Si bé dèiem, doncs, que el mapa escolar era el primer dels cinc grans debats educatius que el país havia d’entomar amb la màxima esportivitat i celeritat, el segon d’aquests debats hauria de ser, sens dubte, el de la qualitat i nivell dels docents i del conjunt dels equips pedagògics. A ningú no l’incomoda de demanar l’excel·lència acadèmica als nostres estudiants mentre tinguem tropells de mestres i professors amb dificultats imperioses de mantenir un discurs oral o escrit de quatre frases seguides sense errors greus o molt greus? A ningú no li grinyola d’instar els adolescents a entrenar-se per madurar i esdevenir ciutadans de ple dret, tenint instructors que ni llegeixen diaris ni s’escarrassen per estar mínimament informats del que passa al món?
És innegable que la realitat que descric és només una part dels docents d’avui; que, per sort, encara bona part del professorat actual és exemplar. Però també és innegable que la mitjana de les competències i domini dels docents del nostre país ha anat minvant progressivament en les darreres dècades, segurament per causes múltiples i diverses, per bé que, d’entre totes, crec que n’emergeixen dues d’ evidents: la manca d’una formació de qualitat i la manca d’un reconeixement social i salarial dels nostres docents.
Per solucionar-ho no se m’acut pas d’altres vies que les següents. D’una banda, hauria de ser una prioritat urgent dels partits catalans, valencians i balears de negociar i acordar amb Madrid les transferències pertinents per tal que els governs autonòmics poguessin intervenir directament en la formació universitària dels futurs docents, a fi d’augmentar-ne i millorar-ne la qualitat. No crec que reveli cap secret si explico, per exemple, que fa feredat la manca d’exigència acadèmica que trobem al mateix grau de magisteri –que, tot sigui dit de passada, hauria de ser considerat un grau universitari cabdal, tenint en compte que és l’encarregat de formar intel·lectualment i acadèmica els futurs formadors dels nostres fills. Quan parlem de poder intervenir en les formacions parlem, esclar, dels graus de magisteri, així com dels màsters de professorat de secundària. Temaris, enfocament, nivells requerits, avaluacions, i fins i tot els docents d’aquests estudis, hauria de poder ser comandat directament per la Generalitat de torn. Així mateix, la formació i avaluació continuades del professorat haurien de ser una realitat més enllà de quatre protocols i cursos de reciclatge que trobem avui, fins i tot amb anys sabàtics i programes “erasmus” per als docents, però de debò, no pas unes convivències.
Així mateix, una altra possibilitat que caldria exposar és la de fer tres “nivells” o tipologies de docència: primària, secundària i batxillerat. Avui, els professors de batxillerat i secundària són els mateixos, és a dir, han seguit les mateixes formacions i, a més, sovint és el mateix professor que compagina cursos de batxillerat i de secundària. Les borses del professorat també barregen secundària i batxillerat. No sembla el més adequat si tenim en compte que tant la profunditat dels temaris, els enfocaments pedagògics, o les mateixes inquietuds dels estudiants són ben diferents entre estudiants de 12 i 17 anys. Per què no separar-ho i promoure places de docents només de batxillerat i places de docents només de secundària?
Finalment, no tindria cap sentit de mirar de fer créixer el nivell i l’exigència en la formació dels docents –futurs i actuals–, i separar secundària i batxillerat, sense acompanyar-ho d’una revisió dels sistemes de retribució salarial actuals. Al capdavall, i no crec que sorprengui ningú el que diré, la manera més ràpida i eficaç de millorar el prestigi i el reconeixement socials d’una professió és augmentar-ne els sous i les possibilitats de “fer-ne carrera”. D’aquesta manera, a més, el talent d’aquest país tindria més incentius per dedicar-se a la docència en lloc de cercar d’altres camins o haver de tocar el dos a països de fora. Aquesta revisió dels sistemes de retribució salarials dels docents, però, hauria d’incloure la retribució variable en funció de paràmetres com el centre educatiu on es treballa o el rendiment i els resultats acadèmics dels alumnes, una pràctica ben estesa en diversos sectors professionals del nostre país i que curiosament a casa nostra no s’ha acabat d’introduir mai en el món educatiu. Sí, un professor d’un institut del barri de la Mina hauria de cobrar substancialment més que no pas un professor de Sant Gervasi. Per què? Per poder ser més exigents amb els equips docents dels centres educatius amb més dificultats i necessitats socioeducatives i per revertir la situació actual en què, en general, el professorat amb més “puntuació” –i, per tant, teòricament, de més qualitat– intenta evitar de totes totes de treballar en centres d’aquestes característiques.
Aquesta darrera idea, però, ens connecta amb el tercer dels grans debats educatius que penso que hem de fer com a país: els sistemes d’avaluació. Si volem retribuir els docents també en funció del rendiment i resultats acadèmics dels alumnes, sembla lògic que caminem cap a un estadi d'homogeneïtzació i transparència dels sistemes d’avaluació. Dit d’una altra manera: si fins i tot avui, que els nostres docents no tenen un sou que oscil·li en funció de les notes dels alumnes, la disparitat de criteris a l’hora d’avaluar i puntuar és notòria dins el mateix centre i entre centres educatius diversos, imagineu què passaria si certes pagues extraordinàries anessin en funció dels bons o mals resultats dels alumnes. Per això i per d’altres raons, que el mateix professor que ha impartit un curs sigui qui avaluï aquells alumnes no m’ha semblat mai l’opció més equànime. De fet, no he entès mai les reticències de certs sectors a sistemes d’avaluació com la famosa selectivitat prèvia a l’accés universitari. La selectivitat és una prova que permet fer el mateix examen a tot el país i que la correcció és del tot anònima i “cega”, perquè ni el professor que corregeix sap qui és l’autor d’aquell examen ni l’estudiant sap quin professor corregirà els seus exàmens. Per què no reproduir un esquema similar al llarg de l’educació obligatòria, almenys cada fi de cicle educatiu, i que siguin els resultats d’aquelles proves les qui determinin les notes definitives dels alumnes?
Sens dubte, els dos debats exposats van de bracet d’una qüestió gens negligible que és el finançament, és a dir, el pressupost públic destinat a l’educació. L’occità Paul Valéry va dir que “L’educació no se cenyeix pas a la infància i a l’adolescència. L’ensenyament no es limita pas a l’escola. Tota la vida, el nostre entorn és la nostra educació, i un educador a la vegada sever i perillós.”, unes paraules escaients com a preludi per tractar els dos debats que encara ens manquen.
