La gestió municipal dels residus domèstics és un afer que, històricament, sempre ha provocat molt de merder, valgui la broma. Fins i tot, hi ha cops que ha deixat petja en l’imaginari col·lectiu, amb fòssils lingüístics inclosos. Fa gairebé 140 anys, per exemple, Eugène René Poubelle, prefecte de París, va decretar que els propietaris dels immobles de la ciutat havien de subministrar als residents dels habitatges tres cubells diferents per recollir els fems produïts: un per a les matèries orgàniques, un segon per a paper i similars, i un tercer per al vidre, les closques d’ostres i derivats. Més enllà del detallàs de contemplar les closques d’ostres com a deixalla habitual –què més voldríem a casa nostra–, la mesura va ser tan revolucionària, i va causar uns canvis d’hàbits i mentalitats tan marcats, que la gent va començar a anomenar aquells cubells amb el nom del Prefecte en qüestió, poubelles. És per aquesta raó que encara avui aquesta paraula en francès vol dir, literalment, escombraries.
Una vintena d’anys més tard, a Tolosa de Llenguadoc, Albert Bedouce, batlle de la ciutat i diputat, per millorar la salubritat dels carrers, va imposar als vilatans l’ús d’uns recipients metàl·lics coberts per llençar-hi la brossa diària, molt semblants als existents encara avui. El xoc social d’aquesta política va ser també tan profund que la gent va començar a anomenar bedocetas els recipients en qüestió, i, per extensió, les bosses d’escombraries. Encara avui força tolosencs anomenen bedoceta la bordilha.
Qui sap si inspirada per aquests episodis de la història contemporània francesa, i amb l’esperança de poder seguir llurs passos, la batllessa Colau ha optat per instaurar la recollida del porta a porta a una part del barri de Sant Andreu. L’establiment del porta a porta, a més, ha anat acompanyat d’una política de control i individualització dels residus, que, teòricament, pretén incentivar la reducció de les deixalles. Així, s’esdevé que els ciutadans ja no poden llençar la brossa en les bosses que considerin, sinó que han d’emprar un model de bosses específic –de moment subministrat gratuïtament per l’Ajuntament però que tard o d’hora tots sabem que serà de pagament, amb el monopoli que això comportarà, atès que probablement només uns pocs podran fabricar i vendre aquestes bosses homologades– que incorpora una tecnologia que permet d’identificar cada sac amb cada llar, de manera que és possible de saber quines unitats familiars reciclen correctament, i quines unitats familiars produeixen més o menys escombraries. Evidentment, tot això tenint com a horitzó la implantació d’un sistema de tarifes que bonifiqui aquells que generen pocs residus i reciclen com cal, i penalitzi aquells que en generen més i/o no reciclen prou.
Tot i que l’equip municipal defensi que el sistema farà guanyar espai públic als carrers de Sant Andreu –per l’eliminació dels contenidors–; i tot i que l’Ajuntament argumenti que tot plegat forma part de la política de lluita contra el canvi climàtic, etc.; la realitat és que, com era imaginable, la decisió ha alçat una polseguera i rebombori importants, per no dir-ne directament un descontentament notable, entre els veïns del barri.
La veritat és que el malestar veïnal em sembla més que comprensible. Com a ciutadà, començo a estar força tip que l’esquerra del nostre país hagi comprat acríticament el discurs hegemònic segons el qual l’enemic i culpable màxim dels mals de la nostra societat és l’individu, i, per tant, és en ell que ha de recaure la responsabilitat principal de trobar-hi la solució. Sincerament, el que espero d’una administració pública a qui pago impostos religiosament no és pas que em generi més problemes que els que ja tinc, sinó que m’aporti solucions. Si el nostre país –i el planeta en general– pateix una emergència climàtica –i, pel que sembla i diuen, l’abús dels plàstics n’és una de les causes–, és molt legítim, necessari i peremptori que els nostres polítics procurin posar-hi remei. Sens dubte, el més fàcil per al polític de torn és posar el pes damunt el ciutadà i fer-li la vida més complicada, en comptes de ser exigents amb les empreses i administracions. En el cas de la brossa és claríssim: com que no hi ha valor de prohibir a les empreses l’ús d’envasos de plàstic, fem que siguin els ciutadans qui se les hagin d’empescar per reduir l’ús del plàstic si no volen que els costi un ull de la cara.
Veurem com acaba. De moment, podem començar per anomenar colaueres o colauetes les noves bosses de la batllessa. Qui sap, potser la cosa triomfa, s’escampa i la flamant presidenta de l’IEC acaba proposant d’incorporar-ho a un nou diccionari.
