Ara que aquesta prescindible i ignominiosa legislatura catalana té, definitivament –i per sort!–, data de caducitat, és, sens dubte, el moment de fer balanç. Passar comptes, avaluar, posar nota, concloure, dilucidar, i tots els sinònims que se us vulguin acudir.
Així, en encetar l’actual legislatura, a començament del 2018, un servidor ja va expressar que o hi havia dimissions a dojo a banda i banda de l’independentisme, o calia anar novament a eleccions. Després de la renúncia de Puigdemont de tornar a Catalunya tal com havia promès, després de la renúncia de de JuntsxCat i ERC d’investir-lo telemàticament –amb una base jurídica qüestionable com s’ha vist a posteriori–, el discurs d’investidura fallida de Jordi Turull, que podia rebre tots els qualificatius i adjectius menys el de republicà, feia evident que el que vindria no podia acabar bé de cap de les maneres, que allò aniria pel camí del pedregar, i que, per tant, tot plegat acabaria essent un fracàs sense pal·liatius si no s’hi posava remei d’immediat. Vull dir que es veia d’una hora lluny que fos qui fos el nou president de la Generalitat, més que un govern efectiu, tindríem bàsicament una diputació provincial amb un sottogoverno menjant dels 60.000 € anuals –quina tristesa i mediocritat haver-se de vendre per aquesta misèria: jovent català, quan us vengueu, sisplau, almenys feu-ho per xifres mínimament interessants– i poca cosa més, com denunciava no fa gaire en Vicent Partal.
És així que, per exemple, es fa impossible de negar que el gran fracàs del govern de Torra és que ell mateix s’ha vist engolit per aquella bola de neu que deia voler combatre: l’estat espanyol. Es pot mirar de dissimular, podem tapar-nos els ulls i fer l’estruç, però la pura veritat surarà i res impedirà que constatem que el president Torra és la definició perfecta del que els anglosaxons en dirien un loser. Torra ha estat com un ecologista que prometia un parc natural i ha acabat autoritzant una central nuclear. De fet, el llegat de Torra em recorda inevitablement el mite –certament, transmès per l’enemic, però mite igualment– de Pere el catòlic a la batalla de Murèth, segons el qual, després d’haver-se passat la nit de gresca, cardant pels descosits, l’endemà, tot i disposar d’una armada infinitament més nombrosa que la francesa, va voler-se fer innecessàriament el valent i va acabar estès a terra, mort i abatut, i, amb ell, abatut també tot el somni d’un estat Occitano-Català, condemnat a la paperera de la història. A Torra, que tant li agrada invocar la història medieval del país, aquesta llegenda li hauria de dir alguna cosa, l’hauria de fer mirar-se al mirall i qui sap si demanar perdó al poble de Catalunya, en comptes de traslladar-li la responsabilitat d’aconseguir o no la llibertat. Perquè, molt els dolgui a segons quins fallers independentistes, un president que es deixa inhabilitar per una merda de pancarteta –sense cap glamour ni sentit estètic, tot sigui dit de passada– que finalment va acceptar de retirar, és un president indigne per a aquest país. Amb altres paraules: un president que no ens mereixem.
I això, amics, això es va veure des del minut zero. Recordeu quan Torra, després d’ésser investit president, va voler nomenar de consellers alguns presos i exiliats? Què va passar? Va passar que li van dir que el 155 no s’acabaria fins que nomenés consellers efectius, és a dir, consellers que el Madrid de Rajoy acceptés. Va bé. I què va fer Torra? Va nomenar consellers que agradessin a Madrid. Fins aquí val a dir que servidor hauria fet el mateix, perquè enganyar els espanyols és un esport d’allò més saludable per a hom i el col·lectiu en general. La diferència és que, un cop nomenats aitals consellers succedanis, no va destituir-los per nomenar de nou els consellers legítims. No pas. Ho va acceptar sense més. No feia ni una setmana que havia estat investit i el senyor Torra ja s’empassava Espanya fins a la punta del dit petit del peu, i sense ganes de ser mínimament provocador. Ah, i l’argument que els partits manaven massa no em val, senyors, aquest argument no em val. Si s’és revolucionari, s’és per damunt els partits.
Així, mentre ens hem passat una legislatura sencera provocant el president del Parlament –alguns cops, certament amb raó; d’altres, senzillament, per una batalla d’egos mal portats entre president i vicepresident de la mesa–, a dins del Govern català, la Generalitat de Catalunya de Joaquim Torra passarà a la història per no només no haver deixat ni un sol projecte trempador fet realitat, sinó per ni tan sols haver dut fins als límits de l’Estatut retallat les competències de l’autonomia fake catalana. I això, amics meus, això cal dir que és responsabilitat tant dels consellers de JxCat com d’ERC, per bé que, per damunt de tot, és responsabilitat del president. Així, amb dos anys i mig de govern s’haurà estat incapaç de netejar com calia la policia catalana –i la dimissió a darrera hora d’en Buch no em serveix, esclar. S’haurà estat incapaç de proposar un nou model educatiu. S’haurà estat incapaç de fer política lingüística en majúscules –i d’aquesta paràlisi ja en fa més de vuit anys! S’haurà estat incapaç de canviar els contractes públics i deixar d’atorgar-los a empreses espanyoles, que ho són per molt que siguin gestionades per germans de dirigents polítics pretesament independentistes. S’haurà estat incapaç d’aconseguir un millor finançament per als catalans. S’haurà estat incapaç de bastir una política cultural coordinada amb la resta dels països catalans. S’haurà estat incapaç de deixar de finançar La Vanguardia. S’haurà estat incapaç de batallar per la gestió de l’aeroport del Prat, i no en parlem del port! S’haurà estat incapaç d’aconseguir la gestió dels trens de casa nostra. S’haurà estat incapaç de fer que TV3 i Catalunya Ràdio deixin d’imposar el 155 lingüístic i cultural que arrosseguen. S’haurà estat incapaç d’oferir un futur esperançador a l’audiovisual català. S’haurà estat incapaç de fer que l’altra llengua pròpia de Catalunya, l’occità, rebi el reconeixement que es mereix. S’haurà estat incapaç de fer polítiques creatives en matèria de medi ambient i turisme, per exemple, amb el tema del parc de les tres nacions, que mai més se n’ha sabut res. S’haurà estat incapaç de fer una política exterior d’acord amb les necessitats i els estàndards del nostre país, que semblem una trista regió francesa, diantre! S’haurà estat incapaç de fer les polítiques necessàries per procurar que Barcelona esdevingui la metròpoli del sud-oest d’Europa, que és allò que més ens hauria d’amoïnar ara mateix. En definitiva, incapaç és el resum.
Vist així, doncs, no acabo d’entendre l’escàndol expressat per segons qui envers el gag del primer Polònia de l’actual temporada, on Torra apareixia amb una mena de calçotets –o mallot de bany, un cop més, de dubtós glamour, que més o menys deu ser el mateix– i xancletes de piscina –és un dir...– davant un pretès jutge espanyol. Sincerament, el president Torra ha tingut dos anys llargs per guanyar-se la legitimitat i l’autoritat morals i polítiques que a ulls de tothom és evident que no ha aconseguit. És quelcom que comparteixen fins i tot els mateixos votants del seu partit, de fet. És el mateix que va passar el 2010 amb el president Montilla, que ni els seus mateixos se’l creien. Torra, doncs, mal ens pesi, passarà a la història per ser el Montilla de l’independentisme català. C’est tout.
És precisament per aquest fracàs estrepitós del president Torra que el Polònia es pot permetre el luxe de fer-li un gag d’aquestes característiques. Un dia vaig dir que en aquest país ens pensàvem que qualsevol individu, pel fet d’haver escrit uns quants llibres –un dia podríem debatre a propòsit de la qualitat literària (sic) de segons què, sisplau?–, ja podia ser investit president del Govern o vicepresident del Parlament, per posar dos exemples a l’atzar. Amb el temps estic convençut que copsarem que per governar un país –fins i tot una autonomia que, certament, ja sabíem que és un obstacle en si mateixa per obtenir la independència, i precisament per això ens cal gent més creativa que l’actual– cal alguna cosa més que una llista bibliogràfica a la viquipèdia catalana.
Henry Miller deia que en aquesta vida podem fer qualsevol bestiesa, però que per damunt de tot n’hem d’extreure joia. Deu ser la mateixa joia a la qual es referia el filòsof occità Pèire Baile, quan afirmava que “la joia és el nervi de tots els afers humans”. Sincerament, en aquest Govern català, per sort ja en funcions, servidor no hi ha trobat ni joia, ni nervi, ni res que s’hi aproximi. Ara només ens resta que un foc nou ens dugui esperança i lucidesa. Cal que una nova generació valenta es posi al capdavant, sense espases ni deutes heretats. Tinguem cura dels presos i dels exiliats. Que pateixin el mínim i visquin el millor possible. Però, si no tornen, que ni ells ni els seus col·laboradors i acòlits que fins ara han estat senyorejant el tema, no manin ni un minut més. Això és el que ens cal.
