Les de diumenge van ser unes eleccions incòmodes per a Compromís. Ho havien dit, de fet, durant tota la pre-campanya: que la formació valencianista no els volia, aquests comicis; que calia arribar a una entesa tot jugant amb l’aritmètica electoral del 28 d’abril. Després d’haver-se presentar en solitari a la primavera -i haver aconseguit un sol diputat, lluny de l’aspiració primera de fer grup parlamentari propi-, Compromís va optar aquesta tardor per explorar una aliança estratègica amb Más País. Amb Íñigo Errejón, argumentaven els qui n’eren favorables, hi havia més possibilitats de visibilitzar l’agenda valenciana i de presentar-se, a més, com un possible desllorigador del nus espanyol. Era una jugada arriscada, però la majoria de la militància (un 70% del qui van votar telemàticament) hi va donar suport.
L’efecte Errejón, tanmateix, ha estat més minso que no es preveia a l’inici de la pre-campanya i ha reobert el debat sobre la política d’aliances de la formació. No s’ha de perdre de vista que des de les eleccions de 2015 ha variat de socis en dues ocasions i s’ha presentat també en solitari. El debat –i, per tant, també les divergències- està obert a l’interior de la cooperativa política.
Siga com siga, Més Compromís ha millorat lleugerament els resultats de les darreres eleccions, en sumar quasi 3.000 noves paperetes. En sis mesos, passa de 172.751 vots (6,93% del total al País Valencià) a 175.660 vots, això és un 6,47% del total. La millora en termes absoluts és sobretot fruit dels resultats a les circumscripcions d’Alacant i Castelló, on els valencianistes experimenten un lleuger ascens: 4.300 vots a les comarques del sud; 1.200 vots a les comarques més septentrionals. Uns resultats que no són negligibles però que, tanmateix, no serveixen per millorar la representació de Compromís al Congrés dels Diputats. A Alacant, Ignasi Candela hauria d’haver afegit altres 30.000 vots. A Castelló, es queda a 21.000 vots de poder enviar Marta Sorlí a Madrid, qui ja va ser entre 2015 i 2019, quan Compromís i Podem uniren les seues forces. Aleshores, la conjunció de totes dues forces a Castelló va sumar 74.732 vots. Ara, del bracet de Más País, s'ha quedat en 18.096 vots. El 28A, quan va concòrrer a soles es quedà en 16.713 vots. En una i altra ocasió, els valencianistes han quedat molt i molt lluny de la Carrera de San Jerónimo.
Un objectiu plausible?
Amb aquestes xifres a les mans, és possible que Castelló arribe a enviar algun dia un diputat valencianista a Madrid -com ja va passar el 2015, quan anaren en Podem- tot tenint en compte que a aquesta circumscripció només li corresponen cinc escons? Les dades no inviten a l’optimisme, però Enric Nomdedéu, secretari autonòmic d’ocupació, i membre històric de la formació, ho considera plausible. «Fa deu anys ningú, a Castelló, hauria imaginat que des d’ací s’enviaren a Madrid diputats de quatre partits diferents (tal i com ha passat aquest 10N, en què han obtingut acta de diputat PSOE –2-, PP, Vox i Podem). Fa quatre anys ningú hauria dit que el PP enviaria un sol diputat. I fa un any i mig ningú pensava que Vox arribaria a traure un escó. Per tant, en aquesta societat liquida en què vivim, tot és possible», argumenta Nomdedéu, qui com a militant del Bloc de llarga trajectòria les ha vistes de tots els colors. Ell, per exemple, era regidor a Castelló pel Bloc quan a l’Ajuntament de València era del tot impensable la presència dels valencianistes; i avui governen el Cap–i–casal. "No és fàcil de fer, però el 2011 ningú no hauria imaginat que el 2015 i de nou el 2019 Castelló enviaria a les Corts quatre diputats", rebla la vila-realenca Mònica Àlvaro, diputada al parlament valencià.
Tanmateix, Compromís té al davant seu alguns reptes que superar a les comarques més septentrionals, el territori amb un índexs de valencianoparlants més alt del País Valencià. Així, la formació ha ampliat la seua presència municipal d’una forma força notable, ha incorporat moltes cares noves i ha renovat -sense drames excessius- lideratges històrics. Té 34 col·lectius municipals constituïts (Castelló té 135 municipis) i ostenta la vara de manament a sis municipis, d’entre els quals els més notables són Betxí (5.890 habitants) i Borriol (5.322). Des de 2015 està present en molts altres ajuntaments, com a segona força i disposa de 84 regidors, el que la situa com a tercera força. Hi ha hagut per tant, un creixement important, però està lluny d’assolir la responsabilitat institucional de què disposa a les comarques de València, on governa a municipis com Alzira, Oliva, la Pobla de Vallbona, Paiporta, Manises, Catarroja, Carcaixent,... i València, és clar.
Al marge d’això, Castelló té algunes particularitats: la primera és que no disposa d’una xarxa de ciutats mitjanes tan àmplia com sí la té València, ciutats on el discurs de Compromís ha aconseguit obrir-se camí. La segona, és el fet que el bipartidisme continua tenint una forta implantació. «Així com a València Compromís s’ha fet un lloc, a Castelló, com també a Alacant, està costant més, a pesar de ser la circumscripció amb uns índexs de valencianoparlants més alts, circumstància que a primera vista ens hauria de ser beneficiosa», explica una persona que coneix bé el partit. De fet, la formació taronja fa temps que s’esforça per fer-se present a l’àmbit rural, on fins ara PP i PSOE han tingut la paella pel mànec.
Amb tot i amb això, si es posa el retrovisor, la formació del somriure ha crescut i s’ha consolidat tant en l’àmbit municipal com en l’autonòmic. De fet, en les darreres eleccions autonòmiques, mentre Compromís va perdre vots a Alacant i València respecte de 2015, a Castelló va experimentar un lleuger ascens. De 41.700 vots va passar-ne a 44.700. Uns vots que, d’haver-se mantingut aquest 10N, haurien significat l’obtenció d’un escó per a Marta Sorlí, qui va ser diputada entre 2015 i 2019, quan Compromís va presentar-se del bracet de Podem. Tanmateix, a Castelló, com a la resta del País Valencià, molts dels qui votaren els taronja en les autonòmiques, ha preferit fer confiança a altres formacions. És el que s’anomena vot dual.
«Malauradament, no hem sigut capaços de visualitzar la utilitat de votar Compromís», lamenta Belén Bachero, diputada a les Corts i una de les persones que, a l’executiva d’Iniciativa, es va manifestar a favor de presentar-se a aquestes eleccions junt a Unides Podem, com ja havien fet el 2015 i 2016. Bachero és de les qui opina que a circumscripcions xicotetes, com les de Castelló, les opcions de Compromís passen indefectiblement per aliar-se amb altres socis. Entre els qui provenen del Bloc, per contra, no són poques les veus que consideren més convenient marcar perfil propi i estar-se d’aliances amb altres forces.
«La transformació política va de la mà de la transformació social -argumenta Marta Sorlí, cap de llista per la circumscripció de Castelló aquesta 10N-. Mentre avança la transformació social, Compromís ha de persistir i continuar construint perquè encara hi ha molta gent que pensa que no paga la pena votar-nos a les generals perquè el seu vot no es traduirà en un escó». Sorlí, com Nomdedéu, és partidària de presentar-se en solitari i treballar pensant en el mitjà i llarg termini, tot assumint que potser Compromís encara tardarà en aconseguir un diputat per Castelló. Els partidaris d'aquesta tesi posen com exemple el Bloc Nacionalista Gallec, que després de quatre anys sense presència al parlament espanyol, el 10N ha tornat a obtenir un diputat.
La utilitat, vet aquí la qüestió. «Cada volta convencem més votants, però encara hi ha molta gent que no ens percep com una vot útil», es lamenta Belén Bachero. «Aquestes eleccions eren especialment complicades perquè veníem de l’abril, quan no vam aconseguir l’escó de Castelló. Era difícil convèncer a la gent que podíem traure el diputat quan feia sis mesos no l’havíem aconseguit», explica la diputada. "Utilitat" era, de fet, una de les idees força que es van utilitzar durant la breu campanya electoral que va precedir al 10N.
Un sostre de ciment electoral
A llocs com Castelló, on només s'hi juguen cinc diputats, el convenciment que Compromís no traurà diputat, de fet, actua com un topall, una mena de sostre de ciment alimentat per la falta d’expectatives. Quan dues forces competeixen per un mateix espai electoral, la tendència de l'elector és apostar a cavall guanyador. EL TEMPS ha parlat amb quatre persones de les comarques del nord, votants tradicionals de Compromís, que aquest diumenge van canviar el sentit del seu vot, per tal que n'expliquen les raons. Hi ha que han estat sempre fidels als valencianistes; hi ha qui han tastat altres opcions electorals, però tots tenen en comú que van votar Compromís el 28A i ara, en un context d'ascens d'extrema dreta, han optat per unes altres sigles. Tots ho han fet, això sí, després d’un procés de reflexió llarg i profund.
Hi ha com Roser, 29 anys, educadora social que va decidir canviar d’opció política just abans de dipositar la seua papereta en el col·legi electoral de Castelló que li corresponia. Nascuda en una família d’esquerres, s’ho va rumiar molt durant les últimes setmanes, tot valorant els pro i els contres. Havia votat Compromís el 28A perquè, sobretot, valorava i valora la seua aposta per les polítiques socials. Però aquella nit de primavera es va quedar en tres pams de nassos en comprovar que la formació del logo del somriure no en treia aigua clara, per la circumscripció de Castelló. Per contra, aquella nit va veure les puntetes de les orelles de Vox: la formació d’ultradreta es va quedar a 600 vots d’emportar-se l’últim dels cinc escons de Castelló.
“Jo aleshores vaig votar convençuda que Compromís trauria un representants i no fou així -confessa-. Ara, la possibilitat que Vox li llevara l’escó a Podem em feia molta por”. Podem o Compromís? Compromís o Podem? La pregunta surava al seu cap de feia setmanes. Ho va parlar amb el seu cercle d’amistats i amb la seua família, amb qui sempre ha compartit cabòries polítiques. Tan magnànims són, de fet, que en altres ocasions, quan han tingut disjuntives semblants, dos membres de la família han votat una opció i altres dos membres una altra. “Però en aquesta ocasió tant els meus pares com la meua germana van decidir que votarien Unides Podem. I jo estava convençuda, després de parlar-ho molt amb la meua parella, de fer confiança a Compromís”. De camí a la taula electoral, junt als seus pares i la seua germana, però, continuava barruntant-se l'assumpte. “Vaig enviar-li un missatge d’àudio a la meua parella, per demanar-li opinió; però no em va contestar. Li vaig telefonar, però res... I al final vaig acabar votant Unides Podem”.
Si bé no fou tan agònica, la de Manel -nom fictici-, 30 anys, docent a una escola de Castelló, també va ser una opció molt meditada. Procedent d’una família valencianista, votant fidel de Compromís, va decidir-se pels morats després d’un llarg procés de reflexió. Va mirar-se les enquestes, va preguntar al seu cercle d’amistats, ho va consultar amb la parella,... i va acabar col·locant en el sobre la papereta de Compromís. Fins que, dimecres, poc abans d’eixir de casa per dipositar el vot a Correus, va decidir modificar el sentit del seu vot. “Fou un vot útil, en favor d’Unides Podem, per evitar que perguera l’escó a favor de l’extrema dreta. Era una circumstància excepcional”, confessa Manel, qui considera que Compromís va jugar brut fent veure, a última hora de la campanya que el darrer escó estava en joc entre Vox i Compromís. “Els números no deien això”, explica. La pròxima volta, assegura, amb tot i amb això, tornarà a votar Compromís.
“El 28A no vaig mirar els números i vaig votar Compromís. Em vaig deixar dur -explica Maria, enginyera de 37 anys-. En aquesta ocasió fou diferent. Ho vaig meditar molt i vaig seguir de prop el procés de pacte amb Errejón, que a mi no m’ha convençut des de bon començament”. Després de mirar-se les enquestes, fer números i valorar el risc de l’ascens de l’extrema dreta, va decantar-se per una altra opció política. “Malauradament la circumscripció de Castelló és com és. Quan ho he explicat als amics de València, que com jo són votants habituals de Compromís, no ho comprenen”, explica.
També Jordi Marín, 45 anys, docent i resident a Cinctorres, a la comarca dels Ports -l’únic votant que ha accedit a aparèixer amb el seu nom real en aquest reportatge- va votar Compromís el 28A convençut que obtindria representació parlamentària. “Aquesta volta vaig veure que Compromís pràcticament havia de triplicar el seu resultat. Era de totes totes impossible”, relata Jordi. De raons per no votar els taronja en tenia diverses: el pacte amb Errejón, que no li feia el pes; i també la posició dels valencianistes sobre Catalunya. Així que, “amb la pinça al nas”, va optar per donar suport una altra força política.
Com s’ho hauria de fer Compromís per no perdre tots aquest vots? “Em sembla que Compromís hauria de treballar més el municipalisme -assegura aquest professor de secundària-. Encara hi ha moltes àrees de Castelló on no té presència. Si aconseguira més regidors, podria tenir més massa crítica. El que no pot ser és que a Morella presente una llista fantasma perquè el missatge que envia realment és que tant se li’n fot el que passa en aquest municipi”.
D’una opinió molt semblant és Maria. “Treballar el municipalisme és essencial. València és un mirall on mirar-nos per estar esperançats. Que Compromís governe allí és quelcom que mai no hauríem imaginat. Allí s’han fet polítiques valentes i s’ha revalidat l’alcaldia. El valencianisme ha de ser fort en la xicoteta escala. A nivell autonòmic, crec que està bé de salut. El que cal és que tot aquest esforç no es difumine en arribar a l’àmbit estatal.” "Al valencianisme -diu Jordi Marín- encara li resta camí i recorregut perquè els seus arguments cauen pel seu propi pes: l'infrafinançament, el dèficit en infraestructures o el maltractament de la llengua són incontestables".
Si el pre-acord de govern entre PSOE i Unides Podemos fructifica, potser -només potser-, Compromís tindrà al seu davant quatre anys per seure i decidir la seua estratègia de futur, començant per la seua forma orgànica i acabant per les seues estratègies electorals. Serà també el moment de pensar com convèncer els seus votants que són una opció plausible al Congrés, que no són, en definitiva, un vot perdut, a circumscripcions com la de Castelló, encara que es concòrrega en solitari. El moment també de trencar amb aquesta mena de profecia autocomplida per la qual alguns valencianistes canvien el sentit del seu vot perquè, senzillament, estan convençuts que l'escò és un objectiu inassolible. "Jo no crec que Castelló tinga un bipartidisme més arrelat que Alacant o València -indica Mònica Álvaro-. Ara bé, hem de trobar la forma que l'electorat perceba que Compromís som la formació que pot visibilitzar els problemes de Castelló a Madrid". "No oblidem que abans, quan encara érem el Bloc, dèiem que les generals no eren les nostres eleccions i hi havia qui insinuava que no calia ni presentar-nos -adverteix Enric Nomdedéu-. Ara, ens presentem i tenim més de 15.000 vots. No ho perguem de vista, això"