Els contaré una xicoteta història que a mi em sembla molt significativa. Facultat de Filologia de la Universitat de València. Finals de la dècada del 1980 del segle passat. Estrenàvem vida universitària amb les expectatives verges i l'ànsia dels vedells que abandonen la cleda, agrupats en una aula gegantina amb tres-cents estudiants, cadascú d'un pare i una mare. L'escenari imposava. Alguns professors i professores, també.
Podeu imaginar que entre centenars de post-adolescents passava de tot. Aquell va ser un curs extraordinari. Ja en sabreu perdonar les (necessàries) el·lipsis. Potser algun dia, en un llibre. Quan serem tots (més) grans.
Amb un ramat tan extens, no tardàrem en fer petites agrupacions. La meua partia d'un amic i una amiga de Xàtiva que ens coneixíem des de la infantesa i havíem estudiat junts, més algunes felices coneixences que han durat i duren tota la meua vida. Un grup versàtil, acadèmicament molt bo, d'aquells de seure a les primeres fileres per acaçar els professors a preguntes, obert també a aventures literàries i sessions golfes. El millor ecosistema possible per a un estudiant tirant a mediocre com jo.
Al voltant d'aquell grup hi havia unes altres persones que s'hi acostaven, fugint dels sectors més festius i poc involucrats de la classe. Una d'aquestes alumnes era Ana, una xicota manxega intel·ligent i encantadora, molt guapa per dins i per fora. Un ésser de llum. En el grup, per distingir-la de l'altra Ana, de Xàtiva, era “Ana la de Albacete”, dit de corregut, Analadalbacete, com si fora una única paraula.
Entre les primeres matèries hi havia un bloc de morfosintaxi catalana d'una aridesa gairebé sublim. Un horror, imagine que necessari, impartit per un professor granític i amb ganes d'embolicar la troca. Mentre aquell subjecte, el nom del qual he esborrat, impartia les seues classes magistrals, em preguntava com es trauria Ana d'entre els dits aquella terra desconeguda. La meitat dels meus orígens són manxecs, ma mare era de la Roda de Albacete. I, per tant, empatitzava amb el deix d'aquella xicota, tan identificable i familiar per a mi. Em preocupava per ella. Li preguntava. I Ana feia un somrís amable i desarmant. Mai no li vaig escoltar una queixa ni una mala paraula sobre l'obligació d'haver de cursar aquella matèria troncal. No puc dir el mateix d'uns altres companys i companyes nascuts al País Valencià.
Ana podia haver marxat a Madrid a estudiar, com havien fet els meus cosins de la Roda que volien fer estudis superiors. Però havia optat per València, pel que fora. I sabia que això tenia implicacions i dificultats. Però no se'n queixava. Prenia notes. Consultava diccionaris i preguntava dubtes. Estudiava molt, era una màquina. Recorde que la nit anterior a l'examen Ana la de Xàtiva i jo la passàrem en el seu pis de Benimaclet, un cau d'una pulcritud extrema. L'ambient d'estudi va ser quasi monacal.
Poc després, arribaren les notes. Per a mi, les matèries no literàries eren una tortura. Aquell primer trimestre vaig salvar els mobles gramaticals per poc, un insípid sis coma nosequè. I gràcies, perquè en l'examen vaig suar sang coagulada. “Ana, la de Albacete”, va traure una nota altíssima. Si no va ser un deu, li va faltar poc. Soc conscient que costa de creure, però es massa bèstia per ser inventat, és una d'aquelles coses que no s'obliden. Admirable és poc: amb tan sols uns mesos de preparació -tot i que coneixent-la no es pot descartar que abans haguera adquirit alguns rudiments- va saltar amb perxa sobre el llistó -insuportable per a tants- del català.
En algun moment li vaig perdre la pista. Mentre que el gruix d'aquella aula monstruosa es va acabar partint entre anglogermàniques i filologia espanyola, uns pocs i poques marxàrem a filologia catalana, ens unírem als alumnes que havien triat l'especialitat des del principi. No recorde si Ana va acabar la carrera a València o va marxar a una altra universitat. Si va fer una altra disciplina.
Ana era d'Albacete però no es queixava mai de la matèria en català. Ni una mala paraula. No puc dir el mateix d'uns altres companys i companyes nascuts al País Valencià
A molts dels xicots i xicotes d'aquell primer curs me'ls he anat trobant al llarg del camí: un va ser professor meu d'anglès en la Unió de Periodistes, unes altres xiques aparegueren en la presentació a València de Vides desafinades, una sorpresa majúscula, altra gent l'he vista en bodes, en les xarxes socials o gràcies a les meues visites a centres educatius com a escriptor. Una d'aquestes trobades va ser curiosa, amb un xicot crec que del Baix Segura que era un dels més combatius contra la llengua. Fa anys me'l vaig trobar en un institut de València. Feia classes allà i parlava perfectament català. I crec que era delegat sindical d'Intersindical. Potser la memòria i la meua tendència a veure ampolles a mig emplenar m'ha fet embellir l'anècdota, tot podria ser. Tanque parèntesi.
A diferència d'alguns i algunes altres, el ben cert és que no he tornat a saber res d'Ana, un nom infernalment comú per ser cercat a les xarxes. Tampoc no recorde el seu cognom. Espere de tot cor que li haja anat bé. La imagine en una universitat estrangera, amb un currículum espaterrant. I espere que, si un dia se n'assabenta, no em retraurà que haja compartit aquesta admirable anècdota amb una ensenyança de vigència malauradament perenne.
Que quasi sempre vindria a tomb.
