Fa pocs dies, escoltava parlar en la tertúlia d'una ràdio estatal sobre les possibilitats d'abordar les repercussions sobre la Corona espanyola dels tripijocs del rei emèrit. Els tertulians feien servir un cert rigor controlat a l'hora de jutjar les maniobres de Joan Carles I, però coincidien a dir, amb un indissimulat alleujament, que la pandèmia del coronavirus ubicava els debats presents i futurs ens uns altres àmbits. Això ara no toca.
Tancats en la nostra borbolla de comoditat ideològica, alimentada per l'onanisme i l'autoafirmació de les xarxes socials, podríem tenir la sensació que hi ha un corrent de fons imparable de qüestionament de l'estat de les coses. Però les emergències quasi mai deixen espai a les urgències. I fins i tot en el cas que no estiguérem acaçats per la pitjor pandèmia en un segle, els partidaris de canvis profunds en l'estructura de l'Estat ho tindrien igualment fumut. Malgrat que la raó està de la seua part.
Certament, un observador atent i neutral s'escandalitzaria per la inanitat i impunitat amb la qual s'ha conduït la prescindible institució monàrquica. Es faria creus amb les connexions i la interdependència profunda entre els poders executiu i judicial, els grans conglomerats mediàtics i el món empresarial i financer. Potser li cridaria l'atenció l'eficaç sistema de portes giratòries amb el qual l'Ibex 35 es garanteix la docilitat dels dos principals partits. Es posaria les mans al cap per la manera autoritària i repressiva amb la qual s'ha tractat de resoldre el conflicte territorial amb Catalunya.
Ja en sabreu perdonar l'esquematisme, però la conclusió de l'observador seria que Espanya necessitaria una reforma constitucional de gran abast que incloguera una consulta sobre la monarquia, prèviament reformulada, una alternativa participativa i democràtica a la qüestió catalana o a qualsevol conflicte d'àmbit territorial, una estructura confederal i asimètrica per al conjunt d'autonomies, amb una proposta estable i ajustada de finançament, un replantejament profund del poder judicial i de l'accés a la judicatura, tallafocs contra les portes giratòries i limitar amb ferotgia els mecanismes que faciliten que els partits siguen agències de col·locació.
Però ni els nostres ulls ni els dels nostres fills, això és el que sembla, veuran una reforma d'aquest abast. I la culpa no és del coronavirus.
Imagineu que tot el que ha passat des del mes de març ençà és un malson. Als efectes, la situació seria semblant. Tal vegada, les substancioses comissions del rei emèrit i la seua relació amb Corinna serien el tema preferent en els mitjans, però les possibilitat de Joan Carles d'eludir la justícia a causa de la inviolabilitat serien les mateixes. I els intents del sistema per fer pinya al voltant de Felip VI (si catalanitze els noms borbònics és per imperatiu normatiu, per res més) serien els mateixos. Així com el pla C consistent a impulsar la figura d'Elionor, no siga que. És possible fins i tot que Pedro Sánchez proposara els mateixos pal·liatius, reformes per acabar amb la inviolabilitat i reformar els aforaments que sap que no pot complir perquè els modificats necessiten d'una majoria de dos terços en Congrés i Senat. No hi ha marge ni per a les engrunes perquè el tema està lligat i relligat: convé subratllar sempre que l'actual monarquia és l'herència institucional deixada per Franco que els pares de la Constitució abraçaren amb entusiasme.
Altrament, la recepta per a Catalunya d'estendre la mà marcant línies roges que fan poc viable el diàleg seria la mateixa. Potser millor agendada, amb més enrenou mediàtic. Però la mateixa. També és cert, per dir-ho tot, que sense coronavirus l'independentisme estaria igualment dividit i desconcertat com ho està ara.
Igualment, sense coronavirus, tindríem una semblant manca d'ambició pel que fa a les reformes territorials i de finançament: res fa pensar que seria diferent. Tampoc no tindríem notícies de canvis estructurals en la justícia o en la relació amb els poders econòmics. José Montilla haguera fitxat igualment per Enagás, tot i argumentant que això de les portes giratòries és el que passa a Europa. I la tensió al govern de PSOE i Podem pel que fa a les mesures econòmiques i l'abast de les mateixes seria semblant. Tampoc no descartem que el gir de Podem abraçant la Constitució s'haguera produït sí o sí.
Fins i tot no veig que la pandèmia haja introduït grans canvis, malgrat la moderació creixent de Podem, en la persecució mediàtica a Pablo Iglesias i els seus (si de cas, ha proporcionat una mica més de benzina), elements perifèrics als quals el sistema reacciona com els anticossos contra la malaltia. I la malaptesa dels morats a l'hora de gestionar els atacs mediàtics seria semblant, perquè tot i la demostrada intel·ligència dels seus dirigents, és fascinant com tracten l'ecosistema mediàtic com si encara estigueren davant els micròfons de La Tuerca i no asseguts en un consell de ministres.
El meló no s'obrirà mai perquè està cuirassat pels poders de l'Estat i per la massa (a)crítica que viu a la Meseta i que té tentacles sorprenentment forts i un arrelament social poderós en totes les perifèries, tret de País Basc i Catalunya.
La conclusió de tot plegat és que, per solucionar un problema, cal primer el convenciment que tal problema existeix. I per a un contingent diria que bastant majoritari de la societat espanyola, ni la forma de l'Estat ni l'estat de les coses són una qüestió que els trau la son, més enllà dels tòpics antipolítics que sempre beneficien la dreta i l'extrema dreta. Actua d'una banda el nacionalisme espanyol, conscient o latent, amarat de la importància suprema de la integritat territorial, de la qual són garants les forces armades i la monarquia. Perquè el paper del rei com a moderador és una rondalla per a progres dinamitada en aquell infaust discurs posterior a l'1 d'octubre de 2017.
En l'imaginari, la monarquia protegeix tot un sistema de valors conservadors. I el sistema alimenta aquest fervor perquè el monarca, ben embolicat en la bandera, és el pal de paller de tota la resta. El seu qüestionament, la posada en quarantena del seu estatuts privilegiat, condueix al qüestionament de la resta de privilegis, començant pels de la capital de l'Estat i tot el seu ecosistema social, polític i empresarial. Per això, quan la vicealcaldessa socialista de València, Sandra Gómez, apostava per obrir el debat sobre la monarquia, companys veterans del partit l'advertien que això no tocava ara. Gómez, segurament, no és conscient de les implicacions d'obrir el meló.
El meló no s'obrirà mai -no en aquesta generació, tampoc en la següent, quan el coronavirus siga un record llunyà- perquè està cuirassat pels poders de l'Estat i per la massa (a)crítica que viu a la Meseta (mireu açò i el mapa que conté) i que té tentacles sorprenentment forts i un arrelament social poderós en totes les perifèries tret de País Basc i Catalunya.
Aquest és el mur. Aquests són les seues parets altes i relliscoses. Aquesta és la seua fossa defensiva. Com deia ma mare amb sornegueria manxega, torres més altes han caigut, però costa de visualitzar com es faria això.
