Mentre diversos representants del sector sanitari, encapçalats pel President del Col·legi de Metges de Catalunya, fa mesos que ja s’han llevat la màscara –la de debò– i aprofiten el pretext de pandèmia per fer xantatge al conjunt de la ciutadania i, en particular, als poders públics, a fi que es destinin més diners a llurs respectius negocis de bates blanques –diners que surten d’algun lloc, diners que es deixen d’invertir en d’altres coses, diners que paguem de les nostres butxaques–, i els nostres representants polítics cauen en llur trampa, confonent, un cop més, la més que qüestionable necessitat d’augmentar la inversió en metges, fàrmacs, màquines i hospitals, amb el peremptori augment d’inversió pública en salut –que hauria de voler dir, per exemple, garantir una bona qualitat alimentària per a tothom, o treballar el tractament i prevenció de malalties a través d’eines alternatives com la cultura i les arts–; mentre tot això passa a casa nostra, deia, pensava que d’entre els pocs afers en què els nostres governs autonòmics encara poden mínimament intervenir amb certa capacitat de maniobra hi ha, sens dubte, les polítiques educatives. Tot i les sentències de tribunals diversos sobre aspectes com ara les peticions de certes famílies concretes d’augment de les hores lectives de castellà de llurs fills, la realitat és que el marge que encara conserven els executius regionals de casa nostra per esmenar, millorar o transformar les nostres escoles i instituts és força notable, sobretot en comparació amb d’altres polítiques.
A hores d’ara ningú no deu dubtar que als Països Catalans el món educatiu necessita una sacsejada de dalt a baix. Les dades del pretès èxit i fracàs escolar només són la punta d’un iceberg que navega a la deriva des de fa dècades. Que el sistema educatiu d’un país faci aigües vol dir que el país en qüestió és incapaç d’esprémer el suc de tot el talent nacional del futur, quelcom que significa un fracàs col·lectiu i una hipoteca per a les generacions futures. De fet, bé sigui de forma clara i transparent o xiuxiuejant i mirant cap a una altra banda, que calen canvis urgents ho accepta tot el sector, des dels docents fins als polítics, passant per famílies i estudiants inclosos. Com sempre, el quid de la qüestió, però, és cap a quin sentit s’haurien d’efectuar aquestes reformes estructurals urgents i indispensables.
Vist d’enfora, jo detecto almenys cinc grans debats educatius que caldria encarar com a país. El primer de tots és el del mapa escolar, especialment, el de les àrees metropolitanes i ciutats mitjanes del país. A Catalunya ens dediquem a fer lleis que diuen que no es pot separar en grups classe diferents els infants en funció de l’origen o llengua que tinguin, però, després, la realitat és que el rendiment i resultats acadèmics oscil·len bàsicament en funció del context socioeconòmic on s’estudia: compareu els resultats per barris i ho veureu. És a dir, i a tall d’exemple, el fet que les inscripcions a un o altre centre vagin en funció de criteris com la proximitat amb el lloc de residència o les preferències de les famílies, provoca que els nanos de Badia del Vallès –el municipi més pobre del país i, paradoxalment, veí d’un dels més rics, Sant Cugat–, romanguin absolutament segregats dins llur bombolla urbanística, mentre els de Sant Cugat, al seu torn, els passi exactament el mateix. Entre l’Institut de secundària de Badia –que, ironies del destí, és el municipi geogràficament més pròxim a la Facultat de Ciències de l’educació de la Universitat Autònoma de Barcelona, només separat per una autopista de quatre o cinc carrils per banda, i perdoneu si m’he descomptat amb tantes ampliacions– i Sant Cugat del Vallès només hi ha deu minuts de cotxe. Entremig, Cerdanyola i Bellaterra. Al costat, Barberà, Sant Quirze i Sabadell. Ara digueu-me: què costaria que la Generalitat de Catalunya establís certs criteris de cohesió social i, per tant, repartís de manera homogènia l’alumnat de zones amb contrastos descaradament tan marcats?
Hi ha qui dirà que no té sentit fer desplaçar els nanos a centres educatius una mica més allunyats del seu domicili, que això suposaria un cost econòmic i ambiental innecessari. Sens dubte, els beneficis socials que generaria a mitjà i llarg termini una política d’aquest calibre em semblen incalculablement majors que els quatre rals que ens costarien els busos escolars que caldria posar en funcionament. En efecte, estic gairebé convençut que si fins ara no s’ha dut a terme una política com aquesta és, bàsicament, pel classisme –amb certs tocs de racisme– que encara impera a casa nostra. Tots sabem que a més d’un dels qui s’omple la boca del Catalunya un sol poble els agafaria una angina de pit si al seu marrec li toqués d’estudiar a l’institut de Badia, Ciutat Meridiana o el Singuerlín, per posar tres noms a l’atzar.
És evident que, per molts recursos que s’inverteixin en els centres educatius, docents i mitjans, les possibilitats d’èxit escolar d’un estudiant del barri de la Mina no seran pas les mateixes que les d’un estudiant de Matadepera, per raons estrictament extraescolars: els recursos econòmics i l’educació de les famílies, dels amics i de l’entorn en general que els envolta faran que les motxilles culturals heretades i els estímuls que rebin des de ben petits siguin ben diferents. Davant aquesta realitat, l’escola podria exercir perfectament un rol compensador, a través d’un mapa escolar més permeable, equilibrat i homogeni. Negar-s’hi és fomentar les dues Catalunyes. Negar-s’hi és treballar en contra del país. A mi no m’hi trobaran.
