En temps de crisi profunda com l’actual, hi ha un punt d’autoestima i cohesió col·lectius que són necessaris per poder arrapar les parets del pou i eixir a la superfície. Una sensació de tasca compartida que ens responsabilitze a tots. Oxigen pur per compartir. Tot i saber que, en el fons, és una mica mentida, una construcció. Tot i que s’assemble a l’esperit de les balconades del confinament que es va esvair com un el fum d’una cigarreta només obrir-se les terrasses. Quan l’individualisme i l’hedonisme tornaren a campar com si no haguera passat res. O com si ja haguera passat tot.
Alguna cosa diferent, amb tot, va passar aquells dies. Un tipus d’energia segurament irrepetible. L'adjectiu no és casual.
La concessió de l’Alta Distinció de la Generalitat de manera conjunta al poble valencià, amb especial incidència en els col·lectius més implicats en la lluita contra la COVID-19, tracta de subratllar, almenys pel que fa al relat publicat, el bon paper del conjunt de la ciutadania en el control de la pandèmia. Foment de l’autoestima amb possible retorn polític -res no és innocent- per a qui l’està fomentant, quelcom que en mans del PP de Zaplana i Camps -també distingits, com recordava amb ironia el gran Quico Arabí- va esdevenir un art. Una campanya publicitària, si voleu, relativament barata. Propaganda, al cap i a la fi.
Les xifres bastant controlades al País Valencià en aquesta segona onada servirien per donar llustre a la construcció èpica d’una societat unida contra el virus i actuant d’una manera molt majoritàriament responsable. Però agafar el tot per la part, per molt gran que siga, és una operació no exempta de riscos. Perquè el nostre comportament col·lectiu, dades d’infecció a banda, està lluny de ser exemplar.
A menor taxa d’infectats, menor possibilitat de contagi, però al País Valencià, com a tots els llocs, ens hem llançat a una carrera boja a la recerca del temps perdut amb reunions familiars i socials i desplaçaments diversos, la qual cosa era fàcilment visible en qualsevol establiment hostaler, fins i tot quan hi havia limitacions numèriques per reunir-se. Tothom, en una mesura o en una altra, ens hem permès llicències i hem corregut riscos. Alguns perquè, per la seua activitat, no tenien alternativa. I les autoritats, tot just per qüestions econòmiques, també han corregut riscos enormes, com l'apertura al turisme.
I també s’hauran fet bé algunes coses que justifiquen, de moment, els números valencians. Per part de les autoritats i també per part de la població. Res, en tot cas, que justifique penjar-nos una medalla col·lectiva que no discrimina entre la gent que ha tingut cura de veritat i els estudiants de la residència universitària Galileo Galilei, que han aconseguit gràcies a una simpàtica i prou massiva festa eivissenca sense distàncies, màscares ni més substàncies hidroalcohòliques que les de contingudes en els gots de tub, paralitzar bona part del sistema universitari valencià.
Aquesta és la festa que ha transcendit, perquè ha provocat un brot enorme, però la pregunta pertinent és quantes trobades de característiques semblants s’han produït els darrers mesos dins i fora de l’àmbit universitari. Entre joves, adolescents i individus i indivídues en edat de merèixer. Tothom coneix casos.
La festa de la Galileo és la que ha transcendit, perquè ha provocat un brot enorme, però la pregunta pertinent és quantes trobades de característiques semblants s’han produït els darrers mesos
Els números valencians no són dramàtics en el context de l'Estat espanyol i no hi ha raó per pensar que la societat valenciana és pitjor (tampoc molt millor) en la lluita contra la pandèmia que qualsevol altra. Però hem de preguntar-nos si ara que som encara enmig de la tempesta ens hem de donar colps de goril·la en el pit, reproduint escenes cofoies i actituds panxacontentes i xovinistes que tan criticàvem en el passat, quan en temps de bonança ens van fer creure que València era el centre de l’univers. Si són convenients missatges que poden conduir a una certa relaxació. A cants de victòria prematurs. Amb l’esperit de la residència Galileo Galilei (no de Galileu, el científic del qual han pres el nom, no confonem) volant per la sala.
Hauríem de preguntar-nos també si tenim dret en realitat a felicitar-nos per alguna cosa que no siga la supervivència momentània, perquè aquesta lluita contra la COVID-19 continuarà durant mesos, potser més, deixant un reguer de morts, malalts amb seqüeles i un panorama econòmic devastador. Qui sap si hem de guardar altes distincions per a quan passe tot, per a persones amb noms i cognoms, aquelles que veritablement s’hagen distingit en controlar la pandèmia o esmorteir els seus efectes.
Potser hem d'enfocar els nostres sentiments i esforços col·lectius en unes altres direccions més reivindicatives i proactives, menys complaents.
