La subalternitat de Catalunya perviu a les ments espanyolitzades dels catalans gràcies a l’anul·lació de qualsevol discurs emancipador que els permeti entendre la seva opressió i construir un projecte polític alternatiu.
Anul·lar el discurs de l’emancipació és una empresa en la qual han convergit l’esquerra espanyola de Podemos i Comuns, el catalanisme moderat i l’independentisme majoritari. Els primers, aprofitant l’estat de xoc que va generar l’1 d’octubre per entabanar la ciutadania catalana amb falses promeses de fraternitat dels pobles que habiten la pell de brau. Cants de sirena, sigui perquè el govern de coalició PSOE-Podem no ha fet cap mesura destacable de caire antiespanyolista; sigui perquè l’alternativa al govern de coalició és un govern del PP i Vox. Ras i curt, la pugna per governar l’estat és un torcebraç entre acadèmics, funcionaris, militars, espies, jutges, oligarques de l’Íbex i alts càrrecs de l’estat, on al màxim al que podem aspirar els catalans és a gestionar escorrialles a canvi de pactar amb qui ens castigui menys.
No hi ha cap mena de dubte que això és al que juguen els representats polítics i mediàtics del catalanisme moderat i l’independentisme majoritari, fet que els ha dut a adoptar amb encara més ganes, perquè ja era inherent a la seva ideologia, l’espanyolisme d’uns Comuns que, d’altra manera, no tindrien res a pelar al Parlament. Si la feina de Ciutadans va ser trencar els consensos que bastien la societat catalana, la dels Comuns és assegurar-se que la societat emergent de la trencadissa es mantingui sotmesa a les vel·leïtats de l’amo. Sota l’empara de l’amor i la convivència, la tàctica del catalanisme moderat i l’independentisme majoritari ha estat presentar qualsevol discurs emancipador com un signe de mala educació i ràbia eixelebrada per part d’uns subalterns que passen a ser agressors. Les lectores de Sara Ahmed i Mona El Tahway sabem que això és un parany per a l’acceptació volguda d’una submissió, car l’amor i la convivència predicada pel sistema i anhelada pels qui aspiren a encaixar-hi sempre són els dels privilegiats.
És en aquesta línia que s’ha d’entendre la crítica de la Direcció de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) al comentari a Twitter del professor Héctor López Bofill. Bofill va piular que, mentre assumim la mortaldat generada per la pandèmia, temem que mori algú “a conseqüència d’un conflicte d’emancipació nacional”. Que l’òrgan de govern de la UPF, una universitat que va donar suport als membres de la Sindicatura Electoral de l’1 d’octubre perseguits judicialment, consideri que ha de prendre partit en unes declaracions fetes a títol particular en un perfil personal mostra fins a quin punt el marge per a l’expressió del malestar que l’espanyolisme benèvol deixa als catalans és l’articulació d’una política que reacciona contra l’opressió però que nega qualsevol marge per entendre-la. La política reactiva s’ha basat en la canonització del martiri dels presos polítics, la defensa de l’assoliment de la virtut moral mitjançant l’acceptació amb dignitat de la repressió, i l’esmentada bona educació. Conseqüentment, es tanca qualsevol porta a la política afirmativa. L’única, apunta Rosi Braidotti, capaç de convertir la ràbia, el greuge i la tristesa en la base d’escenaris emancipadors.
Albert Noguera concloïa a El Salto que el cicle de mobilitzacions independentistes entre el 2010 i 2018 no va aconseguir els seus objectius, “però va obtenir dues grans fites”. Una, la creació d’una intersubjectivitat compartida que qüestiona alguns aspectes del règim del 78. L’estigmatització dels discursos emancipadors busca la destrucció d’aquesta intersubjectivitat. La segona fita és l’enfortiment organitzatiu del procés, que partits i grans entitats de la societat civil van intentar canalitzar amb l’ardit del Tsunami Democràtic. És aquí on encaixaria, també, la decisió de Jordi Cuixart de mantenir la direcció de l’Escola Guillem Agulló, malgrat deixar la presidència d’Òmnium Cultural. El mateix líder que va enviar la gent a casa el 20 de setembre del 2017 i no va cridar a evitar físicament el seu engarjolament ni el de Jordi Sánchez, com tampoc el dels presos polítics, continuarà dirigint una escola sobre pràctiques activistes i antirepressives.
Per una emancipació igualitària
Seguint les tesis de Clara Ramas, vaig escriure que, si volia ser rellevant al segle XXI, l’independentisme havia d’articular un moviment que prengués de base la nació catalana per crear un relat comunitari que lluités contra la pèrdua de sobirania sobre els béns públics i la perduda d’identitat causades per la globalització neoliberal i agreujades per l’espanyolisme i el domini econòmic de les empreses de l’ÍBEX. Els discursos de fer república pels volts de l’1 d’Octubre van ser una oportunitat per avançar en aquesta direcció. La traïció ideològica i política d’uns partits i entitats que veien el referèndum com una catxa va fer que el projecte polític independentista passés de ser un moviment per a l’emancipació a ser-ne un que ha absorbit tints de l’onada autoritària que sacseja occident, en silenciar qualsevol element crític que qüestionés les dinàmiques autonomistes més nocives.
La dissolució del comitè d’experts que avaluava la vulneració de drets durant la pandèmia i la no publicació de l’informe final, en la línia de la no publicació de les actes de les reunions del PROCICAT, n’és els darrer exemple. La defensa de macroprojectes com els Jocs Olímpics al Pirineu o l’ampliació de l’aeroport del Prat van en la direcció contrària de reclamar una sobirania sobre el territori i els seus béns públics. La promoció d’un independentisme postnacionalista en què la llengua catalana no és un dels pilars que sosté una identitat compartida s’ha allunyat de la lluita contra el desarrelament identitari. L’independentisme majoritari, doncs, ni és sobiranista ni és nacionalista. És una carcassa per adaptar a la casuística catalana l’espanyolisme polític i cultural i l’espoli de les elits financeres catalanes i espanyoles.
Fins ara, qui ha acaparat el discurs emancipador dins l’independentisme han estat sectors residuals d’extrema dreta. També persones de l’esfera tuitaire i mediàtica, tant de dretes com d’esquerres, amb un fort compromís democràtic, catalanista i antifeixista, que tanmateix tenen opinions amb tints reaccionaris sobre reivindicacions fetes per col·lectius feministes, antiracistes i LGTBI. Els casos més mediàtics són els de Vicent Partal i Joan Ramon Resina, referents en l’independentisme emancipador que han donat suport a les teories de la conspiració contràries a la visibilitat de les persones no binàries abanderades per Carme Junyent.
El procés ha desplaçat de l’esfera pública bona part de les controvèrsies que han alimentat les posicions més reaccionàries a banda i banda de l’espectre polític a occident. Ara que va de reculada, els debats poden obrir-se. Per exemple, tot i que ja fa quatre anys que existeix la campanya Baltasar de Veritat, que reclama que les cavalcades de reis deixin d’embetumar gent blanca per representar el Rei Baltasar i el seu seguici, aquest any un minoritari sector de l’esfera tuitaire catalana ha atacat iniciatives similars assegurant que estan influenciades pel wokisme estatunidenc, un concepte que, com explica Ofèlia Carbonell l’Ara, és utilitzat als Estats Units per estigmatitzar el moviment feminista, antiracista i LGTBI.
Els mitjans de comunicació mateixos abonen força el terreny per aquesta mena de discursos. L’exemple més recent ens el dóna, també, l’Ara. En un article no publicat pel diari, el col·laborador Xavier Roig interpretava pel broc gros el rol de la immigració en el domini del castellà, fet que podia donar a ansa a interpretacions xenòfobes. El cap de redacció del diari, Enric Borràs, va justificar la no publicació amb un argument similar. No obstant això, l’Ara publicava ahir mateix un article d’Empar Moliner on aprofitava el cas d’Eduard Pujol per difondre idees misògines, com ara culpabilitzar més una dona per ser còmplice d’agressions sexuals que no pas l’home que les violava, tot dient que li resultava més incomprensible. El diari mateix destacava una altra frase similar a les brandades pels negacionistes de la violència masclista: “M’alegra constatar que cada persona és cada persona i de deshonestos n’hi ha de tots els gèneres”. Aquestes divergències de criteri de l’Ara alimenten la idea que la no publicació de l’article de Roig té més a veure amb el tema del què tractava, la minorització de la llengua catalana planificada per l’Estat, que no pas amb els col·lectius que s’interpretava que estigmatitzava.
D’imposar-se aquestes visions reaccionàries, el resultat seria un independentisme que no reconegués més de la meitat de catalanes, catalanis i catalans com a ciutadans de ple dret. Quan no s’imposa, allò reaccionari fa passar per desitjable el sistema establert. Ho hem vist en la relació entre els partits polítics espanyolistes i els independentistes. Podemos i PSOE han presentat el seu espanyolisme com a clement en contraposició al de Vox, Ciutadans i el PP, i això els hi ha valgut el suport independentista a pressupostos i investidures mentre els fan ballar el paraigua amb la taula de diàleg. El Parlament de Catalunya es vanta de la seva qualitat democràtica per haver fet un front contra Vox mentre els jutges espanyols segueixen decidint qui pot ser o no diputat. L’últim cas, el secretari tercer de la Mesa, Pau Juvillà.
Per fortuna, van apareixent discursos emancipadors que defugen el reaccionarisme. En un article a Catarsi, Joan Pujolar desgrana de forma magistral el procés de subalternització de la llengua catalana. El text de Pujolar mostra amb rigor com Catalunya i el català tenen enemics, com aquests enemics no dubtaran a fer servir qualsevol aparell repressiu i ideològic de l’Estat per sotmetre Catalunya i el català, i com l’estat té la capacitat de convertir els més oprimits en agents involuntaris de la colonització. Així doncs, entre seguir al foc de l’independentisme col·laboracionista o caure a les brases del que té tints reaccionaris -que, repeteixo, no és d’extrema dreta- hi ha una alternativa. De l’èxit de la seva proposta depèn tornar a fer que l’independentisme sigui un moviment democràtic i emancipador.