'Taktika berri': o eleccions o dimissions

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan escric aquest article encara no sabem quina decisió prendrà Pablo Llarena. Un cop més, la ignomínia política i judicial dels uns, esdevindrà horror humà i drama personal i familiar dels altres. Però precisament per solidaritat amb ells i per tornar-los la llibertat com més aviat millor, el que decideixi un jutge espanyol no pot impedir-nos de mirar-nos al mirall peremptòriament.

Dubto que dijous cap independentista es mirés a l’espill i s’agradés. El més lamentable i degradant per a la institució del Parlament de Catalunya del discurs del presidenciable Turull no va pas ésser d’haver de sentir l’Albiol dir-li que hi havia elements de la seva proposta que fins i tot els populars podien compartir, com, per exemple, en matèria de política social (!); ni tampoc haver d’empassar-se per primer cop a la història en un discurs d’investidura del President de la Generalitat de Catalunya, d’un candidat teòricament de trajectòria nacionalista, un fragment del seu parlament en llengua castellana; ni tampoc assistir a un recital de retrets prou fonamentats de l’Arrimadas als independentistes, com, per exemple, no haver sabut governar ni tan sols per als interessos de llurs votants. No pas. El més lamentable i degradant del discurs d’ahir del senyor Turull va ser el tuf urkullà que traspuava.

Hi ha qui no recorda que Euskadi va tenir un lehendakari valent i lleial al seu poble que els del seu mateix partit van defenestrar. Són els mateixos que no deuen recordar que aquest lehendakari era del mateix partit que el senyor Urkullu, que porta des del 2012 governant el País Basc amb el suport dels socialistes. Sí, els mateixos socialistes que la legislatura anterior havien governat Euskadi amb el PP.

L’origen dels mals l’ha reconegut el mateix president Puigdemont: el pecat original és no haver tingut el valor de complir amb el mandat de l’1-O i tirar endavant la declaració d’independència immediatament després del referèndum. A qualsevol país normal unes declaracions com aquestes haurien anat seguides de l’òbvia i natural dimissió de l’autor de la frase –per molta solidaritat que vulguem expressar al president Puigdemont–, però no va ser-ne el cas. De l’octubre ençà, no hem fet altra cosa que acumular errors i mantres a cabassos. El primer mantra que ens va segrestar l’ànima l’endemà del 155 deia que calia anar a les eleccions d’en Rajoy per recuperar les institucions, com si no fes mesos o anys que tenim les institucions completament trinxades. El segon mantra que ens van vendre feia que no s’havia declarat la independència a l’octubre perquè no teníem ni el país, ni les estructures d’Estat ni les institucions preparades, com si tot això fos realment indispensable per fer efectiva la independència d’un país. El mantra que va venir després ens assegurava que perquè tornés el president, calia votar el president. Se’l va votar i el President no ha pas tornat. Per segon cop, tampoc no ha pas dimitit. El quart mantra va arribar el 22-D: no en som prous; no tenim la majoria social. Aquest mantra, a més, va lligat a un altre dogma de fe que diu que no podem pretendre fer revolucions si després volem construir una república democràtica. És increïble la quantitat de militants i dirigents de partits i formacions especialment d’esquerres que han comprat aquesta cançó enfadosa de manera completament acrítica, sense recordar que països d’una solvència democràtica avui inqüestionable internacionalment com França, els EUA o Lituània assenten les seves bases en revolucions endegades en un començament per una porció prou reduïda del conjunt real de la població. El cinquè mantra és el que afirma que per ser-ne més, ara cal fer “polítiques socials”, com si la causa de la no-adhesió al projecte independentista d’una part de la societat fóra una suposada manca d’ancorament a l’esquerra de les polítiques independentistes.

Al costat d’aquests mantres de dubtosa solidesa, el que sí que podem sentenciar és que, si existeix un sol element de certesa en el trist culebrot del procés –que, com molt bé va dir el diputat Riera, ahir vam enterrar definitivament amb unes exèquies d’allò més truculentes–, és que, encara que a alguns els pugui semblar increïble en un primer moment, s’ha demostrat al llarg dels darrers anys que la intuïció política de la CUP és, directament, infal·lible per als interessos col·lectius dels catalans.

Dijous, una etapa política del nostre país es va cloure definitivament. D’ara endavant, només veig dues estratègies possibles. O l’independentisme entén i assumeix del tot que només guanyarà i s’imposarà quan ofereixi un discurs de voluntat hegemònica i de desig de poder sense complexos, de manera que passi del “ens hem de deslliurar del Regne d’Espanya” –com encara va dir ahir Sabrià– al “guanyarem la independència de Catalunya i governarem la Península i el sudoest d’Europa des de Barcelona”. O, com diria el Sabina, “no le hacemos ascos a un buen bacalao a la Urdangarín. ¡Viva San Fermín!”.

Que Rovira, Forcadell i Bassa dimiteixin n’és l’enèsima mostra. Probablement aquestes dimissions arriben tard, com ja arribava tard la del conseller Mundó –si no vols governar, per què et presentes a unes eleccions?–. Però tàcticament no veig més opcions que una renovació urgent dels lideratges independentistes. I això només podrà esdevenir-se o bé amb un bon reguitzell de dimissions que permetin fer emergir nous lideratges capaços de configurar de nou una majoria parlamentària amb la CUP, o bé anant a eleccions i que els ciutadans decideixin.

La cuina basca és de capell. Però a casa nostra la política l’hauríem de fer sempre a la catalana.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.