Pocs congressos havien estat tan plàcids per a Esquerra Republicana. El número 28 coincidia amb el segon aniversari de les eleccions del 21 de desembre i també amb una setmana marcada per les bones notícies que arribaven des d’Europa. Es tracta de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que defensava la immunitat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat. A això cal sumar la contundència amb què es va expressar David Sassoli -president del Parlament Europeu- en aquest sentit. I també el fet que tot plegat haja permès els exiliats Carles Puigdemont i Toni Comín esdevenir diputats europeus.
Però el context no està exempt de contrarietats. Al Congrés d’ERC s’han fet evidents amb la intervenció per videoconferència de la secretària general del partit, Marta Rovira, que parlava des de l’exili suís. També transmetia el seu missatge Oriol Junqueras, en diferit, des de la presó. I hi havia un sonor aplaudiment dedicat a tots els familiars dels represaliats, que tenien un espai reservat a la primera fila de l’Auditori del Fòrum de Barcelona, on se celebrava el congrés d’ERC.
Més enllà de la repressió, però sense perdre-la de vista, una altra contrarietat amb què haurà d’enfrontar-se el partit és el repte de la investidura. Contrarietat perquè no és una negociació còmoda. El partit ha congelat els contactes -o almenys això han dit públicament- amb el PSOE perquè el Govern espanyol s’expresse sobre la sentència del TJUE. ERC mira d’aprofitar la contundència d’Europa per traure partit i guanyar rèdits de cara a pactar una investidura a canvi de garanties per anul·lar la repressió. Resta per saber si aconseguiran o no alguna cosa. De moment, el Govern espanyol mira d’inhibir-se, traslladant la pilota als jutges, dels quals no es contempla cap rectificació al respecte. Malgrat tot, el PSOE es continua mostrant optimista de cara a una possible investidura abans que acabe l’any.
“La nova etapa política només pot obrir-se si la política desplaça la repressió: ‘se entiende o no se entiende’?”, s’expressava Pere Aragonès amb contundència des del faristol, adreçant-se a la militància del partit. Era el missatge més clar sobre una investidura que resta a l’espera de ser pactada. També hi havia un altre argument, però, que obria la porta a una interpretació evident. El vicepresident, que també és coordinador nacional d’ERC, assegurava voler fer de “trencagels” per “obrir espais d’esperança en què tothom s’hi senti representat. I això”, deia, “vol dir que haurem de prendre decisions complexes. Serà dur obrir camí, complicat i arriscat”.
Aragonès era el segon a intervenir en un Congrés que cap a les 11 del matí se celebraria a porta tancada. Les intervencions prèvies, però, no feien pronosticar massa tensió portes endins. Més aviat cap ni una: ERC se sent reforçada pels darrers resultats electorals. El CEO, si més no, també avala la seua estratègia: el partit aconseguiria entre 38 i 39 diputats al Parlament de Catalunya -una pujada de sis o de set- si se celebraren ara mateix eleccions catalanes. ERC seria el partit més votat del Principat i se situaria amb avantatge de fins a deu diputats sobre Junts per Catalunya, diu l’enquesta pública catalana. Quan els resultats electorals i les enquestes aproven les estratègies, les desavinences internes tendeixen a la desaparició.
El vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, aprofitava aquestes dades i les darreres conquestes en clau municipal -esmentava Tarragona, Lleida, Sant Cugat del Vallès i Vilanova i la Geltrú- per reivindicar la “cohesió del partit que ha fet de la diversitat de posicions el ciment de la unitat d’ERC”. Era un evident missatge indirecte a Junts per Catalunya, espai en plena fase de composició i de debat intern. No n’hi havia massa paraules en aquest sentit, tot i que una reacció dels militants presents a l’auditori manifestava l’animadversió cap a l’espai postconvergent. Quan es projectava un missatge de veu d’Oriol Junqueras reivindicant la feina feta al capdavant d’ERC, un vídeo acompanyava les seues paraules amb imatges de fons. Quan l’empresonat es referia a “haver deixat enrere els pactes autonomistes per situar la independència en la centralitat política”, es projectava una imatge de Jordi Pujol saludant-se amb José María Aznar seguida d’una escridassada.
El Congrés i les conclusions
La nova ponència no descarta cap via per arribar a la independència. El partit evidencia tres opcions, i es manifesta sobre quines són les més i les menys desitjades. L’anhelada per Esquerra Republicana és la del referèndum acordat amb l’Estat, tot i que a hores d’ara no la consideren gens factible. És per això que en les negociacions amb el PSOE per desencallar la investidura de Pedro Sánchez no han imposat aquesta condició. De tota manera, Aragonès era bastant clar defensant aquesta primera possibilitat: “el millor que li pot passar a aquest país és un referèndum d’autodeterminació que ens porti a una república de drets per tothom”.
La segona opció, alternativa a la primera, és la de forçar l’Estat a acceptar un referèndum d’autodeterminació gràcies a la mobilització popular i també a sumar avals internacionals. És la que guanya força en aquests moments, atès que el tercer camí és el de la via unilateral, el menys desitjat per al partit. Tan poc desitjat que a la ponència ni tan sols es va fer servir el terme unilateralitat o derivats. “No podem descartar mai la via de tornar-ho a fer, si pot ser acompanyats de complicitats internacionals, però independentment de l’existència de l’acord amb l’Estat”, diuen textualment al document polític.
Totes les esmenes han estat bé rebutjades o bé retirades per les assemblees territorials del partit. D’altres han estat negociades. Només quatre s’han votat al plenari i d’aquestes només dues parlaven sobre la qüestió de la independència.
Els congressos plàcids, però, també poden anar acompanyats de novetats. I una de les que aporta aquest 28è d’Esquerra Republicana és el punt 3.2.7 de la ponència, “Els Països Catalans i l’Aran en clau de futur”. L’apartat destaca que el partit “té com a objectiu la independència dels Països Catalans”. Tot assumint que “el procés d’hegemonia del sobiranisme es troba en una situació desigual als diferents territoris amb els quals compartim la nostra llengua comuna”, ERC planteja una estratègia per expandir-se més enllà del Sènia i mirant cap a les Illes i cap al nord de la Jonquera.
Per això, “en aquest sentit, en el procés de construcció de la República del País Valencià i de les Illes, Esquerra Republicana afavorirà la creació de les millors condicions i els escenaris més adients per tal de consolidar l’avenç del republicanisme valencià i illenc. I, singularment, d’entre aquestes condicions, incloure en les candidatures a Corts espanyoles presentades al Principat, persones proposades per Esquerra Republicana de les Illes Balears i Esquerra Republicana del País Valencià per fer possible la representació dels republicanismes valencià i illenc a les cambres legislatives espanyoles”. Les esmenes a aquesta proposta han estat pactades directament entre els militants que la van proposar i la direcció del partit.
Fonts internes del partit matisen que els llocs que ocuparan aquests valencians i illencs a les llistes electorals els decidirà el comitè de les llistes, si bé la ponència política “és molt explícita” en aquest sentit. Entre els convidats al Congrés, de fet, hi havia representants de més enllà del Principat. Per exemple, l’exalcalde de Palma i líder de Més per Mallorca, Antoni Noguera. La seua formació acaba d’integrar Esquerra Republicana a dins de l’estructura de partit. També hi havia el secretari d’Acció Cultural del País Valencià, Toni Gisbert, o el màxim representant de l’Obra Cultural Balear, Josep de Luís. Jaume Ferrà, d’Esquerra Valenciana, també hi era present, igual que el diputat balear de Més per MenorcaPep Castells, a qui Pere Aragonès saludava des del faristol.
La repressió com a reforç
La contundència de la justícia espanyola contra els impulsors de l’1 d’octubre “ha fet més fort el partit”, deien les distintes persones que intervenien en nom d’Esquerra Republicana. La primera a fer-ho era la portaveu Marta Vilalta. “Malgrat els intents d’escapçar-nos, diem més que mai que som aquí malgrat la repressió”. El verb escapçar era emprat més d’una vegada en clara al·lusió a Soraya Sáenz de Santamaría, que el va fer servir quan formava part del Govern espanyol per aclarir els seus objectius contra l’independentisme català.
Pere Aragonès, que definia la setmana present com “la de la victòria”, demanava a l’Estat “que no sigui desobedient amb Europa” i que “s’anul·li la sentència del judici de la vergonya”. El vicepresident reivindicava l’acord fiscal pels pressupostos i la negociació com a eina per avançar políticament.
Marta Rovira proposava des de Suïssa fer servir la repressió “com a bagatge i per continuar caminant”. Parlava de “punts de no retorn” conquerits per l’independentisme, com ara “el dret de vot de forma sobirana, democràtica i pacífica”. I defensava, també, l’estratègia del partit: “Quan som capaços d’anar més enllà de nosaltres mateixos, esdevenim opció majoritària”, deia tot just abans d’aixecar “la bandera del bon govern”.
Després d’aquest acte de cohesió del partit, ara ERC haurà d’afrontar situacions menys còmodes. Fonamentalment, les negociacions per desbloquejar o no la investidura de Pedro Sánchez. Dels discursos se’n desprèn voluntat de desencallar la situació, si bé tot resta a l’espera de nous moviments o gestos per part del Govern espanyol en funcions en resposta a la contundent sentència del TJUE.
La investidura possible
Davant de totes aquestes exigències, Carmen Calvo ha obert una porta inesperada. En un acte a Còrdova del partit, la vicepresidenta es referia a la sentència del TJUE en els següents termes: "Les sentències s'acaten i es compleixen i aquesta obliga el nostre Suprem", perquè "el de Luxemburg també és un tribunal per als espanyols".
Si aquestes declaracions tenen efecte en el posicionament de l'Advocacia General de l'Estat, que depèn directament del Govern espanyol, serà quasi segura una investidura abans que acaben les festes. El calendari previst seria el discurs d'investidura el dijous dos de gener, primera votació fallida el divendres dia tres i la votació definitiva diumenge dia cinc de gener, en què Pedro Sánchez seria escollit per majoria simple gràcies a l'abstenció d'ERC.