Engegues l'ordinador amb mandra, abans que la cafeïna faça els primers efectes. Amb la perspectiva del condemnat a galeres que ha de lliurar una nova columna en la qual ha de dir quelcom interessant, suggestiu o transcendent. Allò que els trossos de cabró dels amics que tens en un grup de WhatsApp, un de masclets suposadament il·lustrats, anomenen “l'homilia” amb un punt de sornegueria i un altre d'estima, en proporcions vols pensar que equitatives.
Homilia dominical que coincideix amb els primers dies del nou any que, suposadament, ens ha de conduir al final del malson de la pandèmia. I per una vegada no voldries ser transcendent, voldries donar vacances a l'optimista ben informat que habita en un racó del teu cervell, jubilar el Pepet Grill dels ous en què t'has convertit, sense esma ni vocació. Condescendències les justes, cantaven Zoo. I penses a refugiar-te en aquesta mena de “segona persona bíblica”, com la va batejar la teua benvolguda editora Rosa Rey, narrador amb el qual vas agafar la distància que necessitaves per fer una novel·la que te tocava de ben a prop.
La dificultat més gran rau en què no és possible agafar distància quan vius en un dels focus de la pandèmia, una comarca infestada de Covid-19, amb xifres estremidores en les dues localitats més poblades. Quan el xicotet hospital comarcal és a vessar de malalts, tres plantes completes. Tot, mentre les terrasses de les zones d'oci van plenes perquè molt abans de la malaltia ja existia un multitudinari tardeo als voltants de la Plaça del Mercat, l'antídot perfecte contra el toc de queda. Quan al teu voltant hi ha cada vegada més positius i confinats i li vas posant cara i ulls a la gent del veïnat que va faltant.
Lliures per a dissabte un article dur, molt dur, en la premsa comarcal. Però ja no tens més ganes de guerra, en aquest cas vols escriure amb les ulleres de lluny, fer un gran angular esperançat, però en el cor i en les vísceres batega la mateixa sensació poruga i alarmista, alimentada pels viròlegs i per les amistats i coneixences que tens en la primera línia de combat. Ulleres amb els vidres enfosquits, quasi opacs.
Llavors, veus EL vídeo en les xarxes. El seu nom és Salvador, viu a Castalla i és un dels primers valencians a rebre la vacuna embolcallada amb la bandera d'Espanya, com es fa sempre i amb tot. Al seu costat hi ha una infermera armada amb xeringa que és a punt de punxar-lo. Li demana permís. I Salvador, tocat amb un bonic barret que revela la vinculació a un entorn rural, tal vegada com a caçador, tanca els ulls i pronuncia una frase per a la història: “Anxufa-li!”, diu, abans d'arquejar una cella i dipositar la mirada en algun punt fix, amb els ulls, malgrat tot, de la incertesa.
En aquesta frase, tanmateix, hi ha la determinació de qui sap que està lliurant la penúltima batalla. I que en el contingut de la xeringa hi ha allò que li pot fer guanyar-la. No té Salvador pinta de ser un home de moltes abraçades, potser sí que ho és, però la seua confiança representa la de molta gent gran que vol tancar aquesta merda, que si no es mor de Covid acabarà morint de pena. Es vacuna sense tenir-les totes, però amb decisió. Al cap i a la fi, com explicava un senyor gran i andalús en un vídeo, la farmacèutica que va crear la viagra no hauria d'anar errada, són especialistes en “endreçar” la cosa.
L'"Anxufa-li!" és un crit de guerra, una crida a afrontar amb la cara ben alt el repte que tenim al davant amb l'arma de què disposem. Una ridiculització concloent d'aquells que s'agafen la vacunació amb prevencions de paper de fumar o esperit paranoide.
També es pot llegir l'actitud de Salvador com una variant del “menja bé, caga fort i no tingues por a la mort”. L'“anxufa-li!” que ja s'ha fet viral, no podia ser d'una altra manera, no és un ximple toc d'humor valencià en una situació dramàtica, un meme per a la col·lecció de la pandèmia. És un crit de guerra, una crida a afrontar amb la cara ben alt el repte que tenim al davant amb l'arma de què disposem. Una ridiculització concloent d'aquells que s'agafen la vacunació amb prevencions de paper de fumar o esperit paranoide. Perquè feta la comprovació que no podem confiar en la sensatesa humana ni en què els nostres dirigents polítics siguen valents, no hi ha més clau roent a què aferrar-se.
El gest de Salvador t'ha rearmat, t'ha transmès confiança, ha millorat la teua moral. La infermera li ha inoculat la vacuna i a nosaltres aquest veí gran de Castalla ens ha inoculat una mica de decisió. A tu la seua determinació et fa creure que el dia que els teus fills puguen abraçar els iaios és una mica més a prop. L'homilia apocalíptica serà aparcada, de moment. Perquè no vols que les primeres reflexions en veu alta del 2021 siguen de desolació i derrota.
Toca menjar bé i cagar fort. I cridar, quan ens toque: "Anxufa-li!". Que tingeu el millor any possible.
