“La vida canvia de pressa.
La vida canvia en un moment.
T'asseus a sopar i la vida que coneixes acaba.
El problema de l'autocompassió”.
Així comença L'any del pensament màgic, de Joan Didion, un volum publicat el 2005 i, poc després, editat en català, amb traducció de Toni Cardona. Aquest llibre me'l va suggerir el crític Francesc Calafat quan li vaig contar que estava escrivint una novel·la de ficció que partia d'una terrible situació de dol. Didion, escriptora, guionista i col·laboradora de The New Yorker, explica un d'aquells passatges vitals, de la vida real, que glacen la sang: amb pocs dies de diferència, va morir el company de l'escriptora, John Gregory, a causa d'un problema cardíac que arrossegava; i la seua filla Quintana va caure en un coma a partir d'una grip que va derivar en complicacions. Quintana va morir després de la publicació del llibre.
El pensament màgic ve a tomb perquè part del que li passava pel cap a Didion en aquesta terrible situació conduïa a la negació, a la sensació d'irrealitat, a pensar que en algun moment el marit creuaria la porta de casa, encara viu. Hi ha un fragment especialment commovedor, quan l'autora arreplega la roba del despatx del marit per fer una donació. No es veu amb cor d'encarar-se amb jaquetes i camisses. Pensa, aleshores, que amb les sabates podria sortir-se'n. I passa això:
“Em vaig aturar davant la porta.
No podia donar la resta de les seves sabates.
Em vaig quedar allí plantada un moment, tot seguit em vaig adonar del perquè: John necessitaria sabates si tornava.
Prendre consciència d'aquest pensament no el va fer desaparèixer gens ni mica”.
Més enllà del paral·lelisme evident de la grip que es complica, llegir el llibre de Didion connecta amb la realitat immediata, pel que té de metàfora col·lectiva sobre un drama individual. Hi ha una mena de dol ajornat, traspassat a futur, perquè l'autora s'ha de submergir alhora en la difícil supervivència de la filla. D'alguna manera, remet a tots els dols ajornats, als comiats que no podem fer en condicions de tota la gent que se'ns està morint durant la pandèmia. Dolor sobre el dolor que reforça la sensació d'irrealitat, potser el sentiment que aquestes persones no han acabat de marxar del tot. Un impacte psicològic del qual encara no en som plenament conscients.
Però hi ha una altra mena de pensament màgic col·lectiu que ho està envaint tot. De la mateixa manera que Joan espera que algun dia John tornarà a casa, en les nostres actituds i mentalitats hi ha present un anhel que sabem retòric en el fons, quelcom que gira al voltant de la paraula “normalitat” que resulta inquietant. Quan a l'Estat espanyol encara estem al voltant dels quatre-cents morts diaris -llegiu la xifra amb calma i tracteu d'assimilar-la-, quan els científics encara no han desxifrat el funcionament del virus que ha provocat la pitjor pandèmia en un segle, quan la vacuna i els tractaments eficaços encara són lluny, quan s'ha descobert que els malalts curats es poden tornar a infectar i que la immunització col·lectiva és una entelèquia, llancem debats sobre la tornada a l'activitat “normal” acompanyada de protocols de seguretat impossibles.
Passa amb el futbol, plantejant la represa de competicions aplicant als futbolistes test de coronavirus que no estan previstos per als treballadors que han tornat a l'activitat. Un elitisme intolerable, acompanyat de protocols molt elaborats per almenys salvar els mobles dels drets televisius, tot i que siga fent-nos passar per la tristesa infinita dels camps buits, sense cançons ni crits d'ànims, sense el remor màgic que corre per un estadi quan acabem d'assistir a una jugada sensacional. Digueu-li futbol, si voleu. Serà una altra cosa.
Hi ha una altra mena de pensament màgic que té a veure amb la nostra dependència suïcida del turisme, que condueix la gran patronal valenciana a l'absurd -encara ho és- de demanar immediatament l'obertura d'hotels, bars i restaurants, de tornar a l'activitat plena. Amb mesures de seguretat, és clar, no siga que els acusen d'alguna cosa.
En abstracte, costa d'imaginar: qui va a confiar en les habitacions per les quals han passat unes altres persones, malgrat que et juren que estan lliures de virus? Qui gosarà, almenys en el curt termini, d'agafar avions i trens per oci? Qui voldrà fer-se un cafè amb guants, mascareta i solució hidroalcohòlica per a després de tocar la tassa? Com es farà la tria de la gent que podrà anar a les piscines i platges per mantenir la distància de seguretat? Quant costaria tot això en termes de neteja, desinfecció i mesures d'ordre? Podem confiar en què, oberta l'aixeta, la gent conserve el sentit comú i de la responsabilitat d'aquestes setmanes? Algú pensa que donarien els números? Compensaria possibles nous brots? Sort que la patronal hostalera és molt més prudent i assenyada. Han hagut de ser els mateixos hostalers els primers en desfer els castells en l'aire.
Hi ha fins i tot algun festival que ha previst un elaborat sistema de distància social, un altre succedani difícil de pair. Supose que també estarà previst prohibir el consum d'alcohol i substàncies psicotròpiques per evitar la desinhibició i els possibles contactes. Com seran les cues? Dol en l'ànima saber que en molt de temps no serà fàcil, ni segurament viable, veure un concert, assistir a una obra de teatre. Caldrà ajudar i trobar fórmules per passar la terrible travessia en el desert de la cultura, de tot allò que depèn de les celebracions massives, però la manca de realisme, com la de l'Ajuntament de València insistint en unes falles en el mes de juliol, com la pretensió de fer una diada convencional del llibre i la rosa a finals d'aquell mes, no ajuden gens ni mica. Pensament màgic a dojo.
Però hi ha una altra mena de pensament màgic col·lectiu que ho està envaint tot. En les nostres actituds i mentalitats hi ha present un anhel que sabem retòric en el fons, quelcom que gira al voltant de la paraula “normalitat” que resulta inquietant
Potser un dels exemples més commovedors -el terme és un altre, però ja em permetreu la llicència- és el del president de l'autoritat portuària de València, Aurelio Martínez, qui continua insistint, setmana sí, setmana també, en la brutal ampliació que han planificat per al Port, com la criatura que plora desconsolada i no assumeix que el seu joguet preferit està trencat irremeiablement.
En tot cas, si continuem alimentant aquesta mena de coses, ens trobarem quelcom paregut als activistes dels Estats Units que asseguren que Jesús és la seua vacuna i que, atiats per un president irresponsable, aposten perquè la malaltia faça via al cost que siga, per no renunciar ni un mil·límetre al malentès de la llibertat individual: benvolgut Mike o John o el que siga, benvolguda Maggie o Carol, o com et digues, envoltats en la bandera de les barres i estrelles, bramant per poder tornar al treball, manifestant-se sense distància de seguretat, voldria dir-vos que la vostra llibertat acaba en la del veí, l'amic o el familiar que acabareu infectant i potser condemnant a mort per la vostra niciesa i la vostra malaltissa insolidaritat. Per creure en un psicòpata amb privilegis presidencials que en una roda de premsa multitudinària aposta per injectar desinfectant i sotmetre a raigs solars la població. Sembla un esquetx però és un drama: abans d'arribar el patètic desmentit, no poca gent preguntava per l'efectivitat de la recepta Trump.
El pànic a caure en la pobresa, a què els nostres somnis i projectes vitals i professionals s'esmicolen per l'inodor, està més que justificat. D'aquest tràngol sols ens pot traure la solidaritat, el canvi de mentalitat, el trencament de dogmes i esquemes -ja no hi ha una altra que per posar sobre la taula conceptes com renda mínima garantida, li pese a qui li pese-, la capacitat de canvi i reconversió, a través d'una reindustrialització amb sentit, d'una inversió tecnològica i formativa per canviar, ara sí, el model econòmic. Sols ens en sortirem assumint les limitacions i mirant cap endavant. Pensar que podem tornar al que hi havia és inoperatiu i té un punt suïcida.
Debats de mitjà termini. Perquè encara hi ha per davant un repte enorme. Almenys durant un període de temps dolorosament indeterminat, l'ànsia, la nostra i la de qui pren decisions, no pot fer més llarg el tràngol a còpia de precipitacions i males decisions. Podem assumir passos enrere i rectificacions, podem conviure amb provatures i vacil·lacions com la dels permisos als xiquets i joves, perquè ens trobem en una situació mai no vista. Però voler anar massa ràpid i tornar a la casella d'inici, al col·lapse, seria letal. Literalment, en cost de vides. Però també en termes econòmics.
Com Joan va acabar fent, hem d'assumir que John no se'ns apareixerà un dia per la porta.
