Perdonen si no els faig la cita com cal, però en una pel·lícula bèl·lica el nom de la qual no recorde, hi ha una escena entre un suboficial veterà, bregat en el camp de batalla, i un recluta amb l’ànima esmicolant-se de por pels camals. Sergent, tinc por, confessa el jove recluta. La por no és dolenta, li contesta el veterà, la por et pot salvar la vida i que tornes a casa. Sempre que la por no et paralitze, matisa en acabant, explicitant la línia que separa la por del pànic, la prudència de la imprudència disfressada de valentia.
Salvant les distàncies, perquè una epidèmia s’assembla a una guerra però no ho és, el diàleg reflecteix un debat latent en la societat sobre l’actitud en relació a la Covid-19. De les autoritats i administracions, però també i per sobre de tot de la ciutadania. El posicionament individual i la praxi en un moment de crisi. Qui som i com ens comportem en un moment així.
Del que està passant, la sociologia i l’antropologia faran el corresponent buidat, però trobe que aquest maleït 2020 ha estat una font d’aprenentatge personal per a qui ha volgut aprendre. Per exemple, a dominar el pànic quan hi ha positius en l’entorn, quan presentem símptomes compatibles, quan es disparen les xifres. No viure en pànic però sí tenir la por justa per no abaixar la guàrdia, per no fer excessives concessions. El terme que ho resumeix tot, prudència, és avorrit, petitburgès, esgarriacries, pusil·lànime. Recorda a la mare dient-nos que agafem la jaqueta per si refreda, al pare advertint-nos que conduïm amb compte. No fa goig. Sona a raigs quan eres jove. Però és l’arma que, tal vegada, ens pot salvar la vida. La nostra i la de la gent del nostre entorn.
Ho he parlat amb diferents persones i em sembla que, deixant de banda els negacionistes vocacionals, s’està creant una escletxa social entre les persones amb la guàrdia baixa i aquells que fan alguna concessió però que tenen un sentit molt més alt de la precaució. Entre aquells que convoquen dinars i sopars i els que disculpen l’assistència amb excuses. Entre els sociables positius i els antipàtics pessimistes. Entre els que es trauen la mascareta a la primera que poden i els que desinfecten amb cura la seua i deixen les sabates a la porta. Entre els que han decidit que el que haja de ser serà i els que estan conscienciats que la vida de les persones grans del seu entorn està a les seues mans.
No són compartiments estancs. Qui més qui menys, l’estiu passat es va permetre afluixar una mica. Era la resposta que el cos i la ment necessitava després del llarg confinament. I hi havia el tema econòmic, la salvació de l’hostaleria i la campanya turística. De fet, els missatges i mesures contradictòries i canviants tampoc no fomenten la disciplina grupal. La salut és allò important, és l’eslògan. És una mentida parcial, una veritat a mitges.
Si en la segona onada no s’ha tornat al confinament, l’única mesura realment eficaç per fer baixar els contagis i les morts, és perquè no hi ha capacitat de respondre a les conseqüències econòmiques: “Si poguéssim pagar els ajuts de manera directa als sectors afectats, no estaríem reobrint negocis". Josep Maria Argimon, secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya, va expressar públicament el que ja s’intuïa.
Mentrestant, fem pegats, mesures parcials per baixar la gràfica a velocitat d’eruga. Abans de mamprendre el penúltim embat del Nadal, enmig de notícies sobre vacunes imminents, entrant de nou en la subhasta que vam viure en la primera desescalada: per què no permetre reunions familiars de deu persones? Una invitació definitiva a la població perquè baixe de nou els braços. I per què no dotze o quinze persones? Per què no alleugerir una mica més les mesures de protecció?
El terme que ho resumeix tot, prudència, és avorrit, petitburgès, esgarriacries, pusil·lànime. Recorda a la mare dient-nos que agafem la jaqueta per si refreda, al pare advertint-nos que conduïm amb compte. No fa goig. Però salva vides
Tots plegats, hem vençut la pandèmia, es va dir abans de l’estiu. Podeu marxar en pau. Els efectes d’aquesta invitació a gaudir de la nova normalitat ja els coneixem. I no acaben en les llistes oficials de morts, de seqüeles en els que sobreviuen. Hi ha unes altres víctimes col·laterals fruit d’una sanitat sobrepassada. Malalts vasculars, oncològics, crònics. Els diagnòstics que arriben tard o no arriben.
Ningú no pretén que siga senzill. Un Nadal restringit és el colp de gràcia per a unes persones grans que estan morint per la Covid-19, però que es consumeixen també per la pena. Una campanya nadalenca amb restriccions és una putada per als milers d’empreses i treballadors que depenen de l’alegria consumista i festiva d’aquests mesos. Circumstància que, per a molts, converteix els prudents en insolidaris, no sols en antipàtics o antisocials.
Però una possible tercera onada, fruit de la relaxació produïda per l’esgotament i la promesa de futures solucions, perllongaria també l’agonia econòmica. Dilema entre dues espècies de pors que ens condemna a continuar vivint perillosament. El que resta de 2020. I més enllà.
