La fiscalia del Tribunal Suprem espanyol anuncià dilluns passat que investiga els indicis de possiblse delictius de blanqueig de capitals i frau fiscal a la Hisenda Pública per part de Joan Carles de Borbó, fruit del cobrament de comissions en la construcció de l’AVE a Aràbia Saudita. Com es recordarà, aquesta investigació té el seu origen en la que va obrir a l’any 2018 el fiscal de Ginebra (Suïssa), Yves Bertossa, sobre els suposats testaferros de Joan Carles en el país helvètic. Una investigació que, segons va publicar el diari Tribune de Genève, descobrí l’existència d’un compte a una entitat bancaria del país en el que Joan Carles hi havia tingut 100 milions de dòlars.
Sota sospita. A partir d’aquell moment començaren a aparèixer noves informacions sobre la fortuna oculta delBorbó, així com transcendí que la seva antiga parella, l’arxi famosa Corinna Larsen, l’acusava d’haver posat recursos de l’Estat com el CNI a espiar-la i pressionar-la perquè es negava a tornar-li uns diners que ella diu que li va regalar -uns 65 dels 100 milions ocults– i, segons assegura, per això se sent des d’aleshores amenaçada. A més, Corinna ha declarat que l’ex cap de l’Estat espanyol va posar al seu nom diverses propietats -també investigades per la fiscalia – tant al Marroc com a Suïssa però que en realitat eren de Joan Carles.
El ministeri públic espanyol ha demanat tot tipus d’informació al seu col·lega de Ginebra i, segons assegura elconfidencial.com, la «l’intercanvi d’informació (...) ha estat permanent» des de l’esclat de l’escàndol, si bé ara ha reclamat nous detalls que «es torbaran setmanes» i que seran determinants per decidir «si el moviment de fons (sospitosos) va ser anterior o posterior a 2014, any de l’abdicació».
Aquesta serà la clau de tot. Si els actes presumptament delictius varen ser efectuats abans o després de la dimissió de cap de l’Estat. Si és posterior podria ser investigat i jutjat pel Suprem. Si és anterior, la doctrina judicial a Espanya marca que no se li imputarà res perquè es considera que el cap de l’Estat era «inviolable» d’acord amb el precepte constitucional que així ho determina. Però resulta curiós que el concepte d’inviolabilitat d’un cap d’Estat democràtic el cobreixi legalment per ser corrupte. No existeix res igual enlloc del món democràtic. Per això no són pocs els juristes que posen en dubte que sota l’esmentada «inviolabilitat» anterior a l’abdicació s’hi puguin blindar potencials delictes comesos per Joan Carles. En qualsevol cas, el ministeri fiscal rastreja els moviments dels diners i la compra-venda de les propietats abans referides per esbrinar si Joan Carles s’hauria aprofitat d’alguna manera després de l’abdicació d’aquests fons d’origen dubtós. Si fos així seria imputable i se’l podria jutjar a Espanya.
Si finalment no se’l jutjàs a Espanya, això no voldria dir que no pogués ser reclamat per la justícia suïssa si la investigació oberta pel fiscal de Ginebra progressa i acaba convertida en instrucció judicial. Perquè d’ençà la seva dimissió és a efectes dels tribunals estrangers un espanyol més, per molt que a l’Estat se l’hagi dotat de la màxima protecció legal, el que impedeix que l’investigui i jutgi cap altra instància que no sigui el Suprem.
Altres diners sospitosos. Com s’ha dit, resulta curiós que un cap d’Estat pugui evitar l’acció de la justícia que li correspondria rebre pels seus actes privats. Si per algun mena de miracle, que res indica que pugui existir mai, el Suprem demanés al Tribunal Constitucional un aclariment sobre el particular i aquest determinés que Joan Carles pot ser investigat i jutjat pels seus negocis privats sospitosos mentre era cap de l’Estat, aleshores els fiscals tindrien molta més feina que la que han assumit fins ara. Perquè el rastre de possibles escàndols del Borbó és molt sucós.
Aquest setmanari ja ha explicat en alguna ocasió les sospites sobre les comissions de compra de petroli, el regal de 10 milions del Xa de Pèrsia de 1976, el préstecs de 100 milions de dòlars del rei saudita mai tornats, els regals de gran valor venuts posteriorment, patrocinis publicitaris i d’altres activitats privades gens exemplars de Joan Carles de Borbó. Però són assumpte de difícil persecució legal per la inexistència de dades concretes que puguin avalar la investigació fiscal i la instrucció judicial. No obstant, existeixen altres tres casos de fons econòmics que, al marge dels ara investigats, hauria rebut el Borbó essent rei espanyol i que són tan concrets i sospitosos com que en qualsevol altre país democràtic s’haurien investigat.
El passat mes de febrer The Telegraph publicava que el cosí del Borbó i suposat testaferro, Álvaro de Orleans, cobrà 29 milions de lliures, uns 50 milions d’euros, per exercir com a mediador en la venda del Banc Zaragozano a Barclay a l’any 2003.
A l’any 1995 el desaparegut Diario 16 publicà que l’empresari Javier de la Rosa advertia, com a tàctica defensiva en les causes que posteriorment li suposarien ser condemnat per delictes relacionats amb la corrupció, que tenia proves de pagaments a Manuel Prado y Colón de Carvajal, amic i suposat testaferro de l’aleshores rei, de fins a 100 milions de dòlars.
El 1984, l’empresari José María Ruiz-Mateos, llavors investigat per la justícia per delictes financers del seu grup societari, Rumasa, expropiat pel Govern de Felipe González el 1983, declarà que havia pagat un suborn de 3 milions de dòlars per evitar una inspecció del Banc d’Espanya sobre el seu grup, una operació en la que hi hauria estat implicat, segons va dir l’empresari, el cap de l’Estat.
Els tres fons econòmics tan concrets, amb tant de detall, van ser publicats per les capçaleres citades però poc cas feren els mitjans cortesans de Madrid. I la justícia, per descomptat, ni tan sols es donà per assabentada. La «inviolabilitat» constitucional li ho impedia. O així ho deien i diuen els representants judicials, polítics i mediàtics del règim borbònic. Un cas únic en tot el món democràtic.