"La història ens dona perspectiva per afrontar situacions que ens semblen inèdites"

-En què és diferent aquesta pandèmia de la covid-19 a les epidèmies i pandèmies amb què al llarg de la història s'ha creuat la humanitat?
-Depèn de l'època en què ens situem. No és el mateix parlar de la pesta, que del còlera, que de la grip, que de la covid-19. Potser a la que més s'assembla és a la pandèmia de grip de 1918, la mal anomenada grip espanyola, perquè també era una infecció que es transmetia per via respiratòria i per tant el contagi és molt ràpid, de persona a persona per proximitat. A més, també s'assemblen perquè la pandèmia del 1918 tampoc no hi havia vacuna, tal com passa ara, amb la qual cosa no hi ha possibilitat de prevenció com la que sí podem fer amb altres malalties com ara la grip estacional. Aquella grip, com la covid-19, es va expandir a gran velocitat i va provocar una gran quantitat de contagis.

Vostè ha comissariat una exposició sobre aquella pandèmia, la primera del segle XX. Quin fou el seu impacte?
Fou una crisi sanitària molt greu, ja que va infectar a més d'un terç de la població mundial i va tenir una taxa de letalitat superior al 2,5%, molt per sobre d'altres pandèmies de grip, amb una taxa del 0,1%. De fet, encara a hores d'ara no podem assegurar quina va ser la magnitud que va arribar a tenir. La mal anomenada grip espanyola va ser una experiència traumàtica que va generar una gran commoció social i la por compartida que un desastre de dimensions similars poguera repetir-se.

-En quina mesura aquella pandèmia condicionà els sistemes de salut?
-Podríem dir que es va generar una nova percepció del risc enfront de la grip que ha perdurat durant tot el segle XX. De fet, el record d'aquella pandèmia va condicionar les reaccions socials enfront de les noves pandèmies de grip al llarg de tot el segle XX, això és les de 1957-1958 i les de 1968-1969, i també les del segle XXI.

-Com es va parar aquella pandèmia?
-Aquella grip va començar la primavera de 1918, va desaparèixer amb la calor i va tornar a aparèixer a la tardor i va tornar a manifestar-se a principis de 1919. El virus de la grip, amb la calor desapareix. Aleshores, com ara, s'hi va haver de respondre amb quarantenes i aïllament social. El tractament era simptomàtic: s'intentava tractar la febre i la tos, perquè encara no existien antivirals. La impressió és que la història es repeteix i ens pot ensenyar moltes coses; ens dóna perspectiva per afrontar situacions que, a primera vista, ens semblen inèdites.

-Vostè és especialista en història de les epidèmies. Què li han ensenyat tots aquests anys d'estudi? Quines lliçons històriques disposem que puguem aplicar a aquesta situació?
-Com et deia, sembla com que aquesta siga la primera volta que passa una pandèmia de grans dimensions, però si ens fixem en la història no és així. Les pandèmies formen part del cicle de la vida humana. En la grip de 1918 van morir entre 50 i 100 milions de persones en tot el món. Una de cada tres persones s'hi van contagiar. En la pesta de 1348 hi ha registres que indiquen que arribaven a morir cada dia 300 persones a la ciutat de València. Això és una barbaritat. Cal fer una reflexió històrico-mèdica sobre les epidèmies, veure quines repercussions tenen sobre l'economia, sobre la ciència, perquè ens ajuden a avançar i a saber més bé com es transmet una malaltia. Les situacions de por i de pànic sempre es repeteixen.
El que ens ensenyen epidèmies anteriors és que hem de ser solidaris i, amb la nostra actuació, evitar la propagació dels contagis. A més cada pandèmia ens recorda com d'important és invertir en investigació per tal que la pròxima no ens pille desprevinguts. És cert que a cada nova pandèmia hi ha promeses de reforços en la investigació, però malauradament en moltes ocasions això se'ns oblida passada l'emergència.

-A vostè, que fa tots aquests anys que investiga la història de les epidèmies, la pandèmia de la covid-19 l'ha sorprès?
-La veritat és que hi havia diferents investigacions que ens advertien del risc que es donara una situació com la que estem vivint, sobretot pel risc que nous virus passaren des dels animals a les persones. La diferència de l'actual situació respecte de les anteriors és que el procés de globalització s'ha intensificat i això ha provocat que una infecció que podria haver tingut un abast local haja esdevingut una pandèmia global. Ja fa molt de temps que els especialistes advertien que aquesta possibilitat no era gens remota, ni pròpia d'una obra de ciència-ficció.

-Quina és la primera epidèmia de la qual tenim notícia històrica?
-Potser la primera de les epidèmies importants és la pesta. És difícil, des del punt de vista històric, referenciar les anteriors perquè no disposem de registres. Per això podríem dir que la història de les primeres epidèmies comencen en el segle VI després de Crist. La pesta és una malaltia que prové de les rates negres de les estepes russes i que es transmet a través de la puça. El reservori és la rata i la puça actua com a vector. La malaltia passa de Rússia a Xina i des d'allà la porten a Europa des de la zona oriental de l'Imperi Romà. Les rutes comercials, aleshores, com ara, són essencials per entendre l'extensió de les epidèmies. Les rates viatjaven en les mercaderies, entre la palla dels animals de tir que s'utilitzaven. Una volta transportades a Europa es van aclimatar molt bé i les primeres notícies que es tenen són del segle VI. La pesta més coneguda és la del segle XIV, l'anomenada pesta negra que va matar a una de cada tres persones.

-L'Edat Mitjana és la més prolífica en qüestió d'epidèmies?
-Clar, cal tenir en compte que les epidèmies estan molt vinculades a les condicions de vida. Les infeccions sobretot es donen en organismes desnodrits, on hi ha baixes defensa, allà on hi ha poca neteja i es conviu amb animals. Cal tenir en compte que com que no es coneixia l'origen de les malalties infeccioses (que no es coneix fins al segle XIX) no es prenien sempre les mesures necessàries. Fins que no es desenvolupa la microbiologia, a finals del segle XIX, no es coneix exactament quin és el sistema de contagi. I tampoc no hi ha vacunes ni antibiòtics. Per tant el que ens trobem és molta ignorància a propòsit de com es produeix la malaltia infecciosa.

-Quins raonaments es feien per explicar l'origen de les epidèmies?
-En les societats basades en creences era habitual atribuir les epidèmies a la màgia, a una possessió diabòlica, a un mal d'ull, a un càstig diví,... Però des de la medicina grega la medicina és científica, és a dir, es basa en criteris lògics i racionals. El més habitual era atribuir les malalties infeccioses als miasmes, això era vapors, emanacions que sortien de cadàvers en putrefacció o d'aigües estancades, és a dir, d'allò que feia mala olor. L'aire era, a parer seu, el transmissor de la malaltia. En ser respirat, aquest aire putrefacte s'introduïa en l'interior de l'organisme i li produïa la malaltia. Per això un mètode utilitzat durant aquell temps i fins la microbiologia consistia en tractar que l'aire que es respirava fera bona olor. La paraula pesta significa, al capdavall, mala olor perquè era a aquesta mala olor que s'atribuïa la mateixa malaltia. Per això s'encenien fogueres que feren bona olor, com ara fogueres amb plantes aromàtiques. Per exemple, el Botafumeiro de la catedral de Santiago està relacionat amb això. Òbviament també s'utilitzava per combatre la mala olor dels pelegrins, bruts de tot el trajecte, però també tenia el sentit aquest d'intentar evitar la propagació de malalties infeccioses.
La medicina havia d'intentar explicar per què una gran part de la població emmalaltia sense haver tingut contacte entre ells. L'únic element comú, des del seu punt de vista, era l'aire i per això es capficaven en la idea de recuperar la qualitat de l'aire. Fins que a partir del segle XIX no se sap quina és la causa de la malaltia, el que s'intenta és combatre allò que es pensa que és l'origen, en aquest cas l'aire.
Ara bé, també hi ha la qüestió de l'arribada de mercaderies d'altres indrets. Per què a les persones i mercaderies que vénen de fora se'ls sotmet a quarantena? Perquè estaven convençuts que els miasmes eren substàncies que es quedaven adherides a les coses i per tant, es podien contagiar a través d'aquest contacte. És per això que es creen els llatzerets, on es deixen les mercaderies i les persones en quarantena per evitar els contagis. Prenen el nom de Sant Llàtzer, perquè Llàtzer és el patró de la lepra. Segons el nou testament, va morir de lepra i Jesús el va ressuscitar i per això és el patró dels leprosos. Es considerava que la lepra era molt contagiosa -a pesar que no ho és- i se'ls recloïa i se'ls prohibia eixir. Després, quan disminueix la lepra i s'incrementa la pesta, el nom passa a referenciar el lloc on han de fer quarantena les persones i les mercaderies.
En diem quarantena perquè es pensava que 40 dies era el temps necessari per demostrar que una persona no estava contagiada. És un número d'origen bíblic, simbòlic per a la cultura judeocristiana.

-Quina importància té la religió a l'hora d'afrontar les epidèmies?
-Les epidèmies són percebudes com grans catàstrofes i per això es suplica a Déu i s'encomanen a sants i mare de déus perquè els concedisca la seua gràcia i l'epidèmia desaparegue. Es feien actes de culte: misses, tedèums, processons,... Aquests actes suposaven acumular gent, la qual cosa podria agreujar la malaltia. En l'Edat Mitjana molts interpretaren aquella pesta del segle XIV com la fi del món, com un càstig diví perquè Europa s'havia apartat de l'ortodòxia catòlica. Alguns, davant aquesta percepció, van optar pel Carpe Diem, com va plasmar Boccaccio en el Decameró. En canvi, la postura que es va prendre des de l'església i des dels mateixos poders públics era que calia congraciar-se, novament, amb Déu, que calia tornar a l'ortodòxia i per això s'organitzaven els tedèums, les processons o les rogatives. I van ressorgir els flagel·lants, que demanaven el perdó diví amb una brutalitat física tal que la mateixa església es posicionà en contra.
Quan es va descobrir la vacuna de la verola, a finals del segle XVIII, molt abans que es sabera res sobre microbiologia, simplement per simple observació, una part de l'església catòlica es va posicionar en contra. Una part ho veia com una mesura beneficiosa perquè podia salvar vides i així ho feien saber en les homilies, on animaven a la gent a vacunar-se perquè era una malaltia que afectava molt especialment als xiquets. Però una altra part considera que vacunar-se era anar en contra de la providència divina i contra allò que Déu ha planificat.

-En quina mesura les epidèmies han impactat en l'esdevenir de la història?
-Les grans epidèmies tenen un impacte enorme, des del punt de vista de demogràfic. Per exemple, Europa va tardar dos segles en recuperar la població que tenia abans de la irrupció de la gran epidèmia de pesta negra. Les repercussions econòmiques són també enormes. Fixa't que les collites es quedaven sense recollir i això provocava també grans epidèmies de fam que malmetien la població i la feien més feble.
D'altra banda, les epidèmies han provocat, històricament, que es fagen grans avanços en higiene pública. Per exemple, en el segle XIX van hi haver cinc grans pandèmies de còlera procedents de l'índia que van provocar centenars de milers de mort a Europa. El bacil es va descobrir en la quarta pandèmia, la de 1884, per part de Robert Kock, el mateix que dos anys després havia descobert el bacil de la tuberculosi. Descobreixen que es transmet a través de l'aigua en contacte amb els excrements que tenen la bactèria del còlera. Se n'adonen, aleshores, que si no hi ha una bona separació de l'aigua de boca i l'aigua bruta, la primera es pot contaminar. Aquest coneixement, doncs, va significar un pas de gegant en matèria d'higiene pública. Al còlera, de fet, se li va dir el gran aliat de la higiene pública perquè a partir d'aquell moment es feren controls de la potabilitat de l'aigua. El clavegueram de les ciutats comença a dissenyar-se d'una altra manera. En definitiva, les epidèmies ens ajuden a comprendre millor els mecanismes de contagi i suposen un esperó a l'avanç de la higiene pública.

-Al contrari que en les pandèmies anteriors, ara existeix l'Organització Mundial de la Salut, que s'encarrega de vetllar per la salut del món. Tanmateix, la seua supervisió, en aquesta pandèmia, s'ha demostrat poc efectiva. Ha fallat l'OMS?
-Jo no soc experta en epidemiologia. Em sembla que a posteriori és fàcil dir que s'han equivocat o que van ser incapaços de preveure la gravetat del que podia passar. La covid-19 ens ha sorprès a tots per la seua contagiositat: l'índex de letalitat no és alt, però té capacitat per contagiar a molta gent. Davant d'un virus nou, els experts observen quin és el seu comportament i potser en aquesta ocasió, mentre van observar, el virus ja se'ls estava escapant de les mans. Però com et dic, és molt fàcil parlar a posteriori. Em sembla que cal veure com evolucionen les coses per, amb una miqueta de perspectiva, poder extraure conclusions que ens ajuden a millorar els nostres sistemes d'alerta.

-En tot cas, el que veiem és que a hores d'ara estem aplicant mesures que, salvant les distàncies, són molt semblants a les que s'han pres històricament.
-Sí, per exemple, en èpoques d'epidèmia, en el passat, abans d'entrar en una ciutat, havies d'ensenyar un document per demostrat que no estaves contagiat. Això no és tan diferent del que es proposa ara. He vist que en algunes ciutats asiàtiques, fins i tot s'utilitzen distintius exteriors. Doncs bé, en el passat, als leprosos se'ls feia anar amb una campana per avisar de la seua arribada i així que la gent els evitara. El distanciament social és tan lluny com les epidèmies. El que passa és que mesures que en el passat no generaven polèmica, ara generen dilemes perquè entre en col·lisió els drets individuals i la protecció de la societat.