Es van fer petons, van saltar i van cantar. Els ministres espanyols s’agafaven dels braços al centre de Madrid el passat 8 de març. Begoña Gómez, muller del president espanyol Pedro Sánchez, també hi era. Volia manifestar-se en el Dia Mundial de la Dona Treballadora. 120.000 persones omplien els carrers. Menys de tres setmanes més tard, Begoña Gómez va donar positiu en coronavirus. També molts dels membres del Govern que havien participat en aquella marxa.
Madrid s’ha convertit, sobtadament, en un dels epicentres de la pandèmia, amb més de 2.000 morts. A tot Espanya el virus ja ha matat més persones que a la Xina i a l’Iran. El nombre de morts augmenta amb la mateixa intensitat que a la província xinesa d’Hubei quan el ritme de contagis va assolir nivells alarmants. Espanya està vivint un malson mèdic i polític. El sistema de salut cau i les unitats de cures intensives es troben sobrepassades. Els pacients de coronavirus resten en una gran sala d’exposicions a Madrid. Els falta roba protectora. Molts cossos sense vida s’emmagatzemen en una pista coberta de patinatge sobre gel. Com s’ha arribat fins ací?
La resposta més senzilla és que el Govern va subestimar el virus i que va respondre massa tard. Les manifestacions del 8 de març no van desencadenar la crisi, però ara sabem que no s’haurien d’haver celebrat. Tampoc els partits de futbol, les festes populars o altres esdeveniments importants que es van produir aquell cap de setmana. No va ser fins el dia 14 que Pedro Sánchez va anunciar, oficialment, l’estat d’alarma. Des d’aleshores, als espanyols només se’ls ha permès eixir de casa per treballar i fer la compra. Llavors ja s’havien sumat més de 200 morts i vora 6.000 infeccions. Però la xifra real d'aquell moment podria ser molt més alta.
La situació s’havia descontrolat molt abans. La fase més important de la infecció es va produir a finals de febrer, tal com calcula el Ministeri de Sanitat. El 19 de febrer, 2.500 aficionats del València CF viatjaren a Milà per assistir a un partit de la Lliga de Campions contra l’Atalanta de Bèrgam, ciutat en què el virus, possiblement, ja s’havia expandit. Quan van tornar, les autoritats espanyoles no van comprovar si els seguidors del València CF havien estat contagiats. La subdirectora d'epidemiologia i vigilància de la Conselleria de Salut, Herme Vanaclocha, ni tan sols sabia res sobre el patit. Deia que no li interessava el futbol.
Ja s’havia sabut que l’1 de març el virus s’havia propagat a la ciutat madrilenya de Torrejón de Ardoz, ubicada a menys de 20 quilòmetres de la capital espanyola. Una setmana més tard les autoritats van comptabilitzar quasi 600 infectats i 17 morts a la Comunitat de Madrid. En canvi, el govern regional no va optar per aïllar el territori i imposar el confinament, cosa que hauria tingut sentit.
Sí que es van tancar escoles i universitats mentre la gent encara feia vida a Madrid. “No sé com s’aïlla Madrid”, va dir en una entrevista a la televisió la presidenta regional Isabel Díaz Ayuso. En aquell moment, autoritats regionals d’altres territoris ja havien pres mesures serioses per combatre brots de contagi de menor intensitat. En canvi, els habitants de Madrid van fer allò que la resta d’Europa interpreta com una despreocupació mediterrània: es van abraçar, es van besar i van gaudir de l’inici de la primavera. El cap de setmana, milers de madrilenys van marxar cap als territoris costaners o cap als seus pobles de procedència. La resta del país ho contemplava amb horror. Només quan l’estat d’alarma va ser decretat el país es va aturar en bona mesura.
L’estat d’alarma de Sánchez és quasi tan estricte com el del seu homòleg italià Giuseppe Conte. En canvi, Conte havia decretat la quarantena en àrees com ara la Llombardia, que es van veure particularment afectades. I Sánchez no va fer el mateix.
No està clar, per tant, si Espanya podrà evitar un desastre generalitzat. Durant els últims dies, el nombre de casos detectats a Catalunya han augmentat encara amb més rapidesa que a Madrid. El Govern ha de compensar ara els dubtes inicials amb mesures més serioses. L’estat d’alarma s’ha estès fins el 12 d’abril.
Espanya s’ha vist particularment afectada, perquè el virus s’ha propagat amb més intensitat entre les persones grans que a qualsevol altre Estat. Dos terços de les víctimes mortals tenen més de vuitanta anys. Més d’una cinquena part de les residències de la tercera edat de la capital espanyola han quedat afectades. Dimecres de la setmana passada van ser trobats 25 cossos sense vida en una d’aquestes residències.
La feblesa del sistema sanitari accentua encara més la crisi. Dijous, el Govern espanyol parlava d’una “guerra” que es va iniciar per la compra de mascaretes, aparells d’assistència respiratòria i tests per detectar contagis. Els pròxims dies, els problemes als hospitals de Madrid es multiplicaran. A Madrid, particularment, els Governs conservadors van retallar els diners de la sanitat pública per superar la crisi financera, i van privatitzar bona part dels hospitals públics. En alguns llocs, les persones grans no disposen d’assistència respiratòria perquè tenen menys possibilitats de sobreviure que les persones joves. Metges i infermers treballen quasi tot el dia i protesten per la “situació d’inseguretat i indefensió” que estan patint. Tots comparteixen una esperança: que l’estat d’alarma finalment funcione. I que el punt màxim de l’onada d’infeccions quede enrere els propers dies.