Sovint he de fer algun exercici introspectiu per trobar un sentit profund, de projecció a futur, d'allò que faig. En plena era digital, de la immediatesa i la imatge directa, dels missatges exprés i el consum ràpid, la meua ocupació consisteix a envoltar-me dels objectes que simbolitzen tot el contrari, el recer, l'extensió i la imaginació. La meua tasca consisteix a llegir llibres, a escriure sobre llibres, a debatre sobre llibres, a parlar sobre llibres. A escriure'ls.
Ressenyes, reportatges i entrevistes llegides per unes desenes de persones, textos que cauen ràpidament en l'oblit, sobre llibres la majoria dels quals no perduraran. Deliberacions en premis sobre originals la majoria dels quals no seran publicats mai. Veredictes que deixen pas a uns altres veredictes, quan les obres guanyadores del curs anterior són quasi sempre un record boirós, tebi. I la roda torna a girar.
Llibres en una llengua minoritària d'un petit racó d'Europa alegre i combatiu però amargat en el fons. Llibres amb la projecció limitada, fins i tot per als bons i per a bona part dels molt bons. Una escena circular, relativament endogàmica, amb els molts vicis i les escasses virtuts de qualsevol col·lectiu humà. Llibres, ara parle dels meus, que en pocs anys ningú no sabrà que s'han escrit.
A això em dedique. I molts dies costa trobar el què.
Sempre hi ha la possibilitat que algú trobe el sentit per tu, que et faça recordar per què els estimes tant. De vegades la lectura d'una gran novel·la, d'un poemari excels. Però també algú que escriu sobre llibres amb la convicció i la passió que tu no eres capaç d'expressar i transmetre, que potser et manca. T'ha passat llegint els escrits d'Arnau Pons continguts en La traducció, la vida (la teua propera ressenya, ara en procés de maduració), commovedors en la seua indestructible fe en la importància de saber llegir i transmetre les lectures. D'algú que ha fet de la traducció i la interpretació una religió, un estil de vida. Per això el títol. Que va fer una immersió en l'alemany, llengua gens senzilla d'assimilar, per endinsar-se amb més consciència i més autoritat en un poeta que l'apassiona, Paul Celan. Una convicció a prova de tendències, modes o avatars històrics i socials. Pons és un amant extremat i insubornable dels llibres. I això et fa enveja, et fa preguntar-te per les teues desercions mentals.
La mateixa convicció colpidora que has trobat en l'assaig de què tothom en parla, L'infinit dins d'un jonc (en l'edició en català), de l'aragonesa Irene Vallejo, un viatge fascinant per la gestació de l'artefacte llibre i les seues circumstàncies. Un llibre rotund per la profusió d'informació, la calidesa i claredat de l'escriptura i, per sobre de tot, l'amor que destil·la per la lletra, la impresa i la que es fixava en els primers suports, alguns rudimentaris, uns altres de més sofisticats. Un volum que és capaç de retornar-nos la fe en la viabilitat futura d'un artefacte que Vallejo projecta cap a l'eternitat. “És més probable que al segle XXII hi hagi monges i llibres que no pas whatsaps i tauletes tàctils”, dictamina l'autora amb una rotunditat sorprenent.
[Vehicle d'històries meravelloses però també, alerta Vallejo, d'idees infames. En aquest punt els recomanaré un debat reproduït en el número de gener de L'Avenç entre Jordi Font, Joan-Lluís Lluís i Simona Skrabec sobre literatura i memòria que aborda, entre més coses apassionants, què fer amb grans escriptors que alhora són personatges repugnants com Céline -això ho tinc clar: llegir-lo- o amb vòmits de rata com Mein Kampf, el vell debat. I tanque parèntesi].
Et sents orgullós de ser una partícula minúscula, insignificant, d'un univers bibliòfil que sobreviurà als teus descendents i, tant de bo, als descendents dels descendents. Baules d'una passió mil·lenària
Acabes el llibre de Vallejo, tan emocionant i nutritiu, i recordes l'impacte que et va produir la lectura d'Homer, Sòfocles o Catul, se't fa present el fil de segles del qual formes part. Visualitzes, com en un encanteri, els teus primers llibres de Jules Verne i Emilio Salgari, les nits que els devoraves a sota dels llençols, requisant hores de son amb l'ajut d'una petita llanterna, amb la il·lusió infantil d'estar fent quelcom subversiu que els pares ignoraven. El preludi dels centenars o milers de lectures que vindrien. Veus la casa pairal plena de llibres, l'origen de tot. I contemples, a l'esquena del teu ordinador, la biblioteca ordenada metòdicament per gèneres i editorials, la teua benvolguda col·lecció amb els llibres que no saps on acabaran, però que formen part indestriable de la teua existència. Són tu mateix. Són la vida.
Escrius aquestes ratlles, en la segona persona que sol envair els teus textos, quasi sense adonar-te'n, i recordes aquell reportatge escrit amb les entranyes. Les entrevistes que tant vas gaudir. Aquella ressenya de formes esfèriques que no llegiria massa gent però et va deixar satisfet. I et sents engrescat per fer la pròxima. Et vénen al cap les converses amb els dos o tres lectors adolescents, bons lectors, que sempre, sempre, et trobes quan xafes un institut. Caus en com de solvents i engrescadors són alguns dels nous escriptors i escriptores, crítics i crítiques, en la nostra llengua. Com s'estimen els llibres. Com saben molt més sobre la tradició del que tu sabràs mai. El futur immediat garantit. No és poca cosa.
Vas acabant l'article amb el qual et refugies d'una actualitat fastigosa i dones gràcies per haver tingut la sort immensa, immerescuda, d'haver pogut fer del llibre una forma i un mitjà de vida. Per tenir un grapat de lectors, pocs o molts, els suficients per tirar endavant amb les teues coses. Dones gràcies pels teus editors i editores. Pels llibres que llegiràs, per les novel·les i poemaris dels quals escriuràs. Perquè no sabries establir si t'agrada més llegir o prescriure, compartir amb els demés les teues troballes i entusiasmes. Això no et farà un crític rigorós i respectat. Tampoc no ho has pretès mai, això.
Et sents orgullós de ser una partícula minúscula, insignificant, d'un univers bibliòfil que sobreviurà als teus descendents i, tant de bo, als descendents dels descendents. Baules d'una passió mil·lenària.
