El molt enyorat Francesc Sellés, que ens va deixar a principis del mes de març, pocs dies abans que el món embogira, persona sàvia i corrector d'aquesta revista en el seu darrer quefer professional, feia molt millor el meu treball. No sols disfressava les meues mancances i distraccions lingüístiques, atenuava la meua creativitat lèxica, no sempre justificada, i tapava l'estranya dislèxia que em fa canviar lletres de lloc en els noms anglosaxons. El seu imponent fons cultural també em servia per contrastar i consultar percepcions o per corregir llacunes. Sabia molt i sabia de quasi tot.
El que més trobe a faltar, amb tot, era la seua companyia i les nostres converses sobre llibres, pel·lícules o sèries de televisió, compartir dèries i argumentar-les. I Paco se'n feia creus perquè servidor no havia vist Treme, la sèrie creada per David Simon, la bèstia parda responsable de The Wire. Un personatge, si heu estat al cas aquests dies ho sabreu, sense pèls en la llengua.
Treme conta la difícil represa de la vida a Nova Orleans després del devastador pas de l'huracàKatrina, que va sembrar de caos, destrucció i mort la ciutat, l'any 2005. La sèrie ressegueix els passos dels seus habitants, músics en molts casos, en la difícil tasca de refer el camí amb el vent en contra d'autoritats incompetents, policies i regidors corruptes, especuladors i oportunistes. Lluitant contra les seqüeles psicològiques. No sé per què no l'havia mirat fins ara, potser per l'abundància de propostes i novetats, però m'he cruspit dues temporades i em sembla una sèrie tremenda, una d'aquelles que hauria de figurar entre les coses a veure abans de morir. Amb un fons musical extraordinari i una profunditat de camp aclaparadora. Una bufetada en la cara. Sols des del ressentiment (ideològic) o l'estupidesa es pot dir que Simon està sobrevalorat.
El problema (o no) de veure ara la sèrie (mil gràcies de nou, Paco) és que no pots deixar d'establir paral·lelismes i concomitàncies, malgrat les diferents característiques d'una catàstrofe natural com aquella, localitzada en una regió concreta del planeta, i una pandèmia global com aquesta. En Treme els personatges mostren la voluntat de viure i eixir endavant després del colp, tot i que no tots ho aconseguiran. Mentre que nosaltres som, per dir-ho així, a la zona de calma de la tempesta, l'ull de l'huracà. Una mena de parèntesi estrany abans d'enfrontar-nos de nou els embats sanitaris i les conseqüències econòmiques.
Quan les xifres d'infeccions i sobretot de morts a causa de la Covid-19 van començar a ser raonables, es va instal·lar en l'ambient una comprensible ànsia per eixir al carrer i retrobar-nos amb els familiars i amics i amb els xicotets o grans plaers escamotejats durant el llarg confinament. Per recuperar una manera de viure que, alhora, és vital per a una economia no sols molt dependent del turisme, sinó també de l'oci. Era comprensible i previsible, sobretot entre la gent jove. El fet que el desconfinament haja coincidit amb els mesos d'estiu i vacances era una mena de tempesta perfecta. Que el número d'infectats i rebrots no siga més gran encara és per a mi un misteri.
La relaxació és un fet constatable, amb moltes franges d'intensitat que van des del negacionisme i la irresponsabilitat absoluta a l'augment de contactes entre la població més conscienciada, per pura necessitat psíquica, com una reacció fisiològica amb la qual no cal fer reduccionismes: el nostre suposat hedonisme mediterrani és una pulsió planetària, si hem de jutjar pel que ens està arribant sobre brots i desconfinaments. És la reacció natural de la societat del consum i la satisfacció ràpida.
Passada la tempesta, els personatges de Treme han de plorar els morts, alçar catifes, retirar els enderrocs, mirar-se a l'espill per identificar els desperfectes espirituals i armar-se de paciència per superar els obstacles. Amb la música com a motor del cos i medicina de l'ànima, posant la cultura en el centre de la recuperació. D'alguna manera, poden recuperar el control, encara que miren amb desconfiança les previsions de l'oratge, tot i que temem que Katrina torne algun dia amb un altre nom. Els mire i ens veig a nosaltres algun dia, quan tot passarà i haurem de reparar, qui sap com, les peces trencades del gerro. Pregant als deus bords de l'atzar perquè no torne a venir una altra pandèmia. Sostenint-nos per les ganes d'anar endavant i per aquella cosa tan menystinguda però necessària que és la cultura.
El problema és que, inconscientment, hem confós la calma que regna en el centre de l'huracà amb el final de la tempesta
Passa que nosaltres no estem en aquesta fase. El problema és que, inconscientment, hem confós la calma que regna en el centre de l'huracà amb el final de la tempesta. Tot i que també podria ser que ens estem bevent a glops llargs la treva, en la relativa placidesa de l'ull, amb aquest oci hidroalcohòlic i emmascarat, conscients que quan les línies del gràfic tornen a mirar al cel ens espera una tardor i un hivern àrids i difícils. I aquesta és també una reacció humana i comprensible.
Escric aquesta última crònica de la temporada des de l'ull de la tempesta, quan comença a revifar el vent en forma de xifres creixents de contagis. Aprofitant, com tothom, les finestres que ens deixa la calma. Abans de posar-nos el cinturó de seguretat en un viatge ple d'incerteses però que ens hauria d'agafar més preparats. Perquè tenim experiència i sabem més. Perquè potser el virus, com ha passat de vegades, també baixarà la guàrdia en algun moment. Hem de ser positius. Al cap i a la fi, també passen coses bones.
No?
