Els vianants

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No sé els seus noms. Mai no he parlat amb ells i amb elles. I, no obstant això, formen part de la meua quotidianitat, del paisatge itinerant. De les rutines horàries matineres. El mosaic que alimenta les primeres cabòries de la jornada de junta-lletres avorrit i lleganyós que ocupa la ment ociosa imaginant vides, omplint els buits. Els vianants: alguns fixes, uns altres canviants, accidentals. Persones que canvien de rutina o desapareixen. Uns altres persisteixen. Un petit món que es lleva cada matí en representació de tot un univers.

De casa a l’estació de Xàtiva hi ha un considerable trajecte a peu. Et creues amb els treballadors de Mercadona que fan la descàrrega amb els carretons elevadors-moltes vegades homes, en ocasions una dona-, amb els estudiants dels instituts de la zona, un públic i l’altre concertat. En els gairebé quatre anys d’aquesta nova rutina, els rostres dels més joves han canviat molt. S’han transformat fins fer-se poc recognoscibles. Molts han desaparegut, com ara dues germanes bessones d’origen magribí, dues adolescents rabassudes però molt guapes. Solien caminar soles. El primer curs que em vaig creuar amb elles -potser també el segon- no portaven mocador al cap. En algun moment, se’l posaren. A les darreres imatges que conserve, anaven acompanyades d’un parell de xicotes del poble. Aquest curs ja no hi són. Vull pensar que han acabat els estudis de secundària i van a la universitat. És la hipòtesi reconfortant. Hi ha unes altres alternatives que em remeten a històries de les novel·les de Najat El Hachmi de matrimonis concertats i retorns no necessàriament volguts. Siga el que siga, desitge amb tots les forces que troben la felicitat. O quelcom que siga el més semblant possible.

Un altre vianant que ha desaparegut era un avi que em trobava tots els matins segut en l’escala d’un portal. Sempre en la mateixa posició, amb la barbeta dipositada en les mans i, aquestes, suportant un bastó. El vell contemplava el món passar. Mentre esperava qui sap què. Un dia ja no hi era. Ni a l’altre. Cap matí més.

Uns metres més enllà, recolzat en la barra externa d’un bar, hi un clàssic que sempre hi és. Un paio amb els cinquanta complits i panxa cervesera amb el posat i el to de veu de tenir totes les solucions als problemes del món. Sempre el trobe fent-se el cafè o el rebentat i una cigarreta. Una visió sempiterna. Aquest home, que sempre du menys roba de la que seria convenient, un prodigi d’autoregulació tèrmica, em torna de vegades una mirada desconfiada. Com si tinguera la certesa que pertanyem a mons diferents. I que no ens entendríem.

En aquella zona em trobe també ben sovint un treballador d’uniforme i sabates esquitxades de taques de pintura, esquifit i amb l’esgotament vital dibuixat en la mirada, cansada però neta. Un pencaire de tota la vida. El tipus de persona honrada que no mereix el món que habita. Així me’l vull imaginar. Un dia, tal vegada, quan me’l deixaré de trobar, imaginaré un final gojós: una herència, una loteria, un negoci propi i pròsper. Alguna cosa així. Em pertorbaria molt més deixar de creuar-me amb una de les meues anònimes preferides: una dona molt prima, d’un quaranta anys, amb el caminar més decidit i estilitzat que he vist. Algú que transmet seguretat. I, a través de la seguretat, bellesa. No és especialment bonica, però té l’actitud d’una súper-model.

València té els seus propis vianants. El meu preferit és un individu alt, sempre ben vestit, amb roba caríssima. Rostre rebregat, de dolent de pel·lícula, ulleres de sol i una cigarreta negra a les mans

València té els seus propis vianants. El meu preferit és un individu alt, sempre ben vestit, amb roba caríssima. Rostre rebregat, de dolent de pel·lícula, ulleres de sol i una cigarreta negra a les mans i una bossa de Nespresso (What else?) que no du càpsules. Fa uns dies, quan ja sabia que escriuria aquestes ratlles, em vaig fixar i em va semblar veure un termo. Sempre que me’l trobe, i es gairebé a diari, la imaginació se’m dispara. Podria dedicar-se a tantes coses diferents que no puc evitar activar la maquinària. Algun dia, algú que se li semble, serà un personatge d’una de les meues novel·les. Podria ser-ho ell o, també, una xica que sempre trobe fumant en un portal. Una jove en la trentena que fuma sostenint amb la mà el colze del braç que du la cigarreta. Explicat així sembla confús però, si ho pensen, és un gest molt habitual. Té la figura bonica i la mirada severa. Si un dia deixe de veure-la me n’alegraré: potser significarà que ha deixat el vici.

Hi ha vianants que em commouen. El que més, un home d’uns quaranta anys que porta vestit de pantaló i jaqueta barat i sabates barates. Té els cabells encrespats i escassos i una carpeta a sota del braç. Sempre va corrent, com si arribara tard als llocs, amb l’angoixa pegada a les soles. Suant com un cabró, fins i tot quan la temperatura és agradable. El seu és un rostre exigit i ansiós que suggereix històries de supervivència. També hi ha un home gran que sempre corre, vestit de xandall, també apressat, com si no gaudira de la cursa. Fa setmanes que no l’he tornat a veure. Per a ell em costa trobar el relat: per què fa això és un misteri.

També hi ha vianants nous i noves, gent amb la qual acabes intercanviant una mirada relativament còmplice, per la persistència de la trobada, com ara una xica molt jove, d’esguard límpid i aspecte innocent, que vesteix com una executiva. Un oxímoron amb potes. I una pèl-roja que em mira amb pomes agres, com si si m’esbrinara les intencions. Hi ha de tot. Ben mirat, per a ells i elles, jo també sóc un vianant, un element del seu paisatge quotidià. Si és que han reparat en una persona amb un aspecte tan decididament vulgar com el meu. Potser també n’especulen. Tampoc no sé si la gent normal deixa volar aquesta mena de cabòries. En el meu cas, sembla difícil que acabe sent carn de lletra impresa, com ells, ara mateix i ací.

El privilegi de l’escriptor.


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.