En els darrers temps s’ha repetit, amb tota la mala intenció possible, el mantra d’un presumpte “supremacisme” català. No cal dir que el supremacisme és una actitud política ben allunyada del fet que alguns partits i entitats pretenguen que la llengua del seu territori compte amb la protecció que requereix una llengua minoritzada. És a dir: una llengua que comparteix espai públic, privat i social amb una altra, la castellana, molt més estesa arreu del món, molt més consolidada i, per descomptat, molt més present en tots els espais -producció cultural, ús social, ús institucional, mitjans de comunicació...
És bastant contradictori, alhora que gens sorprenent, que aquells que acusen alguns de supremacisme defensen, al mateix temps, sentències com la que fa uns dies va emetre el Tribunal Suprem. A més d’invalidar el decret lingüístic de la Generalitat Valenciana, adreçat a protegir el català dins de les institucions públiques i en l’àmbit de l’atenció a la ciutadania des del funcionariat, el Suprem decidia que les comunicacions oficials entre les administracions valenciana, catalana i balear havien de ser “en llengua comuna”. La llengua comuna entre aquests tres territori per a l’“alt tribunal” no és altra que el castellà.
Cal no oblidar, d’una banda, que en el pecat està la penitència. El fet que al País Valencià es denominara el català com a valencià ha donat al Suprem una alternativa per concloure que aquests territoris no comparteixen altra llengua que no siga la castellana. Una decisió tan anticientífica com políticament intencionada i que ha trobat en aquest error una oportunitat per emetre aquesta sentència.
Afortunadament, els executius dels tres territoris han reaccionat públicament i han decidit visibilitzar la indignació davant d’una decisió que no és, ni de bon tros, un cas aïllat. Aquesta setmana es compliran 10 anys de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut català de 2006. Una sentència que va generar un efecte polític irreversible al Principat i que va ser l’origen del tomb independentista impulsat des de la ciutadania, que va canviar l’horitzó nacional d’alguns partits, com ara Convergència Democràtica; la marginació d’altres, com ara el Partit Popular, que va interposar el recurs que va inspirar aquella sentència 31/2010 del TC; o la irrupció de formacions com ara la CUP, fins llavors sense representació al Parlament.
La sentència del TC no va ser tampoc fruit de la casualitat. En aquests 10 anys, aquest tribunal s’ha dedicat a aturar o derogar lleis aprovades pel Parlament de Catalunya i també del País Valencià i les Illes Balears, en aquests darrers casos en menor mesura, però no de manera menys significativa. Les derogacions i anul·lacions, fetes de manera sistemàtica, han trencat tota mena de consens entre l’Estat i els territoris perifèrics, que han vist impedit qualsevol intent de fer evolucionar el seu sistema autonòmic. Tal com diu el catedràtic de Dret Constitucional Javier Pérez Royo, per a l’Estat, la Constitució del 1978 no era un punt de partida, sinó un punt d’arribada. I l’Estat no està disposat a permetre cap mena d’evolució territorial, malgrat que compte amb un consens ciutadà evident, tal com comptava l’Estatut de 2006 i tal com comptaria, avui, el referèndum d’autodeterminació a Catalunya. La repressió contra els qui van impulsar un referèndum unilateral n’és la mostra -una de moltes- de l’al·lèrgia dels tribunals espanyols a qualsevol alternativa territorial amb consens democràtic.
Deu anys després, malauradament, no es pot dir que l’Estat espanyol siga un lloc amb més garanties democràtiques. Més aviat, tot el contrari. Actuacions com la del Suprem contra la llengua, però, evidencien aquest retrocés i desperten la consciència de molts dels qui fins ara no l’havien tingut. Aquesta és l’oportunitat que cal aprofitar per canviar les coses.
