Març aquest any no venia amb aroma a pólvora. A canvi, el mes es tancava amb una vacunació massiva de docents, sumada a la d'uns altres grups socials, que tenia la flaire de les acaballes d'una guerra, el principi d'un final. Després d'una paralització per una alarma potser no del tot justificada que va minar la moral de la tropa, que som tots nosaltres. La vacuna s'autoritzava finalment. I amb això, brollava l'esperança, la sensació que, ara sí, la meta final era molt més pròxima.
Un estat d'ànim infinitament millor, més constructiu i més saludable que la fatiga pandèmica. El cansament el veiem en la insubmissió social, en les mascaretes mig baixades, en les reunions i mobilitats insolidàries. En actituds de vegades innocents, de pura negació, per salut mental. El desastre post nadalenc va tindre a veure amb tot això. Hi ha la fatiga mental i la fatiga econòmica de qui depèn de la relaxació. El cansament d'uns i d'altres és un enemic de la tensió i l'atenció que exigeix una lluita amb un oponent invisible, una actitud proactiva, un cert activisme conscient i conscienciat. L'esgotament es pega de bufetades amb això.
L'esperança és un altra cosa: ens alleuja, és compatible amb la paciència i la prudència. Potser també ens empente a un cert tipus de relaxació. L'horitzó, en tot cas, és un altre. Sembla un altre, almenys.
Amb tot, juguem un partit amb el cronòmetre avariat. No sabem si estem de veritat en el temps extra o la realitat està a punt de jugar una mala passada. Com en les guerres de veritat, sempre pot haver una última contraofensiva. Una quarta onada fruit del cansament, de mutacions triomfants, de noves soques o d'un nou fracàs en les previsions de subministrament de vacunes en aquesta subhasta immunda en què s'està convertint la producció i distribució d'aquesta valuosa ferramenta de prevenció. En realitat, la quarta ona seria filla de tots aquells factors. Hi ha indicadors cada vegada més preocupants. Sembla increïble però podem repetir de nou la història.
Com les guerres de veritat, ni tan sols la pandèmia durarà sempre, però el tram final, el més costerut, deixarà víctimes molt doloroses, per imprevistes. Les més evitables. Les més difícils de visualitzar. Qui ha arribat íntegre o íntegra fins ací no creu que ara li passarà. Ara que sembla que s'acaba. La llibreta de la història, amb tot, reserva un espai amb aquells noms. L'últim mort i el penúltim intubat podries ser tu, benvolgut lector. Podria ser jo. Podrien ser alguns dels nostres pares, mares, iaios i iaies. Un amic o una amiga. És una idea esgarrifosa. Però tampoc no cal obsessionar-se amb això: el mateix dia que tanquem el llistat de morts pandèmics, una altra gent, molta o poca, morirà d'unes altres coses.
Potser l'ocàs de la pandèmia estiga més pròxim que no sembla, qui sap si és veritat que cap a l'estiu estarem majoritàriament immunitzats. Potser siga cert que estem en el principi del final. Però les guerres deixen seqüeles físiques i psicològiques i paisatges de devastació econòmica i moral. Obrin ferides que tarden molt de temps en curar-se, si és que ho fan algun dia.
Som als principis d'un nou principi. Un món canviant que no genera cofiança, que fa que ens preguntem de nou pel significat de la paraula esperança.
La pandèmia ha agreujat problemes com la desigualtat i l'obstinada precarietat dels joves, que hauran d'esperar una eternitat a tenir sous que a les generacions més grans ens semblaven de misèria. La malaltia ha posat sobre la taula les debilitats del model econòmic sense que s'albiren alternatives fàcils. I ha reorientat, en el mal sentit, polèmiques com les que acompanyen els fenomens migratoris. Ha provocat una crisi política, econòmica i social que fa més permeables més sectors socials, més diversos i transversals, als discursos de l'extrema dreta.
S'està produint una contrarevolució que té en el coronavirus un excel·lent detonant i amplificador. El lema llibertat o socialisme és un mal acudit, no fa punyetera gràcia, però té la seua venda. I és el cavall de Troya del trumpisme castís que aspira a dominar l'Estat amb el feixisme de la maneta. És exactament això.
Saber història és una ajuda, però no proporciona totes les respostes. El present té alguns perfils que ens remeten a la dècada del 1930 del segle passat i l'ascens del feixisme, tot i que les condicions ambientals no són les mateixes. Però aquells anys foren també els de la New Deal, la resposta intel·ligent a una situació de crisi salvatge. Com va succeir aleshores, tal vegada hi haurà respostes diferents en contextos diferents, hi haurà fractures. I la nostra torrada podria caure de nou del costat de la mantega.
Podria no ser així, però costa confiar en la solvència de les institucions europees. Es fa difícil imaginar els governs estatals, sobretot el nostre, fent un bon ús dels recursos, destinant-los a un veritable canvi de model. Es fa costera amunt creure que el resultat de tot això serà una societat amb menys desigualtat. I és important, condició imprescindible per evitar un desastre.
Sonarà embarbussat, però més que al principi del final de res, som als principis d'un nou principi. Un món canviant que no genera confiança, que fa que ens preguntem de nou pel significat de la paraula esperança.
