El cap de setmana passat Christopher Lauer va publicar a Twitter una foto del Weinbergspark de Berlín. S’hi veia més de cent persones parant el sol ben juntes, sense mantenir la distància. Acompanyant la foto Lauer escrivia: “No se m’acut res per dir sobre aquesta foto del Weinbergspark, al barri de Mitte, a Berlín. És d’ara mateix”.
Lauer va ser un dels rostres més coneguts del Partit Pirata i actualment és una mena d’influencer polític a la xarxa. Té gairebé 45.000 seguidors a Twitter. “El meu tuit ha circulat bastant”, diu Lauer. Han vist la foto més de 250.000 persones i gairebé mil l’han comentat.
La fotografia ha desfermat un debat agressiu entre els que se cenyeixen a les normes relacionades amb el coronavirus imposades pels polítics i els que estan tips de les restriccions. “Policia de Berlín, sisplau, feu neteja :)”, exigia un usuari. Un altre opinava que els insensats empenyien els sensats al caire de l’abisme: “És terrible”. I no eren pocs els que en els seus comentaris abocaven sense reserves el seu odi: “Una bomba i avall”; “Que els donin pel cul a tots!”, “Berlín de merda”.
Ràpidament també van prendre la paraula els de l’altre bàndol. “Quin problema hi ha mentre les xifres es mantinguin tan baixes com fins ara?”, preguntava un usuari. Un altre trobava que no es pot tancar la gent a casa permanentment. “Ja és hora que surti més gent per recuperar la seva vida”. Titllaven Lauer d’“espieta” i deien que la seva publicació demostrava una “mentalitat Stasi”.
Va ser un debat aspre, com ho està sent aquests dies en molts indrets. Les mesures pel coronavirus no tan sols imposen distanciament entre els ciutadans, sinó que també fan distanciar persones que fins ara eren pròximes. Lauer diu que va penjar la foto per resignació. Des del 14 de març només surt per anar a comprar o per fer passejades. I sempre porta mascareta. Quan va veure aquella gent al parc, va quedar perplex. “Jo restringeixo els meus desplaçaments, em prenc la pandèmia seriosament; i aquells, allà al parc bevent cervesa?”.
Amb més rapidesa que el virus, s’està propagant una agressivitat que podria acabar dividint la societat. Va augmentant la frustració per la durada de les restriccions i per les seves conseqüències econòmiques, socials i psíquiques. Al mateix temps, els que se cenyeixen a les normes es desesperen per la tossuderia de molts conciutadans; i també es tornen més agressius.
No obstant això, de moment Alemanya, en comparació amb altres països, va bé en la lluita contra el coronavirus. En la premsa internacional, la via alemanya és elogiada i considerada modèlica. L’índex de mortalitat és molt baix respecte a altres països. El temut col·lapse del sistema de salut s’ha evitat, per ara.
Però també cal dir que, comparant la situació amb la de països com França, Itàlia o Espanya, on fins avui ningú pot sortir del domicili sense autorització, les mesures a Alemanya han estat moderades. I ara es van aixecant més restriccions setmana rere setmana.
Però, mentre que en les primeres setmanes de la crisi hi havia una àmplia acceptació de les noves regles, ara es plantegen altres preguntes: no es va exagerar? ¿Tot plegat val la pena: l’aturada de la conjuntura econòmica, la possibilitat que se’n vagin en orris sectors econòmics, la sobrecàrrega de moltes famílies, les conseqüències psicològiques de les restriccions? Hi ha manifestacions, crides i demandes en jutjats. Als mitjans cada cop s’expressen més persones escèptiques, tant experts com xarlatans. “Ara ja es pot veure que l’opinió entre la població està virant”, creu Friedrich Merz, un dels candidats a presidir la CDU.
Entre els crítics hi ha veus amb afany de presència pública com l’alcalde de Tübingen, Boris Palmer (dels Verds), que ha declarat “amb tota brutalitat”: “A Alemanya possiblement estem salvant persones que es moririen igualment d’aquí a mig any, més o menys, per l’edat o per malalties prèvies”. O hi ha el director de teatre i durant anys màxim responsable artístic de la Volksbühne de Berlín, Frank Castorf, que en una entrevista amb Der Spiegel va dir que no volia que Merkel li digués “amb els ulls plorosos que m’he de rentar les mans” i que anhela una “oposició republicana”.
Però també arriben crítiques de milions de persones que s’expressen d’una manera menys agosarada però que estan igual de furiosos; i sovint tenen bons motius per estar desesperats. Sobretot aquells que estan més afectats per les restriccions: artistes, restauradors, pares, però també metges i psicòlegs, que alerten d’una desatenció dels malalts que no tenen COVID-19.
I també hi ha, a més, la resistència silenciosa de molts ciutadans que a les enquestes potser afirmen que estan d’acord amb les mesures, però que en el dia a dia ja fa temps que no se cenyeixen a preceptes com les normes de distanciament o les limitacions de fer visites. La mobilitat dels alemanys està augmentant notablement, i també el nombre de trobades.
En el debat polític l’“equip del risc” el lidera el president del Rin del Nord-Westfàlia, Armin Laschet, mentre que l’“equip de la disciplina” l’encapçalen la cancellera, Angela Merkel, i el president de Baviera, Markus Söder. Però la bretxa s’estén a tots els sectors de la societat: discuteixen polítics, periodistes, veïns, amics i famílies. La trinxera del coronavirus recorre Alemanya de dalt a baix.
El viròleg més destacat i probablement més influent a Alemanya, Christian Drosten, percep la transformació del clima social en primera persona. Per un bàndol és venerat com un semidéu de cabells arrissats, mentre que l’altre bàndol el considera el culpable principal de la misèria. Mentrestant, però, segons va informar a The Guardian, fins i tot ha rebut amenaces de mort per correu electrònic.
Però ell no deixarà d’insistir-hi, ha assegurat Drosten, perquè vol evitar que els alemanys “llencin per la borda” el que han aconseguit. La seva col·lega Melanie Brinkmann, del Centre Helmholtz per a la Investigació sobre Infeccions, situat a Brunsvic, tem les conseqüències d’aquest nou laisser-faire. “Amb l’aixecament de restriccions el govern ha donat un senyal equivocat”, diu Brinkmann. La investigadora tem que la gent “deixi de prendre’s el virus seriosament”.
Darrerament, la nova irritabilitat en la vida quotidiana alemanya a causa del coronavirus es pot observar en molts llocs. En un supermercat de la població bavaresa de Wilhermsdorf es va produir una baralla entre una caixera i dos clients que no es volien cenyir a les normes de distanciament. Un home de 31 anys va arrabassar un cogombre a la caixera i li va tirar pel cap. La policia es va haver de desplaçar al local.
No fa gaire, mentre la metgessa Laura Komma, d’Esslingen, feia la compra a la botiga de la cantonada, va adonar-se que al costat seu hi havia moltes persones grans que no portaven tapats el nas i la boca. Komma, que pateix una malaltia autoimmunitària, va parlar amb els clients i els va demanar que la següent vegada, sisplau, anessin a comprar amb mascareta. Però li van contestar amb males maneres: “Però si no serveixen per a res” o “Jo ja he viscut moltes coses a la vida, no deixaré que ara vostè em fiqui la por al cos per un virus”. Llavors la metgessa va explotar. “Però és que protegeix els altres, portant mascareta”, va dir increpant una de les ancianes, “per exemple a mi”. Va deixar de fer la compra i se’n va anar a casa, furiosa per l’“egoisme dels vells”, segons les seves paraules.
En molts indrets del país, aquests dies tenen lloc manifestacions contra les mesures pel coronavirus. Des del 28 de març, a la plaça Rosa Luxemburg del barri de Mitte, a Berlín, davant la Volksbühne, s’hi fa una manifestació cada dissabte a la tarda. De l’acte se’n diu “Manifestació higiènica”, però no va sobre rentar-se les mans, sinó sobre la constitució alemanya, que a parer dels manifestants s’està pervertint.
La manifestació va començar amb activistes d’esquerres, artistes berlinesos i exocupants de la Volksbühne. Però després s’hi van afegir persones de dreta, neonazis i altra gent que sempre està a punt si és per anar contra el govern.
Hi trobem un avi que toca l’himne nacional amb una harmònica o una senyora gran a qui li agradaria tornar a veure els seus nets que viuen a França. Hi ha altres manifestants que porten la constitució sota el braç. La majoria no porten mascareta i, si en porten, són de les que tenen pintat un somriure d’orella a orella.
Aquesta indignació creixent es pot observar a Stuttgart, on des de fa tres setmanes la iniciativa Querdenken 711 organitza manifestacions contra les mesures pel coronavirus. Protesten contra la obligatorietat de portar mascareta, les restriccions als viatges o la prohibició dels contactes. Al principi eren trenta manifestants, però aquest dissabte el seu impulsor, Michael Ballweg, n’espera més de 3.000. Com que la plaça del Mercat és massa petita per reunir-se, els impulsors volen traslladar-se a l’esplanada de Cannstatter Wasen.
A Magdeburg, dimecres al vespre també van congregar-se moltes persones a la plaça de la Catedral. El grup de l’AfD al parlament regional havia convocat una manifestació contra les “mesures accionistes dels governs federal i regional”. Oficialment es va autoritzar la presència de cinquanta participants, es va limitar la superfície de la plaça amb tanques i es van marcar creus verdes a terra per assenyalar els llocs on havien d’estar-se els manifestants. Però hi van acudir més de 300 persones, la majoria de les quals es van estar fora de la superfície delimitada. Un home diu que mor més gent de càncer que d’aquesta “merda de tos, i en canvi contra el càncer no fan res”. Un altre home alerta, amb una samarreta, del “terror psicològic” de Merkel, Drosten i el president del land, Reiner Haseloff.
Però no són només enemics crònics de Merkel o teòrics de la conspiració pròxims a l’AfD que expressen públicament el seu descontentament. A molts altres els fa sortir al carrer una por existencial, la preocupació pels fills, els malalts del seu entorn o la supervivència econòmica.
El restaurador d’Hamburg Jörg Meyer encapçala la seva pàgina de Facebook amb una mena de crit de guerra: “Kill the virus. Not Our Business” (‘Mateu el virus. No la nostra empresa’), diu el text sobre un fons verd. Meyer, de 45 anys, explica per telèfon que segons ell els polítics han perdut completament la raó. “Em sembla una cosa totalment absurda que amb aquest confinament s’ho carreguin tot deliberadament, que en certa manera desposseeixin la classe mitjana i que amb això provoquin agitació social, avui i els anys vinents”, diu el propietari del bar Le Lion.
Meyer és una figura important en l’àmbit gastronòmic. Des de fa setmanes ha de veure com se li escapen els diners perquè no pot obrir els seus bars, mentre el comerç minorista ja torna a vendre. “Els primers 100.000 euros ja han volat”, diu l’home. Els ajuts immediats encara no li han arribat al compte, i tampoc no arriben les prestacions per desocupació dels seus setze treballadors. “Si el mes que ve no arriba res, ho hauré de tancar tot”.
Meyer també està enfadat amb el ministre d’Economia, Peter Altmaier. El ministre, diu Meyer, va de plató en plató dient: ens preocupem de tothom, cap empresa financerament sana farà fallida. “I sentint-lo jo penso: aquest paio està bé del cap?”, diu Meyer. “Com a persona i com a ciutadà, m’hauria agradat que els polítics fossin més honestos”.
Juntament amb el xef televisiu Tim Mälzer i altres restauradors, fa uns quants dies Meyer es va plantar davant de l’ajuntament per donar a conèixer la situació del seu sector. Els propietaris de locals van col·locar més de 400 cadires a la plaça. Una imatge trista. Meyer també va treure a fora el carrer els seus tamborets, recoberts de vellut verd, hashtag “LeereStühle” (‘cadires buides’).
“L’Estat hauria de suspendre totes les mesures preses i tornar a la normalitat”, exigeix Dirk Gratzel, de Stolberg, el qual té una empresa, Greenzero, que vol fer possible que hi hagi empreses lliures de CO2, els projectes de la qual, tanmateix, també es veuen afectats per les repercussions de la crisi. Gratzel, de 52 anys, en lloc d’imposar més restriccions, apostaria per la protecció més intensa dels grups de risc. A més, diu, el risc de morir per menjar aliments greixosos, fumar, consumir massa alcohol o massa sucre o no moure’s prou, és clarament més alt”. Si els polítics volen reduir dràsticament el nombre de morts a Alemanya, haurien de començar per això i treballar a llarg termini en comptes d’obligar tot el país a continuar confinat.
Fins i tot entre metges i psiquiatres creixen els dubtes sobre si les mesures preses són adequades. “No crec que el confinament prolongat sigui proporcional als beneficis”, diu el pneumòleg de Bochum Santiago Ewig, cap de medicina del Thoraxzentrum, al territori del Ruhr. Ewig veu uns “enormes danys col·laterals amb unes conseqüències imprevisibles” en la nostra societat, “econòmicament, culturalment, psíquicament i en l’atenció de pacients més enllà del coronavirus”. En la seva forma agressiva, la COVID-19 és, certament, una amenaça greu, “però hauríem de concebre-la com una més entre les moltes amenaces amb les quals hem d’aprendre a conviure”.
El que signifiquen aquestes paraules ho formula el pneumòleg de Colònia Elmar Storck de la manera següent: “Cal deixar viure a les persones novament com a éssers socials i centrar-se en els pacients amb alt risc, protegir més bé les residències de gent gran, però al mateix temps permetre-hi les visites”. És inhumà, afirma, aïllar aquestes persones grans de la seva família.
Els psiquiatres parteixen de la base que molta gent no entén la quasi-quarantena, no comprèn la pèrdua de la feina –possible o efectiva–, la situació d’emergència econòmica o la solitud. I observen que aquestes persones ara eviten acudir a l’especialista i tracten aquesta incomprensió.
També hi ha pares que pateixen cada cop més per compaginar la feina amb les classes a casa i l’atenció als fills, sobretot famílies monoparentals com la de l’Anita, d’Hamburg, que s’estima més que no diguem el seu cognom.
Anita treballa a mitja jornada al sistema sanitari. Abans del coronavirus, la seva mare podia ajudar-la a cuidar el seu fill Maximilian, de 4 anys; abans de la pandèmia el nen a vegades també anava a jugar a casa d’algun amic. Ara tot això no és possible. Per pur esgotament, diumenge passat va anar igualment a casa de l’àvia per agafar una mica d’aire al seu jardí. Quan va veure el cansament de la seva filla, l’àvia es va quedar el nen i va enviar-la a ella a casa. Perquè pogués dormir com pertoca.
Ara Anita té mala consciència, sobretot respecte a la seva pròpia mare. Durant setmanes s’havia cenyit a la prohibició dels contactes, no s’havia trobat amb amics ni havia visitat l’àvia. Però al final no ho va aguantar més. Per això insisteix que s’aixequin més restriccions, sobretot d’escoles i llars d’infants. “Si no, això afectarà la psique de la gent”.
Judith K. ho veu d’una altra manera, i ella també té motius per defensar la seva posició. Aquesta dona de 52 anys treballa de professora en una escola d’educació especial que té com a prioritat el desenvolupament intel·lectual a prop de Colònia. A l’escola hi assisteixen 168 nens. Actualment n’hi ha cinc que gaudeixen de l’assistència d’emergència i K. observa com costa complir les mesures de protecció imposades.
Mentre al Rin del Nord-Westfàlia moltes escoles tornen a obrir, la de Judith K. encara està tancada. I per això es revolten cada cop més pares. “Ahir la mare d’una nena em va tornar a increpar: que què em pensava jo, que havia de tornar a obrir l’escola. Em va dir que era una gandula”.
K. fins i tot pot entendre la desesperació. “Els pares estan al límit de les seves forces. Estan sobrepassats”. Tot i així, té l’esperança que la seva escola no continuï tancada gaire temps més, pel benestar dels seus alumnes.
A Alemanya hi ha molta gent que té una gran por de l’aixecament de les restriccions. Una d’elles és Michaela Willhardt. Aquesta mare de 46 anys viu amb una deficiència immunitària congènita i per a ella el coronavirus és un perill greu. Un metge li ha recomanat que es posi una mascareta FFP2 per estar per casa tan bon punt el seu fill torni a anar a l’escola, i que ho faci indefinidament. A més, li ha dit que no s’acosti a la criatura. Des del començament de la crisi, Willhardt no ha sortit de casa, dues amigues fan la compra per a la família i el seu fill ja no es troba amb amics.
Willhardt entén el desig de molta gent de tornar a la normalitat. Ella també ho vol. “Però estaria molt més tranquil·la si les restriccions duressin unes quantes setmanes més perquè els infectats disminuïssin més de pressa i en major nombre”.
Aquesta és la nova realitat a Alemanya: una època de postures irreconciliables. Gairebé tothom que hi diu la seva en el debat sobre les mesures pel coronavirus té bons motius i arguments. Però no hi ha cap solució que permeti ser justos amb tots dos bàndols i les seves necessitats en la mateixa mesura.
Els polítics intenten arribar a una solució intermèdia. Volen continuar combatent la pandèmia i alhora mitigar-ne els danys col·laterals. Però el desenllaç d’aquest experiment és totalment incert. L’únic que és segur és que el mateix govern alemany té part de responsabilitat en el fet que les mesures que ha imposat vagin perdent suport i que molts ciutadans se sentin insegurs.
Les reflexions que hi ha al darrere de les decisions del govern sovint han estat confuses. Això es veu clarament quan la cancellera i el cap del seu gabinet, Helge Braun, modifiquen l’estratègia, cosa que ha passat reiteradament durant la crisi. D’aquesta manera apareixen contradiccions que no se solucionen i canvis de rumb que no s’expliquen.
Primer els polítics nacionals i regionals van rebutjar majoritàriament el tancament d’escoles, però després hi van ser favorables de cop, quan el viròleg Christian Drosten va llegir un nou estudi dels EUA i de la nit al dia va canviar d’opinió sobre el tema. Al començament el govern va posar en dubte la importància de les mascaretes com a mitjà de protecció, mentre que ara és obligatori portar-ne a tot el país. En els objectius de la lluita contra la pandèmia el govern també ha canviat de parer. Primer era rellevant en quants dies es duplicava el nombre d’infectats, després l’anomenat factor de reproducció. I des de fa pocs dies a l’executiu es miren una altra dada, la del nombre de nous infectats. Només si no augmenta massa de pressa, es pot fer un seguiment de les cadenes d’infectats, diuen. Un altre canvi, més confusió: tot plegat contribueix a la desconfiança entre la població.
Aquestes mancances juguen a favor dels detractors de les mesures pel coronavirus. El director de teatre Frank Castorf, per exemple, dubta de la gravetat de l’emergència mèdica al país en vista del nombre dels morts que hi ha hagut fins ara a Alemanya, prop de 6.000. Castorf es queixa d’una “ideologització” de la política, que segons ell no es remet de cap manera a recomanacions científiques fiables i que imposa una visió del món qüestionable.
Així, finalment podria formar-se la impressió que totes les alertes del món polític sobre la catàstrofe eren exagerats. En efecte, cada cop més ciutadans van perdent la por de l’epidèmia, per bé que continua sent igual d’agressiva i mortífera que fa sis setmanes. Molts pensen que les coses han anat bé.
En l’àmbit de la investigació sanitària aquest fenomen és conegut. S’anomena paradoxa de la prevenció: una mesura preventiva que suposa un elevat benefici de salut per al conjunt de la població beneficia poc o fins i tot perjudica a alguns individus concrets.
En la lluita contra una pandèmia aquest és exactament el cas. És important que es prenguin mesures estrictes en un moment en què el nombre d’infectats encara és baix. Si això s’aconsegueix i l’estratègia té èxit, s’acaba evitant la gran catàstrofe sanitària de què s’adverteix amb tanta insistència. I després molta gent es pregunta si els polítics no s’han excedit amb les mesures.
És precisament, doncs, l’evitació d’una mortaldatmassiva el que pot provocar dures crítiques, especialment si les accions per combatre la pandèmia comporten greus conseqüències socials i econòmiques.
Alemanya, per tant, no tan sols haurà de bregar un temps més amb el virus, sinó també amb aquesta paradoxa.
Traducció d’Arnau Figueras