No descobrim res si diem que la por ha estat, històricament, l'eina més poderosa de control social. La por, tanmateix, és també una variable de supervivència. Digueu-li respecte. O prudència. Però sense una dosi raonable de contenció ens haguérem extingit com a espècie fa milers d'anys. És la por a l'extinció personal la que ens dissuadeix de posar el cotxe a 180 per una carretera comarcal, tot i que semble excitant. És l'esperit de conservació el que ens aconsella anar explorant els límits a poc a poc. El que ens diu, fins i tot amb la percepció alterada, que llançar-se d'un balcó a una piscina tal vegada no siga la millor de les ocurrències.
Gairebé tothom s'ha exposat en algun moment a una situació de perill real, sota els efectes d'alguna substància o de l'alcohol. O hem deixat córrer perillosament l'adrenalina. Si no ho fem sovint, si aprenem dels moments de perill, és perquè ens estimem la carcassa. L'instint de supervivència s'imposa. La dosi justa de temor que sembla que hem oblidat en aquests temps de pandèmia.
Fa uns dies, en un programa de la ràdio d'À Punt, Luis Martí, representant de la Confederació d'Empreses Turístiques valencianes, parlava de la tornada a la normalitat i demanava de la població véncer la por a tornar a ocupar platges, hotels i apartaments. Véncer la por a rebre visitants d'uns altres països. “La por no du enlloc”, deia Martí. És tracta d'una visió de part, lògicament, la d'un sector que necessita de la relativització de la malaltia i les conseqüències per sobreviure a un estiu enverinat. La lògica econòmica, amb la qual no m'agradaria frivolitzar perquè no visc del número de turistes que ens visiten. O dels nostres moviments interns. Des de fora és fàcil sostenir posicions maximalistes.
Tampoc se'm pot acusar d'estar predisposat en contra: soc un d'aquells humans a qui li costaria renunciar a la dosi anual de platja, al sol, al sabor salobre sobre la pell, a la lectura amb el remor de fons de l'onatge, a nedar en paral·lel a la costa. Tant és així, que després de debatre-ho en família, la intenció és mantenir la reserva en una destinació costanera. Amb prevencions, cuinant el màxim possible i amb les interactuacions justes. No les tenim totes, encara planen els dubtes. El que implica que no hem acabat de véncer la por.
El dilema és gran perquè vivim rodejats d'un número creixent de persones que han oblidat per complet la malaltia, com si mai no haguera existit. Hi ha dos realitats paral·leles: una bastant reglada, de presa de temperatures i mascaretes, de distàncies rigoroses, present per exemple als espectacles de música o arts escèniques que van reprenent el vol. I una altra, la dels bars i restaurants, la de les discoteques, la de les relacions humanes, en la qual determinades precaucions comencen a estar mal vistes. Per què acudir amb mascareta a un dinar amb amics si als pocs segons anem a beure i menjar? Per què no començar a abraçar els éssers estimats si no tenen símptomes ni han estat malalts? Em sembla que ningú ha acabat de fer les coses bé. Perquè és complicat.
Fa la sensació que, tret dels aprehensius i d'aquells que han tingut la Covid-19 molt a prop o l'han patida, s'ha oblidat quasi per complet que vivim immersos en una pandèmia. Les xifres de morts diaris que ens tenien terroritzats són un record llunyà. I els rebrots semblen aïllats, no massa preocupants. Sembla que no ens afecten. Estem oblidant perquè volem oblidar. És estiu. L'època de la desinhibició i el relax, del frec i el contacte físic. Ho hem passat malament, tancats a casa. Ningú ens hauria de malbaratar el moment.
En aquestes condicions mentals, d'ansietat vital i econòmica, els lemes sobre “destinacions turístiques segures” semblen un mal acudit, volen transmetre certeses però traslladen desesperació. Superada la quota mínima de por, cauen també les prevencions i precaucions. El relaxament absolut. Però la malaltia no ha marxat del tot. L'augment de temperatures no és un obstacle per a la difusió. I la Covid-19 campa pel planeta amb uns ritmes de propagació terrorífics, generant preocupació fins i tot el països que havien estat destacats per modèliques gestions del virus que en acabant no ho són tant.
En aquestes condicions mentals, d'ansietat vital i econòmica, els lemes sobre “destinacions turístiques segures” semblen un mal acudit, volen transmetre certeses però traslladen desesperació
La nova normalitat és una pèssima versió de l'antiga, que tampoc no tenia res de normal. El gel a les portes i les mascaretes són el nou decorat, però la gestió de les prevencions és despreocupada, rutinària. La distància a les platges no serveix de gran cosa si a la nit grups de joves i no tan joves es pengen la careta del braç i deixen fruir la vida i les ganes de viure-la. Si els grans van fent xicotetes concessions que acaben sent grans concessions.
Els hostalers exigeixen dels governs, a més de les ajudes laborals, campanyes de promoció, ajudes a l'ocupació d'hotels i apartaments. Ho fan amb un punt d'arrogància i exigència, però obliden que per reactivar el sector ens posem TOTS en perill obrint fronteres i relaxant les normes de prevenció. En realitat, la millor campanya possible de promoció turística seria passar el mes de juliol sense grans brots, la qual cosa ajudaria a augmentar els nivells d'ocupació i animaria les empreses a obrir a l'agost i al setembre. I ja parlarem de l'octubre i el revifament que s'espera de la malaltia.
Aquest és l'escenari amable i, esperem, la realitat que s'impose a les previsions pessimistes. Hi ha uns altres, molt plausibles, de conseqüències imprevisibles. Però d'aquells no se'n vol parlar, per no pertorbar aquest clima d'indòmit entusiasme.
