El filòsof italià Giorgio Agamben fa dies que es demana quina mena de societat és aquesta que no reconeix cap altre valor que la mera supervivència i ens recorda que fa temps que alerta de l’estat d’excepció permanent que patim, on els súbdits –nosaltres– acotem el cap a canvi d’una suposada seguretat oferta pels senyors –el poder–, esquema tan clàssic com desastrosament d’actualitat. En un article recent, Agamben sentencia “és evident que actualment els italians estan disposats a sacrificar-ho tot o gairebé: llurs condicions normals de vida, llurs relacions socials, llurs feines i amistats, llurs aficions així com llurs conviccions religioses i polítiques, per tal de no caure malalts”.
Quin sentit té de renunciar a tot o gairebé tot el que ens fa feliços a canvi de, teòricament, continuar sobrevivint? En el fons, reconec que se’m fa difícil de comprendre quin món vol o s’imagina la gent que és partidària de les mesures dictatorials, policials i d’aïllament social. Quina mena de model de no-vida diuen protegir? El que més em meravella de la por del personal és que no acabo de capir quin pretès interès trobarien a sobreviure en un món tan trist com el que ens volen fer creure que haurem d’empassar-nos a partir d’ara. Què ens estimem més, viure lliurement, assumint sense embuts que podrem dinyar-la en qualsevol moment; o bé ser una mena de vegetals amb potes, tancats a casa, amb mascaretes i escafandres, precaucions i vaga d’abraçades?
Ho sé. Hi haurà de tot. Hi haurà qui s’estimarà més de recloure’s al seu pis de l’Eixample o del Carmel, pensant que així viu protegit (sic) de tots els perills –i plaers, posats a dir–. I hi haurà qui s’estimarà més de jugar-se el que sigui a canvi de la plena llibertat de moviments. El problema del sistema actual, però, és que avui els primers, els covards, són els que manen i imposen llurs regles sobre el conjunt de la població, ho vulgui o no. És a dir: la por governa sobre els temorosos però també sobre els ardits. I, si les decisions no ens fan el pes, cal callar o serem ràpidament acusats de traïdors.
Traïdors. Si obrim la boca, som uns perillosos traïdors i propagadors del virus –del pensament, sobretot, com diria el poeta Martí i Pol–. És, a grans trets, el que explica el professor Joan Canimas a la deliciosa entrevista feta pel col·lega Xavier Puig. Com en Joan i la seva amiga del Cap de Creus, jo també dec ser un traïdor. Un dissident, un heretge, un fementit, un perfecte pèrfid caragirat. En resum: un perill públic. Que ho sàpiga tothom! Els veïns, la dona que asseguda mira pel balcó, els familiars, els amics, els compatriotes que es passen el dia parlant de la lluita per evitar el col·lapse sanitari i critiquen els qui se’n van a les segones residències, el suposat expert aquell del govern espanyol que dirigeix la guerra contra el virus i que cada cop que obre la boca sentim la seva veu afònica que tanta seguretat sanitària deu transmetre a tothom, i en Pedro Sánchez i tot el seu arsenal de frases fetes buides de contingut, carregades de patriotisme de mercat dels encants. Que els quedi clar: la sola cosa que em reté, l’únic que fa que no dediqui les 24 hores del dia a recórrer el país sencer de dalt a baix i part de l’estranger respirant fondo, no és pas cap por sanitària, cap temor de cap malaltia, cap fòbia vírica, sinó, bàsicament, l’amenaça de les seves multes i punicions diverses.
Quan el periodista li demana “Vostè planteja que si surt no fa mal a ningú. Però si surt, té més opcions de posar-se malalt i, per tant, l'estat l'haurà de cuidar”, el professor Canimas respon això: “Aquesta és una qüestió interessant. Sí. Potser sí. Però, a mi no m'ofereixen la possibilitat que l'Estat no em cuidi. Podrien fer-me firmar un paper. És una bona raó, n'hauríem de parlar.”. Intueixo que la idea que roman subjacent en aquesta frase és que, efectivament, una veritable democràcia hauria d’oferir la possibilitat a tots aquells que volem viure en llibertat d’assumir els riscos necessaris individualment. Potser, per exemple, els poders públics podrien oferir-nos de signar un paper que digués que, mentre duri la pandèmia, aquells que volem viure en llibertat, no podrem anar al metge –sempre, això sí, que se’ns descomptés la part corresponent dels impostos que paguem religiosament...– per tal d’evitar el col·lapse. Per què no? Per què és millor el sistema actual, al qual uns quants sentim que vivim sotmesos?
Recentment, llegia que més de la meitat de la població britànica voldria que el seu govern adoptés mesures encara més dràstiques que les actuals per combatre la pandèmia. Mentre pensava què serà de tots plegats, si la majoria de la ciutadania d’una de les democràcies més antigues del món es troba en aquesta tessitura, vaig ensopegar amb una informació determinant per al destí universal: el primer que farà en Jaume Sisa quan tornin a obrir els interiors dels bars i restaurants és fotre’s un bon còctel al Boadas. La llibertat, la llibertat és exactament això. Que te’n puguis anar a la fi del món i, en canvi, decideixis de recloure’t en un espai probablement més petit que el saló de casa teva i d’una tan sospitosa com sensual olor d’humitat, mentre el gran Jerónimo et prepara aquell Gimlet irrepetible que vessa per tots costats. La llibertat, al capdavall, és que el metge et digui que no passaràs de l’estiu, arrepleguis les teves quatre coses i, sense dir ni mu a ningú te’n vagis a viure els teus grans dies ben lluny del que fins aleshores havia estat el teu món, com el personatge de Joan Bodon va optar per fer, en el Llibre dels finals, traduït magistralment al català per Joan-Lluís Lluís. Ara que les llibreries tornaran a obrir, si us quedeu a casa, almenys, feu el favor de llegir-lo. En temps de pors i pandèmia, la vida hauria de cotitzar a l’alça. La vida, sí. La que ens passa per davant si no sortim al carrer. E mai encara canta, lo paure mèrlhe...
