Aquest mes de febrer, Alfred Costa complirà un any al front de la direcció general d'À Punt. Amb ell, la televisió ha fet un viatge al passat de recuperació del públic de Canal 9 que, analitzats els resultats, ha estat productiu: després de les audiències paupèrrimes però comprensibles dels primers temps, la cadena va tancar 2020 amb un digne 3,8% d'audiència. Lluny encara de les audiències autonòmiques més consolidades però a prop de les televisions de Madrid, Múrcia o Illes Balears. La demanda d'informació en temps convulsos i el bon funcionament de formats nous i veterans estarien en la base del creixement. À Punt està aprofitant la seua segona oportunitat.
Una televisió d'informació i entreteniment lleuger que recupera part de la filosofia i les essències de Canal 9. En ocasions, de manera molt explícita, com ara amb la seqüela de L'Alqueria Blanca, una operació que tindrà èxit, quasi segur. El model no m'agrada, em sembla regressiu. I, en conjunt, l'actual graella m'interessa ben poc. Però fer els judicis en funció dels gustos personals és una distorsió. I sent justos, en contra de les previsions que apuntaven que la radiotelevisió valenciana bandejaria l'espectador urbanita i/o valencianista, emissions com la de la pel·lícula Guillem, els concerts de Zoo i La Gossa Sorda o l'encertadíssim rescat de la plataforma Filmin de la sèrie francesa El col·lapse (emissions, per cert, beneïdes també per l'audiència), apunten a un model dual una mica esquizofrènic però que respon a la sociologia del país.
Aquesta és una diferència fonamental amb Canal 9, que era una televisió unidireccional, que bandejava un sector de l'audiència a consciència, tot just el que parlava la llengua autòctona, el que feia cultura amb ella. À Punt és una televisió molt més plural, ja ho era amb Empar Marco, l'anterior directora. I posats a entendre determinades coses, ja vaig escriure fa temps que és molt difícil invocar al públic fent d'un únic programa El Hormiguero i La resistència. Això no funciona. Cal segmentar les audiències. Amb tot i això, l'actual À Punt està lluny d'assolir l'equilibri entre les dues realitats, trobem a faltar programes veritablement bandarres, que no invoquen els tòpics valencians suats del comboi, la paelleta i l'esmorzaret. Manquen continguts culturals tot i que siga fora del prime-time, fer retornar els llibres a la graella. Cal més ficció pròpia amb ambició i qualitat, exportable. I és una errada bandejar el públic infantil. Hi ha camí per recórrer per anar millorant la penetració social de la televisió, malgrat els canvis d'hàbits. Sense necessitat de castellanitzar la programació. Així és com ho veig.
El problema de fons és que, com explicava Àlvar Peris en una molt interessant entrevista, amb pressupostos low cost continuarem tenint una radiotelevisió low cost. Peris reivindicava arribar almenys al 0,3% del pressupost de la Generalitat, la qual cosa suposaria uns 15 milions d'euros addicionals per arribar a un global d'uns 70 milions. Una quantitat amb la qual es podria generar molt més continguts de qualitat, sobretot pel que fa a la ficció, el principal forat negre del model.
El Contracte Programa per al període 2021 -2023 està pendent d'aprovació per part del Consell Rector i les Corts Valencianes. En temps de pandèmia i crisi econòmica, tanmateix, esperar més aportació de l'administració és una entelèquia, perquè trobaria la resposta social d'una ciutadania que entén la televisió com una despesa. Perquè, en el fons, els socialistes comparteixen aquesta visió. I perquè PSPV-PSOE i Compromís sols tenen ulls per als informatius, els preocupa el control polític de la televisió. La miopia dels polítics i també de la societat impedeix veure que la inversió audiovisual és estratègica. Una inversió de país. A molts nivells.
A hores d'ara ja no es pot considerar una casualitat l'auge del sector audiovisual gallec, capaç de produir una pel·lícula com O que arde que competeix pels premis Goya, o de col·locar sèries de televisió en les principals plataformes com Fariña o Alta Mar. A Galícia porten molts anys sembrant, en forma de promoció a l'Estat i a l'estranger (Films from Galicia), amb ajudes directes i, per descomptat, emprant la televisió pública com a motor d'un clúster cada vegada més potent i competitiu. Aquest 2021, la corporació gallega ha presentat un pressupost de 110,4 milions d'euros, dels quals 36 milions aniran a la indústria audiovisual del país. Més de la meitat del pressupost total d'À Punt.
L'audiovisual és una aposta raonable en un temps de diversificació econòmica. La paradoxa és que veiem la inversió en una activitat de present i futur com una despesa
En aquestes condicions, no és estrany que la història dels crims d'Alcàsser es contara des de Galícia, a través de Bambú Produccions. O que una sèrie ubicada en l'Albufera, El embarcadero (Movistar) es convertira en gairebé indistingible d'un film ambientat en un llac de Terol, de no ser pel xicotet detall d'un únic personatge realment autòcton. I és cert que els rodatges al País Valencià són positius, deixen diners, generen sinergies i ocupació per als professionals valencians. Però les produccions o coproduccions valencianes encara són més interessants des d'un punt de vista econòmic i de potenciació del talent. I ens permeten projectar-nos al món, explicar el que som.
Contar-los aquesta història quan encara no hem vist la llum al final del túnel tampoc no és casual. La generació de continguts exportables, que es puguen veure en televisions de tot el món, en plataformes diverses, en producció o coproducció, amb majoria de professionals valencians, és un camp de projecció econòmica i cultural de primera magnitud, forma part dels sectors de present i futur no sotmesos a embats tecnològics, sinó que caminen de la seua mà. I per generar continguts calen guionistes, directors i directores i actors i actrius, però també tècnics, proveïdors i fam moure tot tipus de serveis, entre ells l'hostaleria. És una aposta més que raonable en un procés de diversificació econòmica.
La gran paradoxa és que, com a societat, no ens sembla malament invertir milions en sectors amb l'horitzó clarament compromès però veiem la inversió en una activitat de futur com una despesa. Ja deia aquell senyor amb bigotis, ulleres rares i cara d'enfadat que un fracàs no s'improvisa.
