De voler ser a plorar pel que no els deixen ser. Aquest és el gir de la retòrica política catalana després d‘un 2017 que cada vegada queda més lluny. El referèndum del primer d’octubre va ser i és, entre moltes altres coses, un moment de greuge nacional. En els temps recents, l’Estat espanyol mai no havia dit de forma tan clara i contundent als catalans independentistes que no podien ser allò que anhelaven. Fou un despertar del greuge col·lectiu. No és casual que en els darrers temps s’hagi eixamplat la proclama del “puta espanya”. Una proclama que no deixa de tenir el toc nihilista propi d’aquells qui inconscientment se saben derrotats. Com a mínim, derrotats per uns anys.
De tot se’n pot fer virtut i defecte, efectivament. I encara més, es poden fer totes dues coses alhora. Als pros, l’ampliació de la consciència radical d’una situació d’opressió, de la condició taüla de l’aparell estatal. Als contres, caure en la trampa del lament i fer de la repressió i de “l’és que no ens deixen” la principal línia d’acció política. Un guió que a curt termini genera pinya i unitat entre els que en són partidaris, però que amb una mirada llarga desarma políticament el moviment i genera frustració fins i tot entre els més convençuts. No són pocs els que en dos anys han passat de la militància hiperactiva a mirar-s’ho tot de reüll, em feia notar fa poc un amic implicat en això que s’anomena «el carrer». A la vegada, l’execució d’aquesta estratègia suposa un risc evident de “caure a les brases del que té tints reaccionaris”, en paraules de Marta Roqueta.
“Cal abandonar la retòrica «emotivista» que comprèn les identitats com a artefactes de lligam nacional merament emocional”, diuen Özgür Güneş Öztürk i Mariona Lladonosa al llibret 'Una aproximació a la qüestió de les identitats en perspectiva nacional i de classe’, editat pel Centre d’Estudis Serra i Puig. Crec, que no es podria exposar d’una manera més clara.
Disculpeu-me que hi insisteixi, però resulta fonamental caminar cap a l’atenuació dels posicionaments basats només en les emocions. I cal fer-ho perquè darrere del “no ens deixen ser” hi ha una interpel·lació sentimental que exalta als propis. Només als propis. Pot ser que l’emoció sigui necessària entesa dins d’un procés de pair els fets i d’acompanyar aquells qui pateixen la repressió. Ara bé, l’abast d’aquesta màxima és limitat, ja que l’adscripció emotiva a la pàtria és difícilment reversible perquè té una naturalesa irracional. En altres paraules, si els sentiments es converteixen en requisit imprescindible, és complicat aplegar noves mans a la causa. Una causa que, no oblidem, s’emmarca en un món de societats diverses de les quals hauria de beure l'independentisme per sumar múscul a la seva lluita.
Per contraposició, retornar al “volem ser” és reprendre el camí del projecte polític, és pensar el país conscients de les ferides però superant el ressentiment. És, sens dubte, un camí dolorós que comporta, sobretot, assumir que el moment de màxim apoderament col·lectiu del teu moviment polític no menava a la victòria. Tota la resta condueix al resistencialisme més estèril i a allargar el miratge.
Enteneu-me, no és qüestió de diluir la lluita i ampliar-la a partir de rebaixar els mínims exigibles. Més aviat de sumar, com assenyala Jule Goikoetxea a ‘Estallidos’ (Bellaterra, 2021), articulant un moviment capaç “d’arribar a tots els cossos explotats i oprimits per eixos de dominació i ser capaços de coordinar-los en base a uns objectius concrets que tinguin com a fi canvis estructurals”. Entre ells, l’emancipació nacional.
El relat és bonic sobre paper, en l’abstracció. No obstant això, aquells qui l’escriuen no veuen la manera de traslladar-lo a una realitat que sembla entestada a fer trontollar el vaixell independentista a cops de repressió i rancor. Seria senzill si es pogués demanar un temps mort i cercar l’acord abans de reprendre. “Rutinaren morroiak bihurtu gara” (“ens hem convertit en esclaus de la rutina”), cantaven els Hertzainak. Una rutina que ara marca l’Estat espanyol i que fa que un secretari de la mesa del Parlament hagi perdut l’acta de diputat per penjar un llaç groc al seu despatx. Difícil tasca, la de desempallegar-se del greuge.
