-À Punt té dos anys i mig de vida. Quin balanç en fa?
-En primer lloc, cal destacar que la recuperació del servei públic de ràdio i televisió autonòmic és una fita importantíssima. Era una anomalia que un territori com el valencià no disposara d'una televisió pública pròpia, que donara cobertura a allò que passa en el conjunt de la societat i que, alhora, contribuïra a generar una imatge d'aquesta. Disposar d'uns mitjans de comunicació propis és essencial en la construcció d'una identitat valenciana, siga quina siga, a més de ser clau a l'hora de vertebrar socialment i culturalment el país. Crec que en general no som conscients de com resulta d'important això per a un espai geogràfic menut com el nostre, travessat per processos globalitzadors tan potents.
A banda d'això, disposar de mitjans públics forts, amb accés universal, ha de ser considerat com un pilar més de l'estat del benestar, al costat de l'educació i la sanitat públiques. I si ho abordem des de l'òptica universitària, disposar d'uns mitjans públics propis és indispensable perquè els centenars d'estudiants que es graduen dins l'àmbit de la comunicació en els nostres centres puguen accedir a una primera experiència professional.
En aquest sentit crec que cal valorar molt positivament la tasca de posada en marxa que va realitzar la primera directora, Empar Marco, junt amb tot el seu equip. Considero que, després d'haver hagut de fer front a dificultats de tota mena (legals, laborals, tècniques, pressupostàries), van fer una arrancada amb encerts i productes ben interessants que permeteren dinamitzar un sector audiovisual propi en hores baixes.
No s'ha de perdre de vista que disposar d'una televisió i una ràdio potent és una eina indispensable per articular i potenciar el sector audiovisual. Al País Valencià, tot i algunes excepcions dignes de menció, sempre hem tingut indústria audiovisual autòctona dèbil, precària i vertical, monopolitzada per unes poques productores. En canvi, amb À Punt s'ha obert el prisma, els processos de contractació són més transparents i es reparteixen millor els encàrrecs i els recursos, encara que no sempre plou a gust de tots i n'hi ha professionals que es queixen de com s'estan fent les coses.
El que ha de quedar clar de cara a l'opinió pública és que la indústria audiovisual no és una indústria menor, sinó que genera milers de llocs de treball que contribueixen a activar l'economia. Per tant, la inversió en els mitjans públics en cap cas podem considerar-la un balafiament de recursos, sinó una inversió que produeix un retorn econòmic, social i cultural inqüestionable.
Tot i això, i malgrat disposar d'uns pressupostos ajustats, des del començament s'ha dut a terme una programació d'entreteniment i divulgació íntegrament en valencià i de clara vocació pública, que, més enllà dels gustos personals, són productes de molta qualitat, homologables a qualsevol televisió del nostre entorn: Cuineres i cuiners, Magnífics, L'Estudi, Del twist al tuit, Inoblidables, Una habitació pròpia... que s'uniren a títols rescatats de l'anterior etapa, com Trau la llengua, i a versions i adaptacions de formats que han funcionat en d'altres latituds, com Atrapa'm si pots o Comediants, el que diu molt de l'excel·lent nivell dels professionals de l'audiovisual valencià.
-Tanmateix, algunes persones opinaven que era una graella excessivament elitista...
-Potser sí és veritat que era una programació molt pensada per a un determinat públic urbà i jove, però també és cert que els programes podrien haver tingut major reconeixement si el context hagués sigut un altre de ben diferent. El principal problema d'À Punt era que després d'un temps sense televisió, calia tornar a fer-se un forat en la dieta televisiva de les llars valencianes. Era i és un repte dificilíssim.
Fer-se un forat és cada vegada més complicat dins del sistema televisiu actual, per a À Punt, per al conjunt de les televisions autonòmiques i també per a la resta de televisions generalistes. Amb un escenari tan fragmentat, amb una competència ferotge i la irrupció de les plataformes en streaming, com Netflix, HBO o Amazon Prime, en aquests moments és molt difícil arrossegar grans audiències per a les cadenes en obert, llevat dels continguts en directe i l'entreteniment basat en la realitat.
-Hem parlat dels aspectes positius. Quines deficiències, d'una altra banda, destacaria?
-Crec que el gran dèficit en la programació de l'etapa d'Empar Marco van ser els informatius, atès que no aconseguiren ser una referència per a moltíssims ciutadans en els termes desitjables. S'ha adduït que hi havia disfuncions en la redacció; poca ambició informativa; que se seguia una agència estatal i no estrictament valenciana; que no s'havia aconseguit una redacció transmèdia tal com es va prometre... Més enllà d'això, em sembla que no es va generar un producte suficientment potent i atractiu per a captar l'interès de l'audiència.
És a dir, els informatius són importants per ells mateixos, en el sentit que són una marca de la casa, ajuden a configurar una idea de l'actualitat des d'una òptica valenciana (o això és almenys el que s'hauria de fer) i són cabdals per acomplir la funció de servei públic que s'exigeix en uns mitjans de proximitat. Això d'una banda.
De l'altra, tenir uns informatius de referència, amb bons índexs d'audiència, és crucial perquè una televisió autonòmica puga tenir èxit, perquè permet arrossegar audiència cap als programes que s'hi succeïxen. Això explica, en part, les audiències decebedores dels primers temps, amb un esquifit 1,9% de quota de pantalla de mitjana a les acaballes de 2019, que segurament han condicionat el futur de Marco al capdavant de la corporació. La programació televisiva és un conjunt de baules connectades entre elles i si alguna peça falla, la resta se'n ressent.
-Els responsables d'informatius d'À Punt es queixaven sovint que els mancava personal per cobrir totes les necessitats informatives.
-És evident que no hem de tornar a un model com Canal 9, mastodòntic, amb una plantilla duplicada i més de 1.600 treballadors en nòmina. Aquell error no s'ha de repetir. Ara bé, no em sembla molt intel·ligent autolimitar la plantilla com figura en la llei de creació (actualment hi ha una moratòria en la seua aplicació). En tot cas, també és veritat que en el seu moment també es va parlar molt de treballar colze a colze amb les empreses de comunicació local i comarcal per tal de poder abastar tot el territori. En aquesta matèria, però, no s'ha avançat res, malauradament. En qualsevol cas, no em sembla oportú ni necessari que es limite la plantilla.
-La llei de creació de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació estableix que no es pot destinar més d'un terç del pressupost al capítol de personal. La limitació estava pensada per no repetir els errors de l'antiga Canal 9. Creu que s'hauria d'eliminar aquest topall, que el PSPV-PSOE defensa aferrissadament?
-No m'agrada la limitació perquè perjudica la qualitat del producte. Ara sortiran a concurs 376 places, que són 93 menys de les que hi ha actualment. Això significa que podran fer els informatius i no molt més.
-L'oposició ha acusat À Punt de ser TeleCompromís. Què n'opina?
-Des del primer moment, tant el PP com Ciudadanos, i ara Vox, han acusat reiteradament À Punt d'estar al servei del govern de la Generalitat, particularment de Compromís, insinuant que aquesta coalició exerceix un control polític sobre els seus responsables i els seus continguts, en una situació anàloga a la del model anterior, caracteritzat per la manipulació informativa i el sectarisme ideològic. El ben cert és que, fins al moment, encara no s'han mostrat proves documentals que justifiquen una acusació d'aquesta magnitud.
Afortunadament, i a diferència del que passava abans, ens trobem davant d'uns mitjans públics plurals, on s'aborden la majoria de temes des d'una mirada oberta i desacomplexada, i on s'hi dóna veu a totes les opinions i sensibilitats, també les de l'oposició, tal com assenyalen les auditories externes que s'hi han realitzat respecte als informatius o les investigacions que hem fet a la universitat sobre els programes d'entreteniment, en les quals Compromís no resulta particularment beneficiat, al contrari. Tal vegada, sí que alguns programes connecten amb un cert imaginari pròxim al valencianisme polític i cultural, però això no hauria de sorprendre ningú. Aquestes idees i plantejaments formen part de la societat valenciana i se'ls ha de donar visibilitat, com a qualsevol altre. La situació anòmala era l'anterior, quan n'hi havia llistes negres i moltes persones eren vetades en els mitjans públics. En aquest sentit, l'oposició política no té raons per a la queixa.
-Hem parlat fins ara de l'etapa d'Empar Marco. Des de fa aproximadament un any, però, hi ha una nova direcció encapçalada per Alfred Costa. Quines diferències destacaria entre l'etapa d'un i altre?
-El nou director va entrar al càrrec en un moment molt complicat, a punt d'iniciar-se el primer confinament provocat per la pandèmia per COVID-19, i després de tot aquest temps excepcional encara no s'han pogut veure canvis importants del seu projecte. De tota manera, i des de bon començament, Alfred Costa va dir que un dels seus objectius al capdavant d'À Punt Media era fer-la més visible, amb més presència social. Hi ha hagut, per exemple, un canvi en la direcció dels informatius i, de moment, s'ha produït un increment de l'audiència. Potser això tinga a veure amb la pandèmia i la necessitat de més informació de proximitat per part dels ciutadans, però el cert és que s'ha augmentat l'interès per part del públic (alguns NTC Migdia s'acosten al 10% de quota de pantalla), fet que indica que algunes dinàmiques s'han corregit encertadament.
Un altre dels objectius de Costa és ampliar el target, que durant l'etapa de Marco estava molt identificat amb els i les telespectadores d'entre 25 i 45 anys, que és una audiència molt interessant des del punt de vista comercial, perquè són gent amb una certa capacitat adquisitiva i que consumeix cultura, però limitat en nombre. Per tractar d'equilibrar aquesta situació, el mateix Costa ha manifestat que un dels seus objectius és connectar amb la gent més gran i fer una televisió més "popular".
Per això hi ha una voluntat explícita per fer un producte de més ampli abast, més familiar, amb capacitat d'ampliar l'audiència. D'ací venen formats com Duel de veus o la polèmica renovació del magazine de les vesprades, presentat ara per Màxim Huerta. Són productes amb un cert impacte que busquen penetrar socialment, que era una cosa que en l'etapa de Marco no s'havia aconseguit.
-El risc, però, és acabar fent una programació molt populista, que perguen el sentit de què ha de ser un servei públic...
-Totalment, aquest risc existeix. Perquè el que identifiquem com gent "gran" ha canviat molt en els darrers anys, i ara són persones que també es connecten a les plataformes i veuen Joc de trons i d'altres productes semblants. No hauríem de caure en l'estereotip fàcil. És evident que la televisió en obert ha de fer productes per a tots els públics, però això no significa necessàriament rebaixar l'exigència pel que fa als continguts que s'ofereixen o buscar l'audiència a tota cosa, perquè ens abocaria a produir realities com fan les televisions comercials. És un equilibri complicat, però les televisions públiques d'arreu del món tots els anys evidencien que es poden fer productes que aconseguisquen atreure l'audiència sense perdre aquesta vocació de servei públic. Això sí, cal arriscar i innovar en els formats i no cenyir-se a repetir fórmules d'altres llocs.
El que és evident és que una televisió pública ha de tractar d'augmentar els seus nivells d'audiència per a justificar la seua existència, ja que això significa que té un cert impacte social. Els canvis incorporats per la nova direcció sembla que estan permetent pujar aquests nivells i ara com ara, À Punt ha acabat el 2020 amb un 3,5% de quota de pantalla, gràcies a la millora dels informatius i a d'altres programes de prime time, com ara Cartes en joc o No tenim trellat, que estan funcionant bastant bé.
De tota manera, per conèixer com serà l'À Punt dels pròxims anys caldrà veure quines són les línies mestres que hi figuren al Contracte Programa per al període 2021-2023, que ha d'aprovar-se per les Corts i el Consell Rector. Actualment s'està funcionant amb el Contracte Programa anterior, que va caducar el 31 de desembre de l'any passat.
Per altra banda, no s’ha de perdre de vista que la gestió de Marco havia estat deficient pel que fa a l’atracció d’anunciants, una pota essencial per a la CVMC des del punt de vista econòmic. Cal tenir en compte que estem en un context de davallada del mercat publicitari. La publicitat ha baixat en tots els mitjans i molt especialment a les televisions autonòmiques. Hi ha un monopoli molt controlat per MediaSet i AtresMedia que s’emporta més del 80% del pastís publicitari. Què li queda a À Punt? Les molles, però necessites incrementar l’audiència per atreure publicitat. D’això no n’hi ha dubte.
Sembla que ara el departament comercial s’està esforçant en posicionar més bé la marca i aconseguir que les empreses valencianes invertisquen en publicitat, quan fins ara s’han mostrat un pèl reticents a fer-ho. A tot això cal sumar que durant el llançament d’À Punt no hi hagué una bona campanya de màrqueting que captara l’atenció de la ciutadania. Aquesta deficiència encara llasta la marca avui en dia.
-Tant Alfred Costa com Empar Marco s’han queixat de manca de recursos. La llei de creació de la CVMC establia que s’hi destinaria entre el 0,3 i el 0,6% del pressupost de la Generalitat. Tanmateix, mai no s’ha arribat ni tan sols al 0,3%. En quina mesura això condiciona la qualitat d’À Punt?
-Aquest any se li destinen un total de 57 milions d’euros, una xifra que no arriba ni a la franja més baixa que estableix la llei de creació. Aquest és un pressupost totalment insuficient per abordar el repte de fer la televisió d’àmbit autonòmic que voldríem una part important de la societat valenciana. En aquests moments, cal dir que À Punt és la televisió més barata d’Europa, si tenim en compte la inversió per càpita. Les queixes dels partits de l’oposició no se sostenen de cap de les maneres.
El fet real és que aquest pressupost tan migrat condiciona molt la qualitat del producte, que moltes vegades ha de competir amb inferioritat de condicions. Per això, quan exigim que s’obtinguen audiències elevades no parem atenció al fet que es parteix d’una posició d’inferioritat manifesta respecte les cadenes rivals. Amb els pressupostos actuals només es pot fer una televisió de mínims.
-Amb aquests pressupostos, doncs, els valencians i les valencianes estem condemnats a tenir una televisió low cost?
Malauradament sí, cal augmentar el pressupost d’À Punt almenys fins al 0,3%. Això permetria tenir una televisió amb uns 70 milions d’euros, és a dir, 15 milions més del que té actualment. Seria aproximadament el pressupost que tenen altres televisions autonòmiques comparables, com ara TeleMadrid. Amb aquests diners de més, més enllà de poder disposar de més personal per a fer productes de producció pròpia, pots tenir molt més recursos per invertir en produccions audiovisuals i això inevitablement augmentaria la qualitat. Les productores que contracten amb À Punt, actualment, treballen amb uns pressupostos ajustadíssims. I amb tot, es trau un bon producte, digne i competitiu. El que ens hem de preguntar és què seria d’aquesta televisió amb un pressupost com el que preveu la llei.
-El PSPV-PSOE, tanmateix, sempre s’ha negat a incrementar el pressupost per À Punt. Per què creu que manté aquesta postura?
-És evident que els socialistes necessitaven posar en marxa la televisió perquè era una promesa electoral que havien de complir. Ara bé, al PSOE ja li va bé tenir una televisió com l’actual, perquè ells ja compten amb plataformes alternatives que els donen la visibilitat que necessiten.
Però és que han d’adonar-se que la televisió i la ràdio són indústria cultural i que les indústries creatives cultural generen uns beneficis enormes per a la societat. Això ho tenen claríssim a Catalunya, per exemple, on han concedit als mitjans públics uns pressupostos generosos perquè entenen que la tele no acaba en ella mateixa, sinó que és capaç d’articular sinergies amb d’altres sectors i alimentar-se de manera recíproca i beneficiosa. Si la televisió, posem per cas, aconsegueix crear un star system propi a través de la ficció, és ben possible que després l’espectador vullga anar al teatre per retrobar-se amb l’actor o actriu que ha vist en no sé quina sèrie. Les indústries culturals han de concebre’s des d’aquesta perspectiva, no com un malbaratament. El contrari és tindre la mirada molt curta.
-Un dels seus camps d’estudi és com la televisió i les produccions audiovisuals contribueixen a la construcció de les nacions. A aquest respecte, què podríem dir en relació a À Punt?
-Segurament és prompte per fer-ne una anàlisi acurada, però a caldrà veure quina és la representació que està projectant À Punt sobre les i els valencians. El fet és que els continguts informatius, però també l’entreteniment i la ficció, estan fent contínuament representacions sobre com és la societat. La televisió, en definitiva, és una manera d’explicar-nos, de contar-nos, i d’elaborar un relat sobre nosaltres mateixos en un moment determinat. Els programes ens diuen qui som, com som, com pensem... construeixen les nostres identitats socials.
Des d’aquest punt de vista les identitats polítiques, com les identitats nacionals, no són alienes a tot això. En aquest sentit, la televisió defineix la societat a la qual s’adreça com una «comunitat imaginada», estableix qui som «nosaltres», els valencians, els espanyols o els britànics. Començant pels contorns geogràfics de la informació meteorològica, passant per la informació dels «nostres» polítics o explicant què passa en els «nostres» pobles i ciutats.
En aquest aspecte la ficció hi juga un paper destacadíssim, perquè genera una imatge de nosaltres i també mostra la nostra forma de veure el món. És a dir, ens projecta cap a l’exterior i són, al mateix temps, un mirall de nosaltres mateixa. Però el més important és que permet introduir aquestes qüestions pràcticament sense adonar-nos-en, de forma molt subtil, fins al punt que naturalitzem moltes d’aquestes idees i plantejaments. És el que s’anomena el «nacionalisme banal», perquè es dona forma a la nació, siga quina siga, sense ser-ne conscient, malgrat ser una identitat nacional conformada a partir de patrons ideològics molt concrets.
Per tot això és tant important esbrinar quina és la representació que puga fer À Punt de la societat valenciana. Pel que fa estrictament a la ficció, tot i que no hi ha molts productes per fer-ne una valoració completa, la sensació és que s’abusa d’un model identitari molt semblant a l’etapa anterior, en el qual predominava una aproximació costumista i rural d’entendre la valencianitat.
Això entronca, indubtablement, amb L’Alqueria Blanca i una identitat valenciana que podem qualificar de regionalista, per entendre’ns, que potencia uns certs estereotips que s’han mantingut des del segle XIX fins l’actualitat, i que, al remat, esdevé molt domèstica, poc reivindicativa en termes polítics i, en essència, conservadora. Així doncs, potser caldria llançar-se a fer una ficció més arriscada en els plantejaments, amb altres discursos sobre què significa ser valencià avui en dia, en ple segle XXI, sense prejudicis de cap tipus, i fonamentats en uns valors compartits que ens identifiquen com a una societat oberta, inclusiva i plural. Al mateix temps, aquestes propostes haurien de ser capaces d’integrar-se en les grans plataformes, per tal de connectar amb un públic nombrós que ja ha abandonat la televisió tradicional a l’hora de consumir ficció.
-La televisió valenciana pot aspirar a fer ficcions que tinguen cabuda en les grans plataformes?
-La capacitat hi és, això és innegable. Ara bé, no hi ha pressupost per a fer-ho, de moment. Fixa’t, el cost d’un capítol d’una sèrie d’À Punt no arriba als 100.000 euros. Per contra, cada capítol de La peste, de Movistar+, costa un milió d’euros. I si parlem de les grans sèries internacionals millor ni esmentar-ho. La diferència és brutal. Per tant, hi ha en primer lloc un repte econòmic que potser es podria solventar per la via de les coproduccions, de la cerca d’aliances. Ho estan fent les principals televisions espanyoles en obert i també comencen a fer-ho algunes autonòmiques. La televisió gallega, TVG, ha fet ara una coproducció amb Netflix, O sabor das margarides, que és un camí força interessant. També TV3 està explorant aquestes opcions. Per tant, hi ha vies. Des del meu punt de vista la clau de l’èxit passa per explicar històries d’ací però que connecten amb públics molt diversos, no necessàriament valencians.
-De moment À Punt i TV3 han iniciat el camí de les coproduccions amb un notable encert. La mort de Guillem és el cas més reeixit.
-Un exemple molt bo d’això, efectivament, és La mort de Guillem. Que el producte de ficció en prime time que major audiència en la història d’À Punt haja sigut aquesta pel·lícula trenca molts prejudicis. Fou una sorpresa, però molt gratificant. Considere que el seu èxit resideix, en bona mesura, en la capacitat per explicar aquesta història des d’un prisma que tothom pot compartir, com és el patiment d’uns pares per la mort d’un fill.
Així, aconsegueix que un tema molt significat políticament connecte amb públics que no coneixien la història, o la coneixien tangencialment, i que aquests la visquen amb la mateixa intensitat. Clar, després hem de sumar-li que la factura tècnica és molt bona, que hi ha un bon càsting, que les interpretacions i l’ambientació són brillants... En fi, és un producte rodó.
La clau, per tant, està en continuar produint històries locals que expliquen emocions universals, i que es facen amb uns estàndars de qualitat professional elevats. En aquest sentit, aquest exemple ens indica que les coproduccions amb TV3 o IB3 s’haurien d’intensificar, potenciant les col·laboracions.
-I la reciprocitat amb TV3? Després de deu anys de l’apagada molts ja la donen per perduda...
-Per descomptat que no s’ha de donar per perduda. Ens cal un À Punt fort i solvent, però també ens calen més canals en la nostra llengua a la televisió. No pot ser que en la televisió digital en obert, de 60 canals només un s’adrece als espectadors en valencià. Per als valencianoparlants això és del tot insuficient. De canals en la nostra llengua mai no en tindrem prou. A més, TV3 i À Punt no entren en competència, sinó que s’alimenten mútuament. Ens hem de llevar del damunt prejudicis i pors ridícules, i normalitzar aquesta situació d’una vegada per totes. Hem de tractar amb els territoris veïns amb més naturalitat. Com demostra La mort de Guillem, la societat valenciana és molt més madura que no ens pensem.
-L’any 2015 vostè va publicar un estudi titulat «La identitat valenciana regionalista a través de la ficció televisiva». Tot just ara s’ha iniciat el rodatge de nous episodis de L’Alqueria Blanca. Per tant és previsible que els nous episodis s’emeten pròximament. Què simbolitza, això?
-Crec que s’emmarca en la voluntat de Costa d’aproximar-se més al públic gran, que era la principal audiència de la sèrie durant la seua emissió en Canal 9. Per tant, emetre les darreres temporades de L’Alqueria Blanca i contractar nous episodis és una manera d’atreure aquests espectadors, fer un gest cap a una audiència que a hores d’ara no la tens, i fer-ho sobre segur, sense gastar una quantitat elevada de recursos sense saber quin serà el resultat final. Recordem que a Canal 9 aquesta sèrie va arribar a tenir quotes de pantalla del 25%, que és una barbaritat en la televisió actual.
Des del meu punt de vista, tal vegada hauria tingut sentit recuperar L’Alqueria Blanca quan va arrancar À Punt. Fer-ho ara envia senyals contradictoris als espectadors en un moment en el qual vols construir una televisió nova, que ja ha establert vincles amb públics nous que no volen saber res de l’etapa anterior, que recorden molt negativament.
No estic del tot segur que, si ho posem en una balança, els guanys superen els perjudicis. Ara bé, una cosa ben diferent seria que la nova L’Alqueria Blanca redireccionara el seu discurs cap a uns valors més moderns i fora capaç de construir una altra mirada sobre els valencians. És el que va passar amb el serial de les vesprades Amar en tiempos revueltos, que depenent de qui estava en el govern transmetia les trames de la ficció tenien un rerefons més progressista o més conservador. Es pot fer això? Es pot fer si hi ha una voluntat de transformació, és clar.
És el mateix amb la representació televisiva de les Falles i les festes, en conjunt. Pel que observem, des d’À Punt es continua fent la mateixa aproximació que feia Canal 9, amb una atenció preferent per la part més institucional i oficialista. Plantegem-nos si no podria fer-se d’una altra manera.
-Vostè és un dels experts que està cridat a participar en la subcomissió de les Corts per a la reforma de la llei de la CVMC. Ciutadans posa com a condició, per participar-hi, que s’incorporen més continguts en castellà a la graella dels mitjans públics. Que li sembla aquesta petició?
-No entenc aquesta exigència, perquè el castellà ja està present als continguts d’À Punt, com no pot ser d’una altra manera, perquè segons les dades sociolingüístiques que disposem hi ha una majoria de la societat valenciana que s’expressa habitualment en aquesta llengua. Per tant, quan la televisió dona veu a qualsevol persona, aquesta utilitza el castellà o el valencià de forma natural, i així queda reflectit en els informatius i en d’altres programes.
Però la llengua vehicular dels mitjans públics ha de continuar sent el valencià per una qüestió bàsica d’atenció a la població valencianoparlant, que actualment no disposa de cap altra oferta en aquesta llengua a la televisió, però també per una qüestió de compensar la històrica situació de minorització en què troba el valencià respecte el castellà. No hem de perdre de vista que si volem una societat realment bilingüe, que entenga el valencià i s’expresse en aquesta llengua amb fluïdesa, necessitem l’escola, indubtablement, però també uns mitjans de comunicació on des de ben menuts estiguem en contacte amb el valencià de forma quotidiana.
-Per acabar, quina és la seua opinió sobre l’oferta audiovisual infantil d’À Punt?
-La veritat és que no hi ha molta producció pròpia, perquè fer continguts d’animació és molt costós. Però la que s’ha aconseguit fer pense que val molt la pena. Productes com Catacric, catacrac, sobre les rondalles d’Enric Valor, Júlia i Gilbert o Les aventures de Bita i Cora, pense que són produccions de qualitat, amb un missatge i uns valors de clara vocació pública. A banda, programes com Els Bíters, El cau de les feretes o el concurs Rosquilletres també estan força bé i la creació de La Colla com a un club de fans que aglutina tota la programació infantil em sembla un gran encert.
De tota manera, la resta de continguts de producció aliena que s’han emés, doblats tots ells al valencià, això sí, són un poc decebedors, i potser per aquesta la raó la impressió que tenim en conjunt se’n puga ressentir una mica. Tal vegada s’hauria de reclamar una aposta decidida per més producció pròpia, no necessàriament d’animació (ara s’acaba d’estrenar un espai de La Colla de manualitats i experiments), i aconseguir que tots els continguts de producció pròpia estiguen emmagatzemats correctament al web per al seu consum «a la carta». De fet, el que s’observa és que el públic infantil i juvenil cada vegada consumeix més l’audiovisual d’aquesta manera, i no de forma convencional.
En aquest sentit, sí que seria convenient potenciar el web i la plataforma digital, fer-la molt més interactiva, amb continguts específics que connectaren amb els llenguatges i les narratives digitals de més èxit, com ara YouTube. Aquesta petició seria extensiva a tota la plataforma digital d’À Punt Mèdia, que hauria de millorar-se substancialment de cara al futur. Una qüestió imprescindible per a competir adequadament en un escenari audiovisual en constant transformació.