De vegades no ho sembla, però els periodistes som capaços d'eixir de tant en tant de la nostra closca, de l'àrea de confort, que es diu ara, atalaiar l'horitzó i connectar amb allò tant suat de “les coses que realment importen els ciutadans”, la frase que solen gastar els polítics per desacreditar les coses que realment importen als ciutadans que no els voten. El periodisme també sagna de vegades per la mateixa ferida: seguint el deixant dels polítics i de la nostra ideologia, atiem debats de reduïda penetració social. Perquè són els que ens interessen a nosaltres.
Convé de tant en tant obrir les finestres. No els negaré que a la redacció d'aquesta revista hem viscut amb agitació i interès aquests dies. Era com seguir una sèrie de televisió real en temps real, amb traïcions, mentides, maniobres patètiques que pretenien ser maquiavèl·liques i girs insospitats dignes d'un final de temporada. Als periodistes ens perd una bona tempesta política.
Dit això, també ens fèiem creus sobre la lectura social del terratrèmol, què en pensarien d'aquestes trames grotesques les persones que han perdut familiars per la Covid-19, aquells que han de fer front a la pandèmia en els hospitals amb recursos esquifits, els que no poden treballar, els que albiren un futur fumut, qui pateix problemes psicològics seriosos. Ens preguntàvem si l'espectacle de la política, tan poc edificant abans que el món es tornara boig, podia resultar insuportable en temps de pandèmia.
La pregunta és pertinent. Però la conclusió provisional és que, per a bé i per a mal, la gent està per unes altres coses. Als docents que havien de ser vacunats amb AstraZeneca segurament els importava un rave si el desmuntatge de la moció a Múrcia és corrupció o no, si el cadàver polític d'Inés Arrimadas caminarà una mica més. Als milers de ciutadans que es llançaren en desbandada a les terrasses segurament els importa ben poc el que passe amb la formació taronja. I la majoria no hauran vist el brillant discurs d'Íñigo Errejón sobre la salut mental perquè estan massa ocupats, tot just, en desemboirar la ment.
És la fatiga pandèmica. Qui veu o escolta els informatius vol que li diguen que podrà treballar, que algun dia farà viatges i vacances i que el malson té data de caducitat. I si pot ser ara mateix, millor. Amb això juga Isabel Díaz Ayuso. Fa uns dies, em va passar una cosa que crec simptomàtica: fent zapping radiofònic em vaig trobar amb una sanitària relatant angoixada el cansament i la manca de mitjans d'algun servei... Vaig canviar d'emissora. No tenia ganes ni humor per a males notícies sobre el coronavirus. I vaig viure molt malament la cancel·lació de la vacunació.
La desconnexió amb la política que no té una repercussió directa sobre la vida dels ciutadans, o siga, restriccions, ajudes, vacunació, etcètera, és important. Tret d'un grapat d'iniciats, el futur de Toni Cantó o l'èxit de l'operació de Pablo Iglesias no forma part de les preocupacions de la immensa majoria de la gent. Ni els debats sobre la transsexualitat o l'eutanàsia, que haurien de ser transcendentals però sols preocupen els sectors més ideologitzats o interpel·lats directament. Com per a preocupar-se de qui formarà part de l'executiva de Ciutadans, del llistat de fugats o de la pèrdua de grup parlamentari propi al Senat.
Tot això implica que la corruptela murciana li eixirà gratis al PP i a Pablo Casado. I que la ineptitud dels estrategues del PSOE tampoc no tindrà un gran cost, més enllà del destorb de no haver pogut ampliar el domini en algunes autonomies i diputacions. Els votants semblen haver interioritzat que si les malifetes les fan els nostres són tolerables, si no, no. I a una altra cosa.
Aquesta altra cosa poden ser moltes coses diferents, però la majoria tenen a veure amb la desconnexió. He anat descobrint, una mica per casualitat (ai, la bambolla!), que un dels grans temes de debat arreu de l'Estat té a veure amb un programa de teleporqueria, La isla de los famosos, la gràcia del qual rau en què uns joves i unes joves vistosíssims es posen les banyes els uns als altres. Alguns docents i alguns pares i mares m'han advertit que la penetració entre la joventut del programa, una fosa sèptica de masclisme, cosificació (masculina i femenina), sensacionalisme i esclat emocional barat, causa furor entre els joves. I no tan joves.
Per molt entretingudes que resulten les maniobres instigades pels les clavegueres dels partits, no hi ha color amb un bon espectacle de sexe en viu
Sé el que estareu pensant. Allò estrany és que el programa no es veja encara més: la combinació de sexe, xicotes i xicots imponents i mentides és infal·lible. Fins el punt que algú ha arribat a dir que no és estrany que l'audiència jove de TV3 caiga en picat. Fins el punt de reclamar que el català siga també una llengua útil per posar les banyes en directe. Descoberta la pólvora: Canal 9 també ho petava quan va ser pioner en la teleporqueria made in Spain amb Tómbola, però s'hauria de parlar molt sobre els diners públics invertits en segons quines coses. En fomentar models tòxics que després no es desmunten ni invertint una milionada en programes educatius.
Podria estalviar-me el llenguatge paternalista i els adjectius carregats de superioritat moral i intel·lectual (algú de qui em refie, Enric Senabre, em convidava en Twitter a fer una anàlisi crítica i reciclar les parts aprofitables del programa), donar-li part de raó a aquells que sostenen que els espais de ment en blanc estalvien milions en psicòlegs, proporcionen punts de fuga. Però aquest programa i el seu èxit aporten molta informació sobre el que batega en la societat, més enllà del fet que un dels participants masculins haja estat detingut per abusos sexuals en grup durant una festa il·legal. Aquest és el nivell.
I ben mirat: per molt entretingudes que resulten les maniobres instigades pels les clavegueres dels partits, no hi ha color amb un bon espectacle de sexe en viu. És el que passa quan estàs tan emocionat escodrinyant mocions de censura i altres merdes i et fas preguntes sobre el que li interessa a la gent de veritat.
Amb el vostre permís, me'n torne a la closca.
