Un malentès de cinquanta anys

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Som a l’any 17. Cinquanta anys ha fet, enguany —com que ningú ho diu gaire, bo és que ho recordem— de l’aparició dEls Mallorquins de Josep Melià, l’assaig equiparable a Nosaltres, els valencians que va marcar la represa del mallorquinisme polític i cultural contemporani. Poques entitats o personalitats catalanes, en ple procés, ho han recordat. No m’estranya. La qüestió dels Països Catalans a Catalunya continua als llimbs on ha parat sempre: entre la ignorància i el desconeixement més absoluts d’alguns dels seus suposats defensors, i la indiferència absoluta de la resta. Ambdues postures, ben amanides de tòpics, en ocasions s’han acostat més del que hauria de ser normal. Els catalans que he conegut amb un coneixement més profund dels nostres països sovint no eren quadres polítics o veus intel·lectuals autoritzades, sinó més aviat ciutadans anònims: gent de la cultura de base i del teixit associatiu, persones avesades a recórrer, i entendre, les nostres geografies.

L’obsessió d’una part de l’independentisme català —el que neix el 1968 amb la fundació del PSAN com a escissió esquerrana d’un grapat de joves ideologitzats del Front Nacional de Catalunya— en una idea més o menys essencialista dels Països Catalans, arrela en un malentès. Un malentès que ja dura pràcticament cinquanta anys. Una equació absolutament equivocada. La percepció que les realitats de la perifèria dins del Principat de Catalunya i especialment les de les comarques catalanes sota administració, per un atzar de la història, de la República Francesa —que era el que coneixia fonamentalment aquella generació— eren equiparables a països criolls, amb cos polític propi i diferenciat, com el País Valencià i Mallorca. El fet que l’independentisme català construís el seu imaginari nacional, més fantasiós que pràctic, sobre un hipotètic marc territorial homogeni; el fet que no valorés que durant segles aquests territoris havien tingut institucionalitats singulars; el fet que es llegís terriblement malament Fuster; el fet que no s’escoltessin, o s’escoltessin poc, o malament, les veus representatives dels moviments socials i polítics dels altres territoris; el fet que el factor confederatiu no fos tingut en consideració... Tot plegat ha estat una calamitat que ha comportat que ho féssim, tots plegats, molt malament.

La sensació ha estat i és que, pel que fa a referencialitats, a vertebració d’imaginari, des de determinats sectors del sobiranisme català es continua recorrent a llocs comuns, a personatges tòpics, a superficialitat. Fer una ullada a l’impacte i a la coneixença que a Catalunya han tingut determinades figures de la cultura i el pensament explica molt. Que l’esquerra catalana, hagi viscut d’esquena a intel·lectuals ben potents com Antoni Serra, Llorenç Capellà, Guillem Frontera o Maria Antònia Oliver; que només es parli —lletraferits al marge— de Blai Bonet perquè l’estimat David Fernàndez té l’ocurrència de citar-lo sempre que pot; que el centre-dreta nacional català oblidi dones i homes dotadíssims de la seva corda com el felanitxer Estelrich —recuperat, és de justícia dir-ho, per la publicació del seu dietari i per la vindicació d’ell que fan determinats joves liberals actuals—; que fins que a Xavier Domènech no se li ha acudit submergir-se en el fil roig i quadribarrat que el seu idolatrat PSUC va acabar abandonant, no s’hagi tornat a parlar de Gabriel Alomar, pioner d’ajuntar allò nacional i allò social, tot això ens hauria de portar a reflexionar. 

Hi reflexiono, de fet, com a mallorquí, però passa el mateix —tenc la intuïció que amb una intensitat diferent— en un País Valencià on, si jo en fos ciutadà, m’esgotaria que tothom, Sènia amunt, em cités Ovidi i Estellés com un mantra avorrit, però ignorés Vicent Ventura, Doro Balaguer o Joan Francesc Mira. Algú em dirà, amb raó, que a les múltiples perifèries principatines —de Ponent o el Pirineu a Terres de l’Ebre; del Priorat a les ciutats industrials del cinturó llobregatí— passa el mateix. Tanmateix, més enllà de com la comunitat nacional catalana gestiona la seva diversitat interna hi ha quelcom que s’ha de poder dir: Mallorca és un país, Formentera és un país, el País Valencià és un país, Menorca és un país, Eivissa és un país. I no trencam cap dogma per dir-ho. Som diferents subjectes i no és imposició de Madrid i París ni una renúncia del 78 i de l’autonomisme. És el corpus, la tradició política confederal, dels territoris de matriu catalana, des de sempre. Entenguem això, naturalitzem-ho, dediquem-nos a construir mallorquinisme, menorquinisme, valencianisme, eivissenquisme, formenterisme i catalanisme en clau sobiranista, popular, interconnectats, amb vocació confederal. Estarem fent, llavors, Països Catalans de veritat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Trobat
Antoni Trobat

Periodista i historiador. Responsable de Relacions Internacionals al CIEMEN.