Ministeri de la insularitat

L’oportunitat balear

El tercer Govern progressista de les Illes pateix el mateix perill que acabà enfonsant els seus antecessors: les desavinences entre els tres socis,  tal com les enquestes i els analistes consultats coincideixen a afirmar que és la principal amenaça per a la seva continuïtat enllà de 2019.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les eleccions autonòmiques de maig de 2015 donaren com a resultat un Parlament balear insòlit. Amb una esquerra que tenia una àmplia majoria absoluta d’escons, cosa que no havia passat mai. El PP, que el 2011 havia obtingut 35 diputats —sobre els 59 que formen la cambra—, es quedava amb només 20. El PSIB en sumava 14. Podem entrava amb 10 escons. Més —de Mallorca i de Menorca— arribaven a nou. El PI, tres. Ciutadans, dos. I Gent per Formentera, un.

El 17 de juny, després de setmanes de negociació, les cúpules de les formacions esquerranes (34 escons) arribaven a un acord per formar el Govern. Només socialistes i ecosobiranistes s’ocuparien de la gestió, mentre que els morats donarien suport extern.

El 2 de juliol següent la socialista Francina Armengol prenia possessió del càrrec de presidenta del Govern de les Illes Balears. L’endemà ho feien els consellers. S’iniciava així un nou quadrienni que deixava enrere la legislatura de José Ramón Bauzà. Podem va exigir que el nom de l’acord no fos Pacte de Progrés (com els acords alternatius al PP que l’esquerra i Unió Mallorquina assoliren el 1999 i 2007) perquè negava qualsevol relació amb aquells pactes progressistes. Volia que fos quelcom completament diferent i nou. Es més, imposà el nom amb el qual la direcció central de Podemos a Madrid batejà les majories alternatives al PP: “los gobiernos del cambio”. A les Illes s’havien de dir els Acords pel Canvi i el Govern, naturalment, seria el “del canvi”. Era una manera de marcar territori. La formació morada feia notar els seus 10 diputats. Tant el PSOE com Més acceptaren la imposició. Quan s’interrogava els dirigents socialistes i ecosobiranistes sobre la qüestió llevaven importància al fet. Asseguraven que no passava de ser una mera anècdota i que el que de veres era important era tenir un Govern alternatiu al PP que fos fort.

La creu: Podem i el Govern. L’actitud que ha demostrat Podem al llarg d’aquests dos anys avala la idea que la qüestió del nom fou el preludi del que ha passat i no una simple anècdota. Els morats han marcat sempre territori contra el Govern, actitud que ha provocat el que les enquestes ja detecten: la imatge de desunió que transmet a la ciutadania és el taló d’Aquil·les del pacte.

Celestí Alomar /ISAAC BUJ

Sens dubte, és l’element polític més característic dels dos primers anys de la legislatura. “Les divergències estan llastant la imatge” de l’Executiu, assegura Celestí Alomar, ex-conseller de Turisme en el primer Pacte de Progrés (1999-2003) i antic dirigent del PSIB. “Els partits i les seves diferències provoquen que el ciutadà no vegi la gestió que s’està fent en el Govern”, puntualitza.

Tot just començat el període de sessions ordinari del Parlament, el setembre de 2015, Podem ja deixà clar quina seria la seva actitud. Davant d’una qüestió menor, com era el desacord amb un nomenament d’un càrrec del Govern, dugué la divergència fins al punt de provocar una votació al Parlament en la qual s’alià amb el PP contra PSOE i Més. Durant els dos anys transcorreguts, en diverses ocasions s’han produït altres situacions de semblants, amb Podem votant diferent dels seus dos socis. És cert, però, que sempre ha estat en temes menys importants o durant la negociació per determinades lleis. Al final, tant per a l’aprovació dels pressupostos de 2016 i 2017 com també per a les lleis, s’ha assolit l’acord de les tres forces. No obstant, les divergències en els processos de negociació entre els partits han estat tan cridaneres que han fet quallar entre els ciutadans la imatge de desunió dels tres membres del pacte.

Des del Govern s’ha intentat sempre traure importància a les topades. Al principi les explicaven per la manca d’experiència dels morats. “Ja n’aprendran”. Però passaren els mesos i les coses no canviaren. Finalment, tant els socialistes com els ecosobiranistes han acceptat que la situació s’allargarà durant tota la legislatura i que no tenen més remei que assumir-ho: “Ens hi haurem d’acostumar, com si fos un mal de cap crònic”, deia a aquest setmanari a principi d’any, molt il·lustrativament, una membre de l’Executiu, llevant importància al fet, com si el volgués reduir a una qüestió banal. Però, per al sociòleg Antoni Tarabini, no ho és gens, de banal. Al contrari, a parer seu suposa un alt risc polític que plana sobre el Govern: “És molt perillós perquè projecta cap als ciutadans la idea que no s’entenen, igual que passava amb els anteriors Pactes de Progrés, i això no agrada gens ni mica a la gent”.

Així que ha passat el temps, les divergències entre Podem i el Govern s’han anat fent més freqüents i cada episodi ha estat més virulent que l’anterior. Fins ara la situació més delicada s’ha viscut amb la famosa polèmica dels contractes de Més. Allò que va provocar, l’abril passat, l’inici de la investigació de la Fiscalia Anticorrupció (té sis mesos de termini per decidir si arxiva el cas o bé si acusa algú davant dels tribunals) de mitja dotzena de contractes menors fets per diverses conselleries de Més amb les empreses de qui fou el cap de campanya del partit a Mallorca, Jaume Garau, escàndol que obligà la responsable de Cultura, Ruth Mateu, a dimitir el passat mes d’abril. Podem va arribar a exigir el cap de Biel Barceló, vice-president i conseller de Turisme, i ha amenaçat d’insistir fins al final si s’obre un cas judicial.

La cara: tranquil·litat i diàleg. Si la tensa relació entre Podem i el Govern de PSIB i Més és la creu política d’aquests dos anys, la cara, sense dubte, és la tranquil·litat que ha donat l’Executiu a tots els àmbits socials que tant s’agitaren i mobilitzaren contra José Ramón Bauzà.

Cal recordar que el 29 de setembre de 2013 Palma, Maó i Vila d’Eivissa van viure les manifestacions d’assistència més nombrosa de la història balear. En conjunt sortiren als carrers illencs més de cent mil ciutadans, sobre una població de poc més d’un milió de persones. No s’havia mobilitzat mai tanta gent a les Illes. Era la mostra del que havia aconseguit Bauzà. Exactament el contrari del que se suposa que ha de fer un governant. No quedà cap àmbit social que no fos crític amb ell, excepte els hotelers. Els docents formen el col·lectiu més conegut dels que s’activaren contra el PP, però també ho feren els comerciants petits i mitjans, els sindicats, les associacions de discapacitats, els transportistes, els taxistes, els metges, les entitats culturals, les infermeres, el personal funcionari administratiu del Govern, els interins docents, els interins administratius, els bombers, els serveis de neteja d’instal·lacions públiques, les associacions juvenils, d’esplai, de majors, els escriptors, els pintors, els editors... ni un racó social de les Illes quedà indemne de l’allau de retallades, atacs i desbarats perpetrats per l’Executiu de Bauzà.

Així que el nou Govern va prendre possessió, tothom se sentí alleugerit. S’havien succeït anys de pura bogeria. En aquests dos anys Armengol i els seus consellers han tingut contestació, per descomptat, però res comparable amb el que passà el quadrienni anterior. No hi ha ningú que posi en dubte que l’Executiu de PSOE i Més ha sabut atorgar tranquil·litat social i, sobretot, tothom li reconeix la capacitat de diàleg amb tots els sectors socials, els més hostils inclosos.

L'allau turística

Quan Biel Barceló, aleshores líder de Més, ocupà la Conselleria de Turisme i l’elevà al rang de vice-presidència, no degué imaginar en cap moment el que l’esperava. Per primer cop els nacionalistes ocupaven un departament que tradicionalment s’havien reservat els socialistes (en els dos anteriors governs del Pacte de Progrés), i esperaven traure’n un bon profit polític. Passats dos anys, la política turística s’ha convertit en un maldecap terrible. Per a ells, els de Més, però també per al PSOE. Es tracta de la Conselleria que ha generat les polèmiques més intenses i a hores d’ara és el flanc d’erosió potencialment més perillós per al futur dels tres partits d’esquerra.

L’ecotaxa. La legislatura s’inicià bé i tranquil·la. Amb l’anunci, com havien promès Més, PSIB i Podem, de la implantació d’una nova ecotaxa, que és el nom que popularment i mediàticament es dóna al que oficialment és l’Impost del Turisme Sostenible i que grava (entre 1 i 2 euros al dia per turista) l’estada als hotels i altres establiments d’allotjament.

Quan, a principis de 2016, entrà el projecte de llei al Parlament, feia l’efecte que es convertiria en la gran estrella de la legislatura i que comportaria un gran èxit per al Govern. Però Podem hi plantejà objeccions quan tot ja estava pactat i el projecte s’hagué de renegociar entre els socis per assegurar que la distribució dels diners que es recaptarien (33 milions entre l’1 de juny i finals de 2016) satisfés els tres partits. Ho pactaren finalment i la llei s’aprovà. Semblava que s’havia superat el tràngol. Però vet aquí que començà a haver-hi veus que criticaven que no fos un impost finalista i que no servís realment per canviar de model d’explotació econòmica i turística.

Antoni Riera /ISAAC BUJ


“El Govern va fent i va complint el que va dir que faria, com és aprovar aquest impost, tal com havia promès”, diu el catedràtic d’estructura econòmica de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i especialista en turisme, Antoni Riera. “Ara bé”, afegeix, “si del que es tractava era de canviar de model [turístic], és obvi que aquest impost no va en aquesta direcció”. Encara més contundent es mostra la portaveu de l’organització ecologista GOB (Grup d’Ornitologia Balear i de Defensa de la Naturalesa), Margalida Ramis, que considera que la política turística “és molt negativa, ja sé que no es pot canviar de model d’un dia per l’altre, però en dos anys sí que hi ha temps per veure la voluntat de canviar-lo, i el que ens sap greu és que no es veu enlloc tal voluntat”.

Per a dissort del Govern, just en el moment que entrava en vigor la mal anomenada ecotaxa, l’1 juny de l’any passat, el protagonisme ja l’hi havia pres una altra qüestió turística: la massificació. Els mesos d’abril i maig havien anat com mai: l’afluència de visitants estrangers superà, de bon tros, qualsevol any anterior. La sensació de saturació començà a ser objecte d’atenció mediàtica i de crítiques ciutadanes. Primer fou a la Palma antiga i els mesos següents es va estendre la mateixa sensació arreu de Mallorca i d’Eivissa. Encara pitjor: al mateix temps es coneixia que l’allau de turistes provocava un creixement desorbitat dels lloguers de pisos en moltes zones com mai s’havia experimentat. A Eivissa l’estiu de l’any passat s’arribaren a llogar balcons per dormir-hi. Els preus dels lloguers es dispararen a l’alça pertot arreu de les Illes. Terreny abonat per a l’especulació de capitals en el mercat immobiliari illenc que actua fent pujar encara més els preus.

A partir de l’estiu de 2016, en fi, tot el debat turístic s’ha centrat, per a desesperació del Govern, en la saturació.

Saturació i límits. El fenomen de la massificació o saturació ha impactat de ple l’Executiu. El conseller de Turisme, Barceló, ha anunciat un futur projecte de llei (que ja és al Parlament) per regular el lloguer vacacional i evitar els excessos que s’han viscut a Eivissa i també a Mallorca, en especial a Palma. Però, per a les veus crítiques, no és suficient. Tant el GOB com Podem —els morats solen assumir les reivindicacions dels ecologistes— exigeixen molt més. No els conhorta ni tan sols que una pròxima llei de l’habitatge prevegi la construcció d’edificis de pisos per a lloguer social. El que volen és disminuir el nombre de turistes que arriben cada any a les Illes. “Hem superat tots els límits, no sols és necessari posar fre al creixement sinó que hem de rebaixar l’allau turística i hem d’apostar per la diversificació econòmica; hem de posar límits al nombre de turistes, és l’única manera de canviar de model”, diu Ramis, del GOB. Per això aquest grup ha posat en marxa una campanya amb el lema “Sense límits no hi ha futur” que vol conscienciar els ciutadans del fet que “vivim en un total descontrol: més i més turistes, saturació pertot, consum brutal de recursos —sobretot de l’aigua—, el terreny rústic en venda, el lloguer dels pisos, que s’ha posat impossible gràcies al lloguer als turistes... i el Govern, que actua com si res de tot això passàs. És molt trist”.

L’Executiu no vol entrar en el debat de menys turistes. La Conselleria de Turisme aposta per acotar les limitacions només per a l’accés a certes zones (com ara platges verges, espais naturals preservats...) i, sobretot, insisteix que l’Impost del Turisme Sostenible és el camí de futur. En els partits no hi ha coincidència: el PSOE fuig com del dimoni de parlar de límits turístics, Podem sí que en vol imposar i en Més hi conviuen dues visions, una que s’alinea amb la política que fa Biel Barceló a la Conselleria i una altra que combrega amb les opinions del GOB, el qual reclama la prohibició absoluta dels lloguers turístics a edificis plurifamiliars —de fet, estan prohibits per una llei de 2012, però ningú en fa cas— i vol almenys acceptar la discussió sobre la imposició de límits al nombre de turistes que visiten les Illes cada any.

L’ex-conseller de Turisme, Celestí Alomar, comparteix la vàlua de l’anomenada ecotaxa —ell fou el creador de la primera, el 2002— i es mostra escèptic davant les limitacions del nombre de turistes. S’estima més destacar que “el Govern m’ha sorprès positivament amb mesures que, com les decidides en el transport públic [es refereix a noves línies que s’han instaurat des de l’aeroport de Palma fins als pobles de Mallorca] ajuden a combatre la massificació turística”.

El catedràtic d’economia Antoni Riera no veu factible imposar una reducció de l’allau turística que les Illes han experimentat els últims anys. “El discurs de la conveniència de rebaixar el nombre de turistes no és correcte, al meu entendre, perquè no som davant d’un problema quantitatiu sinó qualitatiu. L’essència del que ens passa és que, a pesar de tenir cada cop més i més turistes, no augmentam la riquesa general i, en canvi, el que feim és incrementar el consum de recursos. O sigui, el problema en el fons no és de quantitats sinó de qualitat. Per tant, voler limitar el nombre de turistes, quelcom quantitatiu, no pot ser mai una resposta adequada. Què ho podria ser? Els impostos. Sempre que fossin finalistes i no com és ara la recaptació de l’impost turístic (ecotaxa) que va a la caixa única. Uns impostos finalistes sí que podrien ser una forma d’incidir en la solució del problema. No són l’única solució, és cert, però segurament és la més fàcil d’assolir, sempre en el benentès que hi ha altres coses que s’haurien de rectificar, perquè no podem oblidar que l’objectiu ha de ser conjugar creixement i benestar general”.

El sociòleg Antoni Tarabini no trau importància “a l’aprovació de l’ecotaxa ni a l’anunciada regulació dels pisos de lloguer turístic, però el problema per a ells [els partits de l’Executiu i el soci extern] és que amb les actuals circumstàncies, enmig d’aquesta allau turística, són respostes que no basten”. El que ha passat, a parer seu, és que “quan es dissenyà el Govern, ningú es pensava el que vendria” i ara “la resposta que s’està donant als nous problemes —massificació, lloguers, etc.— no és suficient”. Assegura que “la Conselleria [de Turisme] s’està revelant com un dels elements més fluixos del Govern”. Igual que l’economista, Tarabini troba que els impostos, com l’ecotaxa, “o són finalistes, adreçats a intentar el canvi de model, o de poc serveixen”.

Per al politòleg Eli Gallardo, els nervis provocats pel debat sobre el turisme han portat a discursos inconvenients d’alguns dirigents de partits d’esquerra que fan una “mena de demonització d’aquell ciutadà que lloga ca seva o un altre pis que té en propietat i trau a l’any una quantitat que li resulta fonamental per a la seva economia domèstica; això no és una política intel·ligent, ni per al Govern ni per al pacte”.

L'altra gestió

Política turística al marge, el Govern té un grapat de departaments que estan brillant bastant per sobre de la resta. Fins i tot ho reconeix un adversari ideològic, Joan Huguet, ex-vice-president del Govern en el temps de la presidència del popular Gabriel Cañellas (1983-1995): “Hi ha tres àrees que funcionen raonablement bé, diria jo, que són Treball, Afers Socials i Hisenda”. És una opinió compartida per més fonts consultades.

Joan Huguet /ISAAC BUJ

La Conselleria de Treball, amb Iago Negueruela (PSIB-PSOE) al capdavant, ha realitzat diverses campanyes contra el frau en la contractació laboral que han estat molt ben rebudes no només pels sindicats sinó també per tots els sectors socials, inclosos la majoria dels empresaris, que estaven farts de pagar totes les càrregues que pertoca i que veien amb desesperació que els pocavergonyes que no les pagaven no eren perseguits. La d’Hisenda, amb Catalina Cladera (PSIB-PSOE) de consellera, sol ser lloada per la prudència que imposa en el control de la despesa pública del Govern alhora que es valora molt que carrega de raons —estadístiques— les posicions negociadores balears davant Madrid, en qüestions que fan referència a assumptes en què fins i tot el PP participa, com ara la reivindicació de la millora del finançament i de la necessitat de rebre inversions especials. La d’Afers Socials, amb Fina Santiago (Més) al davant, és apreciada per la feina callada que fa per ajudar els sectors socials més necessitats de les Illes, els gran damnificats per la crisi i les brutals retallades del Govern de José Ramón Bauzà.

El sociòleg Tarabini està d’acord que aquests tres departaments són els que més bé funcionen, però també vol destacar que “la política sanitària és bona, igual que la feina feta en Educació, la qual ha aconseguit tranquil·litzar tota la comunitat educativa”. La Conselleria de Salut, amb Patrícia Gómez (PSIB-PSOE) de consellera, sol ser aplaudida pel retorn de les targetes sanitàries als immigrats i la bona gestió en general dels serveis assistencials. La d’Educació, amb Martí March (PSIB-PSOE) al capdavant, es posa en relleu que ha posat fi a les tensions entre docents i administració.

No passa igual amb Cultura. És el departament més mogut del Govern. Ja porta tres responsables diferents al capdavant en només dos anys: Esperança Camps, que marxà l’abril de 2016; Ruth Mateu, obligada a dimitir l’abril de 2017 i substituïda per l’actual titular, Fanny Tur, que és independent i fou proposada per Més. Amb tant de ball de conselleres és inevitable que la gestió se n’hagi ressentit. L’escriptor i llibreter Àlex Volney analitza que “primer de tot s’ha de dir l’obvietat que la cultura està millor tractada per aquest Govern que per l’anterior, perquè amb Bauzà la cultura era una enemiga declarada; ara bé, si deixam com un parèntesi terrible els quatre anys passats, els dos de la present legislatura entronquen amb la política cultural que es feia abans, que es basava en la subvenció —a editors, productors...—, i en la foto de la presentació de la mostra o exposició ics, dissortadament no hem avançat”.

Àlex Volney /ISAAC BUJ

Un dels àmbits que depenen de Cultura és Política Lingüística, en mans de Més. La consellera Tur mateixa reconeixia a EL TEMPS (número 1.718) que ni tan sols la normalització del català dins del mateix Govern “és la que hauria de ser” perquè hi ha consellers i directors generals que usen habitualment, en les seves intervencions públiques, el castellà. D’això es queixa l’Obra Cultural Balear i no són els únics: “Per dir-ho resumidament, han estat dos anys [de gestió en política lingüística] d’empegueïment”, assevera Jaume Mateu, el president de l’entitat. Reconeix que “s’han fet coses, com retornar la seguretat jurídica al català”, però no canvien la seva opinió perquè “esperàvem molt, moltíssim més, esperàvem moltíssima més força i moltíssima més eficiència” en la promoció del català. A parer seu, “hem avançat molt poc [en aquests dos anys], i això essent generós”.

En política econòmica general el Govern insisteix que el seu objectiu és, sobretot, que els empresaris augmentin els sous dels treballadors. És com un mantra transversal a totes les conselleries, tant del PSOE com de Més, i que també assumeix Podem. La tesi és simple: com que l’economia va millorant, argumenten que els empresaris que guanyen més que durant la crisi paguin millor la seva mà d’obra. Però, des de fora de l’Executiu, es veu d’una manera molt diferent. Sobre això, el catedràtic d’economia consultat troba que “no va així, perquè en realitat la productivitat [de les empreses] continua essent massa baixa, per tant estam davant d’un problema que transcendeix l’aspecte estrictament salarial i que afecta el conjunt del model productiu”. Tampoc el sociòleg Tarabini ho veu gens clar: “Llançar aquest missatge pot parèixer bé, però tots sabem que és impossible que es concreti en la realitat si no hi ha un canvi radical del model productiu, que no es veu enlloc”.

Els partits llasten la gestió. És el denominador comú de les opinions dels consultats: els problemes dels tres partits s’estan convertint en un llast per a la gestió del Govern. Creuen que queda enfosquida per les tensions internes que pateixen Podem i Més i, com ja s’ha dit, per les topades entre els morats i les dues formacions de l’Executiu.

L’antic polític socialista Alomar creu que qualsevol anàlisi sobre la gestió del Govern ha de tenir present que han existit dues fases molt diferents. Una, “el primer any, durant el qual, per damunt de les desavinences puntuals, es va fer una gestió bona, amb una política social molt eficient, amb un canvi radical en Educació amb relació al que havia existit, amb una política sanitària molt més justa —amb el retorn de les targetes sanitàries a la gent que se li havien retirat—... i tot en el seu conjunt va fer que el ciutadà percebés la diferència entre el que havia existit [José Ramón Bauzà] i el nou Govern”. Però tot canvià el segon any: “Ha estat un període durant el qual s’han multiplicat els problemes: divergències serioses amb Podem, tensió al si del PSOE per mor de l’elecció de líder federal, tensió al si de Més per la política turística, tensió entre Podem i Més per la polèmica dels contractes... Arribats a l’equador de la legislatura, pareix que els problemes dins dels tres partits i entre ells estan llastant perillosament la gestió de l’Executiu i tapant tot allò que s’està fent bé”.

El sociòleg Tarabini pensa que és una “llàstima que no s’hagi avançat en els grans pactes que entre tots els partits s’haurien d’assolir, com el de l’educació, el de la reivindicació d’un finançament més just —que és un drama per a totes les conselleries perquè no hi ha prou doblers— i el turístic”. Assegura, així mateix, que els problemes a l’interior dels partits i les bregues entre Podem i els altres dos socis s’estan convertint en un perillós obstacle que podria “fer malbé tots els esforços que es fan a la gestió, no debades ja estan afectant la imatge de la presidenta Armengol: els ciutadans no l’acaben d’estimar”.

L’escriptor i llibreter Àlex Volney pensa que “Francina és valenta i honesta i el seu lideratge s’hauria d’intensificar per sobre dels partits” perquè, segons entén, “els equips de Més i també del PSIB en el Govern tenen gent molt inepta, i el mateix es podria dir d’alguns de la cúpula de Podem”.

Des del PP Joan Huguet analitza que el problema principal de la gestió governamental és que “tant el PSOE com Més estan esclavitzats per Podem, el partit morat els obliga a subvertir el disseny original de projectes de llei, els fa entrar en debats estèrils... I tot plegat provoca que la gestió general sembli pròpia de ‘La Yenka’, aquella cançó que es ballava fent una passa endavant i una altra enrere”.

Per al politòleg Gallardo, el pacte actual pateix “el mateix problema que van patir els dos anteriors Pactes de Progrés, l’esquerra no ha après res en aquest temps i torna a insistir a vendre més formes que fons”. Per una altra banda, troba que “el presidencialisme cada vegada més fort de Francina Armengol és contestat pels altres dos partits, Podem i Més, estirant la corda progressivament cap al respectiu costat, i així s’està generant el risc de repetir la història dels anteriors Pactes de Progrés, els compartiments estancs, que cadascú miri per si mateix i ningú per tot el pacte en general: molt perillós”. Aquesta situació s’ha anat produint a poc a poc durant aquests dos anys “segurament perquè les tres formacions se sentien molt còmodes contra Bauzà i el PP, sobretot Podem i Més, però no ho estan tant a l’hora de gestionar l’èxit de 2015. Per això hauria sigut una gran idea tenir polítiques de llarg termini consensuades entre tots tres que superassin els quatre anys d’una legislatura i que haguessin actuat d’alguna manera com a ciment quan es produïssin els problemes que sempre es donen en els governs de coalició pel que fa a les relacions. Però no s’han fet”. El politòleg està convençut que un element “clau” que explica la multiplicació de problemes que estan “tapant” la gestió que fa el Govern és el fet que “Podem hagi estat incapaç d’entrar” en l’Executiu, perquè això resta eficiència política a tot el pacte a l’hora de vendre la gestió.

El futur

El Parlament balear acabà les sessions plenàries ordinàries la setmana passada. Quan les reprengui després de les vacances, al setembre, quedaran 20 mesos per a les eleccions autonòmiques de 2019. A partir d’aquell moment els partits ja estaran atents a les conseqüències en clau electoral de tot el que facin. Per tant, començarà la tensió preelectoral i en un context com aquest és probable que les divergències entre els socis s’incrementin. Si més no, així ho diu l’experiència. Talment va ocórrer en els dos Pactes de Progrés: a cada segona meitat de legislatura les topades es multiplicaren. En el segon Executiu de progrés (2007-2011) fins i tot es produí la ruptura formal del pacte i el Govern quedà en minoria durant el darrer any i mig. “Entram en el temps que cada partit, com és natural, va prenent la posició que creu més adequada per encarar les eleccions i, en conseqüència, és molt fàcil que hi hagi més enfrontaments entre els socis”, diu Tarabini.

Tenint en compte que els primers dos anys dels Acords pel Canvi han estat molt moguts, per les divergències entre Podem, per una banda, i PSOE i Més, per l’altra, què pot passar a partir de setembre? “El Govern s’hauria d’elevar per damunt dels partits que li donen suport, si no... malament”, opina Celestí Alomar.

Eli Gallardo és del parer que el presidencialisme d’Armengol s’incrementarà encara molt més durant els últims 20 mesos i que això durà com a conseqüència uns estira-i-arronsa cada vegada més forts entre els tres partits dels Acords pel Canvi, amb el resultat que “Podem probablement provocarà més problemes al Govern i entre els dos partits que governen, PSIB i Més, hi haurà diferències i topades ostensibles —alguna ja s’ha insinuat— que incrementaran la imatge de desunió”.

Justament aquesta imatge és la que està ja perjudicant força el Govern, segons les dues enquestes que s’han publicat el mes de juny a la premsa de Palma. La primera la va fer IBES (Instituto Balear de Estudios Sociales) i fou publicada en el diari Última Hora: suspèn la gestió del Govern el 50,9% dels enquestats, l’aprova el 32,7% i al 16,4% li és indiferent. Quant a intenció de vot, IBES aventura que el PP es mantindrà en sufragis i escons, el PSOE pujarà una mica i sumarà un diputat més, Podem i Més baixaran en sufragis i diputats, mentre que els minoritaris Ciutadans i PI assoliran, respectivament, un i dos representants més. En resum: l’esquerra passaria dels 34 escons de 2015 a 29 o 28, és a dir, perdria la majoria absoluta, i tot quedaria a l’expectativa de si la dreta s’uniria en un acord postelectoral (PP, PI i Ciutadans) per desbancar l’esquerra o bé si el PI podria sumar la seva força als partits esquerrans. El segon sondeig, realitzat per la Fundació GADESO (Gabinet d’Estudis Socials) i publicat en el Diario de Mallorca, coincideix amb l’anterior: assegura que una àmplia majoria de ciutadans suspenen la tasca feta per l’Executiu, el 48%, mentre que el 35% l’aprova i el 17% la troba regular. Segons les consideracions que fa aquest gabinet d’anàlisis demoscòpiques, “una gran part dels illencs se senten frustrats per la manca de resultats amb relació al que varen prometre els partits [PSIB, Podem i Més]. Tampoc ajuden [el Govern] les discrepàncies internes ni els escàndols [dimissió de conselleres, de la presidenta del Parlament Xelo Huertas, la polèmica dels contractes de Més...] que s’han donat”. Els resultats de l’enquesta, assegura, “indiquen la mala salut dels Acords pel Canvi”. Segons GADESO, els votants de Més i, sobretot, de Podem, són “els més crítics”, mentre que els que confiaren en el PSOE se senten més satisfets.

Per al sociòleg Tarabini, el panorama que dibuixen les enquestes és creïble i les probabilitats que tot s’enfosqueixi encara més per a l’esquerra a la segona part de la legislatura són altes: “Hem de tenir present que els problemes al si de Podem i de Més no s’aturaran per ara, i respecte a aquesta última formació, encara falta saber què passarà amb la investigació fiscal sobre els famosos contractes, que, si la cosa se li torçàs i s’obrís una causa judicial, aleshores la posició de Biel Barceló en el Govern seria molt difícil de mantenir. Per tant, és quasi segur que hi haurà més inestabilitat, més bregues, etc., i això és molt dolent per a les expectatives electorals de l’esquerra”.

Des del PP, Joan Huguet assegura que “lamenta” que la tònica política general de les formacions esquerranes hagi estat “intentar tapar els problemes interns amb el constant atac al Partit Popular, com una forma de desviar l’atenció, com una cortina de fum, i això tan negatiu sol acabar essent castigat pels electors”, i preveu que els últims 20 mesos “tot empitjorarà”.

La derrota de l’esquerra i la creació d’un Govern de dreta és un destí inexorable? No ho creu Alomar, que pensa que hi ha “temps suficient” perquè Francina Armengol “no es deixi arrossegar” per la lluita entre els partits esquerrans i “lideri un projecte més enllà de les eleccions que engresqui almanco part de la gent que es mobilitzà contra Bauzà”. Si és capaç de fer-ho, “les coses canviaran per a bé, si no...”. Més pessimista es mostra el politòleg Gallardo perquè, a parer seu, “la capacitat dels partits d’actuar de forma diferent a com ho han fet” fins ara és “molt reduïda” i les circumstàncies que els afecten “fan pensar” que més o menys “tot seguirà igual o pitjor”.

Queden 22 mesos a partir d’ara mateix i 20 des de setembre fins a les futures eleccions autonòmiques. Aquest és el termini que els membres dels Acords pel Canvi de Balears tenen per redreçar una situació que no és gens bona per als seus interessos, segons coincideixen a afirmar tant els analistes consultats com els ciutadans —tal com assenyalen els sondejos demoscòpics—, ara que s’està superant l’equador de la legislatura.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.