La festivitat de la Pasqua té, aquest any, un sabor diferent. Pels carrers no hi haurà processons, ni es faran els passos, ni es trauran les imatges de la passió i mort de Jesucrist. Des del passat març a casa nostra, les activitats litúrgiques han quedat en stand by. Les parròquies més avançades s’han aventurat aquestes setmanes a fer homilies a través de les xarxes socials. La imatge del Papa Francesc donant la benedicció urbi et orbi en una plaça de Sant Pere buida, el passat 27 de març, passarà a la història. Dos dies abans, el 25 de març, dia en què es recorda l’anunci a Maria de l’Encarnació del Verd, el Sant Pare ja havia convocat els fidels per resar, cadascú a casa seua, un pare nostre davant la situació de pandèmia que pateix el món.
La consigna del Vaticà i, de retruc, de tots els bisbats és la mateixa: quedeu-vos a casa, no sortiu. El criteri científic i mèdic s’imposa també per als catòlics. Res a veure amb els temps pretèrits en què els estaments eclesiàstics i els propis consells municipals de les ciutats promovien la celebració de processons i peregrinacions en plena epidèmia per expiar les culpes i demanar a Déu la seua protecció benefactora. Se’n feien moltes d’agraïment una volta superada la calamitat, però també mentre aquesta encara estava en curs.
De fet, a moltes ciutats, però sobretot a molts pobles, aquests rituals han romàs en el temps i són encara a hores d’ara, en un context de creixent secularització social, elements centrals dels calendaris festius municipals. Les festes sexennals de Morella (els Ports), per exemple, en què els morellans i les morellanes agraeixen a la mare de Déu de Vallivana haver contribuït a la eradicació de la pesta de 1672, que delmava aquesta ciutat emmurallada. O a Arenys de Mar, on té lloc, entre el 14 i el 16 d’agost, el vot de vila en honor a sant Roc, qui, segons la llegenda, va deslliurar aquest municipi del Maresme de l’epidèmia de pesta de la darreria del segle XVI. O la processó de les 40 hores de Novelda (Vinalopó Mitjà) que es celebra cada dimarts de carnestoltes des de 1897 gràcies a una butla papal per combatre una epidèmia. Més inequívoca sobre el seu origen és, encara, la Festeta del Còlera, que es celebra a Biar (Alt Vinalopó) cada mes de juliol. A les Illes es considera que la presència d’una relíquia de Sant Sebastià a la seu de Mallorca fou determinant per aturar la pesta que assolà l’illa el 1523, tot just al final de la revolta de les Germanies. A pràcticament tota la geografia perviu el rastre, a hores d’ara, d’aquells rituals religiosos.
“Existeix tota una ritualitat de caràcter religiós al voltant de la pesta. Hi ha moltes advocacions a sants que estan vinculades a la protecció que aquests donaven als municipis", explica Carmel Ferragud, que és professor d’història de la medicina de la Universitat de València. No s’ha de perdre de vista que fins no fa tant, les epidèmies eren percebudes com un càstig diví, un senyal que Déu enviava al món per haver-se allunyat dels preceptes catòlics. Això es va fer especialment present amb la pesta negra que va assolar Europa al segle XIV. Procedent d’Àsia, va recórrer el continent europeu, a partir de 1346, des d’orient cap a occident. A l’antiga Corona d'Aragó la seua propagació data de 1348. El seu vector era un bacteri (Yersinia pestis) que portaven les puces de les rates, però també altres animals i potser els mateixos humans. Aleshores, com ara, el comerç de mercaderies (aquella proto-globalització) fou essencial per a la distribució de la malaltia ací i allà. La devastació que va causar ha estat amplament documentada: es calcula que va morir un terç de la població europea.
L'apocalipsi
“Molts interpretaren aquella pesta del segle XIV com la fi del món, com un càstig diví perquè Europa s’havia apartat de l’ortodòxia catòlica -explica María José Báguena, professora d’història de la medicina a la Universitat de València-. Alguns, davant aquesta percepció, van optar pel Carpe Diem, com va plasmar Boccaccio en el Decameró. En canvi, la postura que es va prendre des de l’església i des dels propis poders públics era que calia congraciar-se, novament, amb Déu, que calia tornar a l’ortodòxia i per això s’organitzaven els tedéums, les processons o les rogatives. I van ressorgir els flagel·lants, que demanaven el perdó diví amb una brutalitat física tal que la pròpia església es posicionà en contra”.
El problema era que en moltes ocasions aquelles demostracions envers Déu podien tenir l’efecte contrari al perseguit. Perquè en aquells temps els qui es dedicaven a la investigació sobre el funcionament del cos humà estaven molt lluny de saber quins eren els mecanismes a través dels quals es propagaven les epidèmies. Som lluny del naixement de la medicina moderna (que podríem situar a meitat del segle XIX) i els coneixements de l’època, basats en la doctrina de Galé, encara es construïen sobre la teoria quatre humors, que definien la complexió i la salut de les persones. L’aire era, als ulls dels científics de l’època, el portador de les malalties més mortíferes i per això que una de les mesures de protecció que es suggerien era l'ús d'herbes aromàtiques.
Així doncs, són aquests els anys en què proliferen els tractats i els regiments de vida en relació a la pesta, uns documents en ocasions basats en raonaments científics però on també són molt presents les aproximacions intuïtives i condicionades per la religiositat de l’època. De l’any 1348 data, per exemple, el Regiment de preservació a epidèmia e pestilència e mortaldats de Jaume d’Agramunt -considerat un dels primers textos científics escrits en català-, un document adreçat a les autoritats de Lleida en què aquest físic (nom que aleshores rebien els metges) posa negre sobre blanc algunes mesures preventives per evitar el contagi. Entre aquestes mesures hi havia: alimentar el foc de la llar amb ginebre, netejar el terra amb vinagre, menjar frugalment i confessar-se per contrarestar la putrefacció de l’aire causada per la culpa. El sexe i el bany s’havien d’evitar perquè obrien els porus i facilitaven que els aires nocius entraren dins el cos.
Purificar l'ànima
La confrontació entre els tres religions que convivien a Europa també va estar força present a l’hora d’intentar donar una explicació als brots epidèmics. Els musulmans, però molt especialment els jueus, són acusats reiteradament d’estar en l’origen de les calamitats. Amb motiu de la pesta negra, arreu de la Corona d’Aragó, es perseguí els jueus, en considerar que estaven en l’origen dels pecats pels quals havia estat castigada tota la població. Nombrosos calls jueus van ser assaltats durant les epidèmies, tant en el nostre territori com a Itàlia o França. L’any 1994, a València, els arqueòlegs descobriren, enmig dels cossos de víctimes de la pesta negra, els cossos d'almenys dotze individus que havien mort, segons l’evidència científica, víctimes de la violència. Uns anys abans de la irrupció de la pesta negra, el 1335, el consell municipal de la ciutat advertia que els matrimonis mixtes i el fet que musulmans mantingueren relacions amb prostitutes cristianes en els bordells de l’extraradi de la ciutat havia despertat la ira de Déu en forma de sequera, fam, malalties i morts sobtades. En ocasions també se'ls va acusar d'enverinar les aigües i escampar intencionadament les malalties
La culpa, la blasfèmia, el gaudi del sexe, els comportaments esbiaixats segons la norma, l’avarícia i en definitiva, el pecat, apareixen a ulls de les societats medievals com els desencadenats de les grans epidèmies. Del que es tracta, doncs, és d’assumir la culpa i exorcitzar-la mitjançant demostracions públiques. “El problema era que en moltes ocasions aquelles processons, rogatives o misses suposaven l’acumulació de molta gent en un espai molt reduït, la qual cosa acabava contribuint a expandir la malaltia”, explica María José Báguena.
Quina responsabilitat, doncs, hi tenia l’església catòlica? “No s’ha de perdre de vista que en aquells moments la religiositat impregna totes les esferes de la vida. Les autoritat civils i les religioses estan en una perfecta simbiosi”, exposa Carmel Ferragud. Un estudi recent sobre la gestió de les epidèmies a la ciutat de València entre els segles XIV i XV publicat per l’Acadèmia Medieval d’Amèrica testimonia aquesta simbiosi. “Fins finals del segle XIV, el consell municipal va abordar les plagues com el resultat de la corrupció de l’ànima, i, per tant, va tractar de netejar i posar sota control tant les qüestions materials com les morals. A partir de 1475, el consell municipal, tanmateix, va modificar una mica el punt de vista i va començar a tractar la pesta com quelcom de contagiós i va configurar mesures de protecció tant materials com espirituals per protegir el perímetre de la ciutat contra les amenaces externes”, escriu Abigail Agresta, autora de l'estudi. El que no es pot perdre de vista, més enllà de la simbiosi entre poder públic i eclesiàstic, és que les epidèmies i la por que desencadenaven actuaren com mecanismes per disciplinar la societat.
De totes aquestes constatacions naixeran també els llatzeretes i les cases de convalescència i també, la consciència, a cada nova epidèmia, que la salubritat pública, molt més que no els pecats i la culpa, podien tenir un paper essencial en la prevenció de la malaltia.