De ser les coses fàcils, aquest article tindria dos paràgrafs. El primer descriuria l'agitació i el debat que provoquen a Catalunya els premis a obra publicada. La manera en la qual una sèrie de llibres que han acabat el seu període promocional natural tornen a saltar a la palestra i es revaloritzen. Premis sovint polèmics (més agitació, més parlar de literatura) que solen designar finalistes (premis de consolació no menors) i remoure les aigües. Un sistema paral·lel que premia, tret de rares excepcions, l'excel·lència i que és un contrapès al dubtós però necessari (en termes de promoció i compensació econòmica als autors) univers dels premis a obra no publicada. Fi del primer paràgraf.
El segon consistiria en preguntar-nos per què al País Valencià aquest sistema paral·lel és tan esquifit, basat en un únic Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, el guardó veterà que atorga la secció valenciana de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Perquè els premis de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana s'atorgaren per darrera vegada el 2016. És cert que també hi ha els Premis Samaruc, que els bibliotecaris atorguen en categoria infantil i juvenil. I uns premis de la Generalitat als llibres millor editats. Molt poca cosa. Tal vegada seria el moment de posar-se les piles. Que entitats privades com la Societat Coral el Micalet o Acció Cultural del País Valencià (per citar-ne dues de les més rellevants) o públiques com la Institució Alfons el Magnànim, entre altres moltes possibilitats, estudiaren la creació de premis a obra publicada. Amb dotació econòmica o sense. No sembla una bona idea per dinamitzar un panorama massa dependent dels premis a obra publicada i que veu morir els llibres amb una facilitat exasperant? No? Fi del segon paràgraf. I potser no hi hauria molta cosa més a dir.
Les coses són una mica més complicades. Imagineu que s'enceta un cert debat al respecte. Els premis a obra publicada no solucionarien els nostres problemes de visibilització, però potser suposarien un pas endavant. Llavors, ens trobaríem amb un debat paral·lel, que em sembla fonamental, de definició del marc territorial.
Imagine el que estareu pensant, però anem a pams. Convé ressaltar que els premis a obra publicada a Catalunya no discriminen la procedència dels autors i autores. Per això, amb una raonable freqüència, les plomes valencianes són distingides amb alguns d'aquests premis: Martí Domínguez (Òmnium, Crexells), Manuel Baixauli (Premi de la Crítica Catalana, Crexells, Llibreter i algun més), Joan Benesiu (Crexells, Llibreter, Ciutat de Barcelona), Teresa Pascual (Premi de la Crítica Catalana), Ferran Torrent (Crexells), Josep Piera (Serra d'Or) i per descomptat Joan Francesc Mira, que té un llistat de premis a obra publicada llarg com un estiu plujós.
Si fem arqueologia, també trobarem noms com els d'Enric Sòria o Vicent Alonso guanyant un Ciutat de Barcelona de traducció. I no podem oblidar els guanyats per Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Isabel-Clara Simó o Josep Palàcios, bàsicament el Serra d'Or i el Lletra d'Or. Els possibles afectats em perdonaran si m'estic deixant alguna cosa. A grans trets, però, aquest seria el balanç: un grapat apreciable de guardons valencians però concentrats en unes poques mans. Les mans, cal dir-ho, de l'excel·lència literària que hem estat capaços de projectar des del País Valencià. Però no totes: no deixa de sorprendre que Vicent Usó, Raquel Ricart, Toni Cucarella o Francesc Bodí, entre alguns més, no hagen guanyat mai.
Potser ens servirà com a pista saber que la immensa majoria d'aquells premis, sobretot els d'èpoques més properes, eren i són a llibres publicats per editorials catalanes. És obvi que els valencians que publiquen al Principat no sols són més visibles allà, de bon tros, també tenen més opcions a entrar en les rodes del debat literari i el coneixement directe dels jurats.
Conscientment, m'acabe de posar pals en les rodes a mi mateix. Perquè la segona part de la proposta d'un increment sensible dels premis a obra publicada al País Valencià seria fer-ho amb l'horitzó posat en tot l'àmbit lingüístic. Aquest és un debat ofert fins i tot en la secció valenciana d'AELC. En l'origen d'aquests veterans premis, es va optar per acotar-los al País Valencià per aconseguir una més gran visibilitat dels nostres autors. I en l'historial del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians hi ha evidentment autors i autores que publiquen en Catalunya o les Illes, però també els que ho fan a les editorials de casa.
Hi ha per tant el risc que uns premis valencians per a tot l'àmbit lingüístic acaben invisibilitzant les editorials valencianes, però la pregunta que hem de fer-nos és de més recorregut, si volem fossilitzar aquesta dualitat perversa, una escena endogàmica de projecció limitada basada en premis a originals i una altra d'escindida que publica a Catalunya amb gran part del bo i millor dels nostres autors. Davant d'això, podem fer com si no passara res o començar a articular iniciatives d'intercanvi més ambicioses per millorar el flux.
El gran pas endavant es produiria quan la Institució Alfons el Magnànim o la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) instauraren uns premis a obra publicada oberts a tot l'àmbit.
No hi ha solucions fàcils a problemes complexos: tot i que m'agradaria dir que la visibilitat dels autors catalans i illencs al País Valencià ha millorat els últims temps, i és possible que siga així gràcies a les xarxes socials, el flux tampoc no acaba de funcionar de nord a sud i d'est a oest. Cal iniciatives diferents. I té un punt hipòcrita reclamar que els valencians tinguen més presència a Catalunya quan no hi ha una correspondència. Potser hauríem d'aprendre coses dels festivals de novel·la negra, que tenen un sentit molt desenvolupat de col·lectiu de tot l'àmbit, com s'ha demostrat amb els guardons per obra publicada de València Negra a la catalana Anna Maria Villalonga o el mallorquí Sebastià Bennasar. Uns altres anys han guanyat l'alcoià Silvestre Vilaplana i la barcelonina arrelada a València Núria Cadenes. No passa absolutament res.
Desconec com acabarà el debat en AELC, però un pas endavant ens situaria en un interessant terreny exploratori, de noves sinergies que haurien d'anar acompanyades d'iniciatives públiques. Per exemple, cal l'ingrés de la Generalitat Valenciana en l'Institut Ramon Llull com a membre de ple dret, sense por als tres o quatre titulars de la premsa conservadora i els numerets de rigor en les Corts Valencianes que es produiran igualment a propòsit del que siga. Integració que cal acompanyar de recursos per a jornades, convivències i intercanvis en els principals esdeveniments editorials o en el món educatiu.
Posats a fer coses trencadores, tanmateix, el gran pas endavant es produiria quan la Institució Alfons el Magnànim o la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) instauraren uns premis a obra publicada oberts a tot l'àmbit. En els quals, poguérem veure guardonats la Irene Solà, l'Eva Baltasar, el Sebastià Alzamora o el Francesc Serés de torn. Alternant-se amb els nostres millors escriptors i escriptores. I no sols en narrativa, sinó també en poesia o assaig. Per poder mirar en igualtat de condicions a Catalunya i no amb aquesta estranya supeditació agraïda. Perquè així és com es llaura el prestigi una literatura. Així és com augmenta la formació, l'esperit de superació i l'ambició d'una escena literària. Un quid pro quo que pot generar disfuncions al principi, però imprescindible en el mitjan i llarg termini.
L'edat incorpora no esperar miracles de res ni de ningú ni fer-se falses il·lusions. Llançar debats, tanmateix, és de franc. Bona entrada d'any.
