Mesos abans de ser assassinat el 1968, Martin Luther King va advertir que “una nació que any rere any gasta més diners en defensa que en programes de millora social, s’acosta a la seva mort espiritual”. L’ideari polític del Premi Nobel, clergue i activista no es reduïa a la lluita per la pau i contra la segregació, sinó que s’estenia a les desigualtats que als Estats Units —com a la majoria de països occidentals— no paren de créixer. Reprenia el discurs i en donava noves dades Bernie Sanders, senador per Vermont. Denunciava que, “quan en un dels països més rics del món prop de 40 milions de ciutadans viuen al llindar de pobresa, i més de 500.000 no tenen llar, ens acostem a la mort espiritual. Quan tenim la taxa més alta de pobresa infantil d’Occident i quan milions de nord-americans estan en perill de passar gana, ens acostem a la mort espiritual...” i també quan desenes de milers de nord-americans moren cada any perquè no es poden permetre pagar la factura mèdica, i un de cada cinc ni tan sols pot pagar els medicaments que li recepten.
Sabem que els corrents dominants dels Estats Units, més tard o més d’hora, s’estendran per tota la seva àrea d’influència. Fa anys que passa. Vivim en una terra on hi ha massa cases sense gent i massa gent sense casa. On grans empreses de l’alimentació paguen als pagesos per sota del preu de cost dels seus productes, i on molts dels treballadors “autònoms” reviuen al segle XXI les condicions d’autoexplotació de sempre… per benefici aliè. I cap d’aquestes despossessions i explotacions és bona per a la salut.
Amb la barricada ideològica que els poderosos alcen a l’increment de les masses salarials es forma la doctrina constant avalada per les universitats minnesòtiques que propugna polítiques agressives d’oferta per retornar a un equilibri de preus quan es dispara —com ara— la inflació, i d’impuls de pactes de rendes (recordin, Moncloa 1977) quan precisament les retribucions de la major part dels treballadors, des de fa anys i tendencialment, gairebé no han crescut o fins i tot han retrocedit i, en canvi, els beneficis i les rendes del capital han augmentat.
Segons dades de la Reserva Federal, la participació dels treballadors a la renda nacional dels Estats Units va disminuir des del 68-71 per cent que tenia entre 1970 i 2010 fins al 66.4 per cent de finals del 2018. La conclusió lògica seria que es pot aconseguir una millor redistribució de la renda amb un augment salarial que no repercutiria necessàriament en cap increment de preus dels béns i serveis: tot el que caldria és que l’empresariat retornés als percentatges de la renda nacional dels anys 70, 80 i 90.
Si consultem l’Oficina Estadística de la Unió Europea (Eurostat), també el pes dels salaris a la renda nacional entre el 2000 i el 2021 s’ha reduït en 3,5 punts percentuals. L’entusiasme de les recomanacions del Banc d’Espanya per la contenció salarial, juntament amb les polítiques dels governs de l’època i la col·laboració estreta de les patronals, ha estat constant fins als darrers augments (sobretot del SMI), que ha provocat l’enuig de l’empresariat, que al·lega no poder repercutir en els preus els increments de salaris. És a dir, de nou, sols qui percep una nòmina es veu obligat a fer sacrificis addicionals quan sembla que la inflació es desboca… i la taxa interanual del mes de juny ja supera el 10%.
Ja que sembla que tenim massa proves de la substancial pèrdua de capacitat adquisitiva dels salaris, per què desenterrem pactes de trista memòria com el de la Moncloa? Poques lectures calen d’Emmanuel Saez i Paul Krugman per entendre que la desigualtat és producte de la política del Govern, i que calen solucions polítiques, ja que l’única possibilitat de conservar una societat on predomini la classe mitjana, és a dir, “una societat en què els ciutadans ordinaris tinguin una esperança raonable de mantenir una vida decent, si treballen dur i observen les regles”, serà la construcció d’una xarxa de Seguretat social potent, que no solament garanteixi la sanitat, sinó un ingrés mínim. I mentre una part cada vegada més gran de la renda nacional vagi a parar al capital en comptes de fer-ho al treball, l’única solució resideix en un augment considerable dels impostos sobre els beneficis.
Però, ai las, com el tan gran com malaguantat historiador Josep Fontana ens va explicar, la tendència a llarg termini de distribució de la renda empitjora per a les rendes mês baixes després d’impostos, i dispara encara més els ingressos elevadíssims de l’un per cent dels ciutadans més rics. Ens queda, però, el savi advertiment que el mestre Fontana va donar, en viu i en directe, al Paranimf de la Universitat de València el 2012: “L’únic inadmissible és la resignació”.
