Bombes adossades als pilars del Botànic

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

"Per poder governar, cal madurar primer". Fa uns dies vaig trobar per les xarxes aquesta reflexió que al·ludia a algun conflicte local que empantanava la gestió d’un govern a dues o tres bandes. De l’esquerra, és clar. Uns dies abans, jo mateix havia publicat una reflexió referida al govern tripartit de Xàtiva, que ha tingut un balanç raonable, amb encerts i errades, però sotmès a una doble oposició: la que exerceixen els partits de la dreta i la que es fan des de l’Ajuntament, el carrer i les xarxes els mateixos membres del tripartit.

La convivència en un govern no és fàcil. No ho és en una parella, ni en un col·lectiu ecologista ni tampoc en una falla o en una colla castellera, per dir alguna cosa. Per això governar en coalició requereix d’un grau extra de maduresa, perquè el que hi ha en joc no són els nostres interessos personals o de tribu, sinó el mandat de milers de ciutadans del País Valencià que, fa dos anys, digueren que ja havien tingut prou PP.

En certa manera és injust, però els mateixos votants que no som capaços de conduir les nostres relacions socials exigim als polítics que governen (la vida interna dels partits ja la donem per descomptada) estàndards raonables de convivència. En cas contrari, penalitzem electoralment.

Malauradament, l’acumulació de coneixement, les experiències prèvies, no serveixen de molt. Miquel Payeras  ho contava en EL TEMPS a propòsit del tercer govern progressista de les Illes: tot i saber com havien acabat els dos anteriors, les picabaralles semblen conduir a la liquidació electoral del tercer. Això diuen les enquestes.

Al País Valencià, mentrestant, uns somrients Ximo Puig i Mónica Oltra, president i vicepresidenta de la Generalitat, escenificaren la seua sintonia durant el balanç dels dos anys de govern. No és una actitud postissa: després d’uns inicis convulsos, els dos pilars del Consell han aconseguit un important grau de cohesió entre ells i també en el govern que presideixen. Sense ser una bassa d’oli, la relació entre els consellers és correcta i molts dels conflictes s’han reconduït. Cadascú posarà la nota que crega convenient, però trobe que el gran actiu d’aquest govern, a més d’una gestió econòmica i social assenyada, ha estat la minimització dels incendis i un raonable talent per apagar-los. No és poca cosa. I no és cap secret que el tarannà de Puig n’ha estat decisiu.

El que passarà els dos anys que resten no ho sabem. Els Consell té reptes per davant molt feixucs pel que fa a la gestió, però a més de les dificultats diguem-ne intrínseques, el govern del Botànic té algunes bombes adossades als seus pilars. La més grossa i immediata, un procés orgànic en el PSPV-PSOE que amenaça l’estabilitat dels socialistes.

Puig no va encertar en la seua aposta per Susana Díaz, però això no justifica la miop estratègia de Pedro Sánchez d’eliminar els barons que no li donaren suport, entre ells el valencià. Improvisar una alternativa bastant poc sòlida a la secretaria general ha retratat Sánchez. I també a un José Luis Ábalos que diu no compartir l'estratègia però tampoc no l'ha aturada. No es tracta d’una resposta ideològica d’un grup del PSPV interessat a caminar cap a una perfil més valencianista o més espanyolista, més centrat o més d’esquerres, la qual cosa seria irreprotxable. És una vendetta contra un president autonòmic en un moment especialment delicat, en els dos anys de recta final de la legislatura. Em fa l’efecte que no passarà, però s’imaginen en quina posició quedaria un president del Consell que haguera perdut la secretaria general? Com es vendria aquella gestió?

Hi ha més bombes, però. El nou Podem d’Antonio Estañ continuarà amb el suport característic d'Antonio Montiel (crític però constructiu) al Consell o procediran a la balearització (que em perdonen els illencs) de les relacions amb PSPV i Compromís? A més, s’ha de resoldre el protocol de relació entre Podem i Compromís, aclarir sense fer sang si aquestes formacions concorreran plegades o per separat als futurs comicis. I el Bloc ha de decidir si existeix alguna manera de pacificació interna abans que els petits focus esdevinguen un autèntic incendi. "És un tema molt menor: es tracta dels problemes d’un grup, que forma part d’un altre grup que està en un tercer grup més gran»", em deia una amiga després de la dimissió de Rafael Carbonell.

Tota pedra fa paret, en tot cas. Un escenari avorrit i previsible. Alhora que perillós.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.