POLÍTICA VALENCIANA

Compromís: renovar-se o patir

La fi del cicle electoral que culminarà amb els comicis estatals del 10 de novembre obri el pas a la redefinició del projecte de la coalició Compromís. La negativa de la cúpula d’Iniciativa a constituir-se com a partit únic i les reticències que també desperta la fórmula de la federació contrasta amb la predisposició del Bloc a refundar-se en el congrés nacional de 2020. Vol esdevenir la casa comuna dels adherits que no hi han trobat encaix.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Cada any, segons estableix la llei, el Tribunal de Comptes fiscalitza la comptabilitat de Compromís. Durant una setmana, els membres desplaçats a la seu central de la coalició —ubicada a la plaça del Pilar de València— comproven que les subvencions rebudes es troben convenientment justificades. Supervisen els balanços, demanen les factures que consideren oportunes, fullegen contractes... I sempre eleven la mateixa pregunta seguida de la mateixa exclamació: “Per què no legalitzeu la vostra coalició? Sou un cas únic a Espanya!”.

En efecte, Compromís és una unió temporal de partits polítics que renoven els vots —mai més ben dit— a cada convocatòria electoral. Per bé que l’any 2010 dos representants legals van inscriure la marca “Coalició Compromís” al registre de partits, no se’n fa ús com a tal. Quan arriben uns comicis, Bloc Nacionalista Valencià, Iniciativa del Poble Valencià (IdPV) i Verds-Equo, els tres integrants, han d’omplir de nou la paperassa necessària per presentar-se coalitzats. Són tres partits independents que es neguen a fusionar-se, a desgrat dels funcionaris del Tribunal de Comptes que, així, es veuen obligats a revisar quatre comptabilitats —la dels tres partits i la de la coalició en si— en lloc d’una de sola. De fet, Compromís canvia el seu codi d’identificació fiscal (CIF) a cada cita amb les urnes.

“Si més no, podríeu constituir-vos en una federació, això simplificaria tots aquests tràmits”, els preguen. I és que les coalicions no acostumen a ser tan estables, tan perdurables en el temps. I si ho són, adopten la forma de partit —com Coalició Canària, nascuda el 1993 a partir d’una unió de forces que acabarien fusionades el 2005— o van alterant la seua composició interna: Nafarroa Bai, per exemple, va irrompre el 2007 amb Aralar i Eusko Alkartasuna (EA) com a actors principals, però posteriorment van integrar-se a EH Bildu. A Geroa Bai, avui, el pes dels independents i del PNB és molt superior que no llavors. Fins i tot han canviat la denominació.

Unes variacions que no s’han produït a Compromís des que, l’any 2011, van signar el primer protocol electoral conjunt i van atribuir el pes percentual de cada formació al si de l’aliança: 60% per al Bloc, 35% per a Iniciativa i 5% per a Verds-Equo. En nombre de militants, els 1.052 dels ecosocialistes i els 286 dels ecologistes encara queden més lluny dels 3.344 que tenen els nacionalistes. La correlació exacta, en aquest sentit, hauria de ser 71,5%-22,5%-6%. Això no obstant, l’èxit de Compromís rau, precisament, en la seua capacitat d’encabir les diferents sensibilitats, ni que siga en detriment de la força majoritària, que mai no esdevé hegemònica.

Moviments tel·lúrics

Lluny de la imatge compacta que transmet Compromís de portes enfora, les potes que sostenen el projecte pateixen moviments tel·lúrics periòdics. Tremolors que els darrers anys han agafat una intensitat especial.

El març de 2017 sorgia, a l’interior del Bloc, el corrent Bloc i País, de perfil sobiranista i que aixopluga al voltant de tres centenars d’afiliats, el 10% del total. Censuren que “el nostre missatge nacionalista [el del Bloc] quede amagat [a Compromís]” i s’oposen als pactes preelectorals amb partits estatals com Podem, abans, o Más Madrid, ara. Set membres de l’executiva van dimitir de les seues funcions a causa de la coalició amb Podem a les eleccions estatals de 2015, una entesa que va fructificar malgrat la negativa dels militants del Bloc, expressada a la consulta interna convocada per la formació. Tres mesos després del naixement del corrent plegava Rafa Carbonell, portaveu del Bloc que codirigia la formació amb la coordinadora nacional, Àgueda Micó, i venia a encarnar aquell esperit crític. El càrrec de portaveu va quedar vacant aleshores i no es cobrirà fins al proper congrés nacional.

A Verds-Equo, l’any 2016, vuit militants van ser expulsats per haver creat una plataforma crítica amb la direcció del partit, capitanejada per Julià Álvaro, a la qual acusaven d’assetjament i d’haver “abduït” i “suplantat” les bases a l’hora de decidir, unilateralment, les persones que havien d’ocupar càrrecs a l’Administració. El 2018, una sentència revocava aquella expulsió i assegurava que s’havien vulnerat els drets fonamentals dels afectats. Aquests van redactar un document en què consideraven que la resolució acreditava “els dèficits de garanties democràtiques per als afiliats integrats a la coalició Compromís”. Dos anys més tard, el Consell destituïa Álvaro com a secretari autonòmic de Medi Ambient, un cessament que provocaria la seua eixida voluntària del partit ecologista i el seu posterior fitxatge per Podem. Ara oficia com a assessor de Rubén Martínez Dalmau, vicepresident segon i conseller de Vivenda i Arquitectura Bioclimàtica. Persones rellevants que acompanyaven Álvaro al capdavant de Verds-Equo, com ara Josep Ruiz i Enric Roncero, han optat per secundar-lo abandonant el partit.

D’altra banda, l’estiu passat, Gent de Compromís cessava en la seua activitat. Era el grup d’adherits directament a Compromís que l’any 2012 havien decidit organitzar-se per fer sentir la seua veu en igualtat de condicions a la dels militants dels tres partits. Representen dos centenars del prop de miler d’adherits a la coalició. En primer terme el seu portaveu fou Joan Ribó, més endavant ho seria la jove il·licitana Marian Campello i en la darrera etapa ho ha estat Víctor Arroyo. Ella va marxar lamentant que Iniciativa s’esforçava a “silenciar” els adherits i ell, en declaracions a aquest setmanari, pronostica la mort de la coalició: “Compromís no té futur, quan arribe un mal resultat electoral, morirà víctima de la incapacitat d’organitzar-se”. Els alcaldes d’Alzira i Castelló de la Ribera, Diego Gómez i Òscar Navarro, ja han deixat de militar-hi, així com Paco Sanz, puntal a l’Alcúdia. La manca de democràcia interna i el menysteniment de les bases són els elements que expliquen el seu desencís.

Fa poc es coneixia, igualment, l’adéu d’Enric Bataller a Iniciativa. Exdiputat al Congrés, al·legava que “l’esperit transformador” de Compromís s’havia aturat i que la coalició era controlada per “dos blocs instal·lats en la paràlisi”, en referència implícita al Bloc i Iniciativa. L’11 de setembre passat Bataller inscrivia al registre una nova formació política: Via Mediterrània.

Perquè la calma que semblava respirar-se a Iniciativa tampoc no és tanta. Fa un any que desenes d’afiliats promouen la plataforma Més Iniciativa + Compromís. En un dels punts de l’ordre del dia de la mesa nacional convocada per dissabte passat figurava la votació que hi havia de donar llum verda o no com a corrent intern. Si el 30% dels assistents hi votava a favor, havia de ser reconeguda. Però in extremis, la direcció va proposar ajornar el tema i centrar-se a parlar de les llistes del 10N.

En el seu manifest, la plataforma destaca el desig que Compromís siga “més que una coalició de partits” i que soterre l’actual sistema de funcionament, basat en els “acords entre les cúpules”. El consell general, l’òrgan més massiu de participació de la militància, no es reuneix des de 2015, i a les trobades de l’executiva mai no es vota, sinó que les decisions es prenen per assentiment.  “Com a corrent d’opinió, ens oposem al bloqueig de l’estructura interna de Compromís, causat per interessos particulars espuris”, diu el manifest. Òbviament, el text també reclama una “solució de consens” per als adherits que possibilite la seua “participació directa a tota l’estructura de Compromís”.

Imatge del darrer consell general de Compromís, celebrat el juny de 2015. La persona que presidia aquest òrgan, Diego Gómez, fins i tot ha demanat la baixa a la coalició i ha passat a ser un simpatitzant més. / EFE 

Tot plegat, un conjunt de petits moviments sísmics que denoten la urgència de renovar el projecte cooperatiu de Compromís. L’assumpció d’altes cotes de poder no ha evitat que la maquinària grinyole. EL TEMPS ha conversat amb persones significades dels diversos partits i del col·lectiu dels adherits. Malgrat algunes reticències, el desig d’evolucionar cap a una federació de partits, si més no, s’obri pas a poc a poc.

El joc dels platerets

A Mónica Oltra, la coalició Compromís li recorda el joc dels platerets que roden gràcies a l’impuls d’uns pals agafats de les mans. De sobte, en un moviment arriscat, els platerets fan un salt i canvien de pal sense deixar de rodar. Prova superada! Els equilibris són difícils, però vitals. Si el plateret cau a terra, el joc s’acaba.

A cada negociació entre Bloc i Iniciativa —pel reglament de les primàries, pels socis electorals al Congrés, etcètera— el plateret canvia de pal sense caure a terra. En ocasions, desafiant la llei de la gravetat: l’any 2009, el Bloc va comparèixer a les eleccions europees de bracet de CiU i el PNB, mentre Iniciativa donava suport explícit a Raül Romeva, el candidat d’ICV inserit a la llista d’IU. Aquella va ser la darrera vegada que la coalició va actuar per separat.

Oltra: “Federar-nos ens estalviaria bastants entrebancs burocràtics”

“S’ha demostrat que Compromís és un instrument valuosíssim, igual com el mestissatge del Consell”, sosté Oltra, “la fórmula de partit únic ens conduiria a les decisions pel 51% de la militància, a les llistes planxa de les primàries, als plebiscits... Hem d’evitar que passe això”. En canvi, saluda l’opció de federar-se, ja que “ens estalviaria bastants entrebancs burocràtics”. La llei electoral espanyola, “molt obsoleta”, no reconeix l’entitat jurídica d’una coalició estable.

A la vicepresidenta de la Generalitat, a més, li agradaria que Compromís no perdera “la seua essència”. És a dir, una coalició “més activa” a l’hora de criticar actuacions com l’ampliació de la carretera V21 al terme d’Alboraia, on el Ministeri de Foment està destruint més de 80.000 metres quadrats d’horta. La que va exhibir un esperit rebel a l’anomenada primavera valenciana o la que va exercir una defensa entusiasta del Cabanyal davant les retroexcavadores i els agents de policia disposats a assolar el barri.

El nivell d’autocrítica creix per boca de Vicent Marzà, conseller d’Educació i persona amb una ascendència inqüestionable al si del Bloc. “Continuar com fins ara no és la solució, hem de convertir Compromís en una eina més potent”, afirma, “tenim models de presa de decisions massa poc definits i una estructura organitzativa que no respon a les nostres necessitats”.

Marzà: “Si Compromís com a partit únic no és viable, hem de convertir el Bloc en la casa comuna d’aquells que així ho desitgen”

Al seu parer, la sensibilitat valencianista, progressista i ecologista és compartida per tots els integrants de Bloc, Iniciativa i Verds-Equo, raó per la qual li agradaria esdevenir “un sol partit” en lloc de la coalició “efímera” actual. Marzà encara va més enlà: “Si alguns partits es neguen a fusionar-se, caldrà que el Bloc prenga la determinació de transitar en aquesta direcció”. Com? Al pròxim congrés nacional del partit, previst per al mes de juny de 2020, en què el nacionalisme valencià podria acarar una refundació. “Si Compromís com a partit únic no és viable, hem de convertir el Bloc en la casa comuna d’aquells que així ho desitgen i que no volen esperar de manera perenne”, diu.

El pròxim conclave del Bloc podria comportar, fins i tot, el canvi de nom. Marzà gira la vista enrere i lloa la capacitat del nacionalisme valencià per tal de fugir dels sentimentalismes a fi d’aprofundir en “la construcció nacional i social del país”. Ara fa dues dècades, l’antiga UPV va deixar pas al Bloc i ara el Bloc podria obrir la porta a una plataforma política que potencie “la cooperació, la necessitat de sumar”. En opinió de Marzà, al conjunt de Compromís es troba a faltar “més debat ideològic, més propostes, més argumentació interna”, uns dèficits que supleix l’acumulació de poder però que infringeixen les mateixes normes i bases de la coalició. “I tant que ens cal un òrgan com el consell general o com li vulguem dir!”, sentencia Marzà.

Les pors al partit únic, les expressa sense embuts Pasqual Mollà, l’ànima d’Iniciativa. Forjat en mil batalles i una, tothom somia tenir-lo com a aliat i no com a negociador a l’altra banda de la taula. Se les sap totes. Quan se li demana per la conversió de Compromís en una sola formació, es llança les mans al cap: “Un hipotètic congrés de Compromís podria decidir, pel 51% dels vots, que als nostres estatuts ens definírem com a ‘partit nacionalista’, cosa que duria molta gent a sol·licitar-ne la baixa en no sentir-se respectada per la majoria dominant”.

A Mollà, de fet, tampoc li fa el pes la fórmula federativa. “Mireu com li va anar a CiU”, evoca amb un somriure. “Sincerament, no veig quin problema hi ha a mantenir aquesta situació”, confessa, “la resta de partits han tingut molts més problemes per elaborar les llistes que no la nostra coalició, que va inscriure 40.000 persones a les primàries obertes”.

Pasqual Mollà: “Què és allò que no funciona a Compromís? Que alguns disposen de la majoria i no poden fer-la servir? Això ja no seria Compromís”

Comptat i debatut, Pasqual Mollà considera que l’objectiu de la fusió oculta un interès partidista: “Què és allò que exactament no funciona a Compromís? Que alguns disposen de la majoria i no poden fer-la servir? Això ja no seria Compromís... Qui defensa el partit únic, s’equivoca de ple, això anul·laria una part essencial del projecte: la pluralitat interna”. Com a paradigma d’un camí errat, esmenta el de Més per Mallorca, on el PSM “imposa el seu criteri amb decisions errònies com la de concórrer amb ERC a les eleccions generals”.

A l’àmbit organitzatiu, Mollà apunta que el consell general “només existeix en uns papers redactats fa alguns anys” perquè la configuració actual, amb més de 400 membres, diferiria molt de la de 2015, quan va celebrar-se per última vegada. Les bases i normes de Compromís garanteixen la presència de tots els càrrecs públics, alcaldes inclosos, cosa que atorgaria una majoria clara als representants del Bloc. L’any 2014, ni que fora per un marge estret, aquest òrgan ja va tombar el reglament de primàries pactat per les direccions dels partits a causa de les famoses “quotes” o “reserves de pluralitat” a les llistes. “A l’era de les consultes telemàtiques, el consell general ha perdut sentit”, conclou Mollà. Molts militants, però, pensen que aquest era el fòrum ideal on debatre la línia política de la coalició.

Mar de fons a Iniciativa

Iniciativa no sempre ha escollit els seus candidats en primàries. L’any 2015 i 2016 va designar els del Congrés a la seua pròpia assemblea. Així, a València, Enric Bataller va imposar-se a Isaura Navarro. Pocs mesos abans, Navarro havia obtingut un escó a les Corts valencianes en unes primàries obertes en què la militància del Bloc va fer-li confiança. Enguany, sense anar més lluny, Carles Esteve també ha aconseguit més suports que no Paco García, un dels tres coportaveus del partit, que se n’ha quedat fora. Esteve manté relació estreta amb persones emergents del Bloc com la també diputada Papi Robles. A l’Ajuntament de València, una altra exponent del sector crític, Glòria Tello, va sorprendre tothom en ser la candidata d’Iniciativa més votada, situant-se al tercer lloc de la llista.

El recel envers la força indubtable del Bloc a l’hora de determinar vencedors i vençuts explica les reticències a dissoldre les sigles i crear un únic partit. Però al si d’Iniciativa cada cop s’escolten més veus discordants amb la direcció. Xavi Rius, diputat provincial a València, va denunciar davant el comitè de greuges intern els moviments de la direcció per tal d’apartar-lo de l’escó: l’admissió de vots fora de termini va obligar a repetir les primàries telemàtiques, en què es van poder presentar candidats sense el mínim d’avals necessari. Finalment, l’òrgan de garanties ha redactat un informe en què detalla que la direcció va actuar de manera “negligent” i contrària als estatuts.

La setmana passada, l’escrutini de les primàries que han validat el pacte amb Más Madrid a les eleccions del 10 de novembre no permetia consultar el resultat concret entre la militància d’Iniciativa. Les sospites d’una contestació notable a l’entesa en qüestió va circular com la pólvora entre alguns afiliats. Les dades desagregades sí que han pogut comprovar-se ipso facto en uns altres processos de primàries.

Oltra, entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, en un acte electoral conjunt de Compromís i Podem. En els comicis del 10N, la coalició valencianista ha apostar per unir esforços amb el segon. / EFE

Els impulsors de Més Iniciativa + Compromís hauran de reunir el vot afirmatiu del 30% dels assistents de la pròxima mesa nacional. Hi acostumen a acudir una vuitantena o un centenar de persones, sobre un total de 163 membres. Els entesos s’oloren una allau d’abstencions que bloquen la bendició del corrent però no mostren un rebuig frontal. 

Carles Esteve, coportaveu del corrent i diputat a les Corts, troba que “ningú no ha de posar-se nerviós”, ja que el corrent només anhela “una Iniciativa millor”. “No entendria la negativa a acceptar un corrent que ens motiva a no adormir-nos”, exposa. “És estrany que, tenint una figura tan important com Mónica Oltra, no hàgem crescut més”, es plany, “hem d’aconseguir que les cultures del passat siguen permeables”.

Esteve: “Hem d’aconseguir que, a Iniciativa, les cultures del passat siguen permeables”

Una crítica que estén a Compromís com a coalició, atès que “no ha sabut respectar la diferència” en el cas de la seua relació amb els adherits. Amb tot, Esteve no defensa la via del partit únic, sinó que aposta per “madurar” el projecte mancomunat i “deixar de comportar-nos com adolescents”. “Arrisquem poc i això ens porta a adoptar una posició perdedora, vaig afiliar-m’hi el 2016 pensant que, efectivament, actuaríem ‘amb valentia’, com deia el nostre lema”, recorda Esteve, “però voldria que el nostre discurs, amb etiquetes tan potents com ‘emergència climàtica’, condicionara bastant més les nostres actuacions”.

Glòria Tello, immersa al mateix corrent, també s’inclina per “enfortir els lligams amb la resta de Compromís” i assenyala la federació com la seua via predilecta, perquè “representaria un pas més cap a l’estabilitat sense que cap organització perdera la seua independència”. Tello subratlla l’habilitat de la coalició per tal de fer “de les diferències, virtut, i de les coincidències, fortalesa”.

Miquel Real, coportaveu d’Iniciativa, es nega a qualificar Compromís de matrimoni de conveniència. “Ningú no aportava res, al teòric casament”, ironitza. “Som una parella estable que a cada elecció renova el seu amor... Hi ha parelles que conviuen molt de temps i, en casar-se, acaben separant-se”. El vertigen del compromís signat, se’n diu.

El Compromís del futur

En aquest sentit, Real valora la “renúncia explícita a monopolitzar allò que uneix Compromís” per part dels diversos integrants. “No sols això, sinó que som generosos i donem entrada a gent que no forma part de les nostres organitzacions”, presumeix. “Les famoses quotes permeten que gent com Marian Campello, Josep Nadal o Graciela Ferrer siguen diputades a les Corts”, comenta. “I que Diego Gómez, qui ha assegurat que els adherits estan infrarepresentats, siga alcalde d’Alzira sense haver-se sotmès a un procés de primàries ni pertànyer a cap dels tres partits”, rebla.

Real: “Jo no formaria part d’un partit en què la dialèctica de les majories soterrara els consensos”

Real té clar que les normes de la coalició preveuen uns òrgans “impropis d’una formació tan potent com és ara Compromís”, motiu pel qual al consell general “hi hauria una dessintonia entre allò que és i allò que hauria de ser”. La idea de partit únic que preconitzen veus destacades del Bloc és, a ulls d’Iniciativa, una “ingerència inassumible”. “L’ecosocialisme que propugna Iniciativa quedaria diluït i la pluralitat de Compromís, invisibilitzada”, continua. “Jo no formaria part d’un partit en què la dialèctica de les majories soterrara els consensos”, avisa Real, cap de gabinet de la vicepresidenta Oltra. La fórmula de la federació no li desagrada —“hem de dotar-nos d’uns mecanismes de funcionament adaptats a l’organització potent que som”— però troba que qualsevol negociació ha d’evitar “apriorismes tendenciosos” com ara que la veu dels adherits no s’escolta o que les cúpules dels partits ho decideixen tot.

“El vestit se’ns ha quedat petit, cal buscar la manera per què Compromís continue sent útil”, corrobora Enric Morera, president del Bloc i de les Corts valencianes. “Hi ha una certa paràlisi, en acabar aquest cicle electoral hem de començar a parlar-ne”, afirma. L’anhel de la federació ve de lluny. Ell mateix va elaborar un esborrany l’any 2012, quan era secretari general del Bloc, reservant als adherits una representació significativa als òrgans de direcció i als processos de presa de decisions.

“Alguns dels nostres militants i una part rellevant dels adherits s’hi van inscriure seduïts per Mónica Oltra i ara se’n senten decebuts”, observa Xavier Rius des d’Iniciativa. “Als adherits van dir-los que podrien participar en igualtat de condicions i mai no ha estat així, fins al punt que ja els han deixat clar que no poden actuar com si foren un partit”, remata.

Rius i Feliciano Albaladejo, del costat d’Iniciativa, i Amparo Piquer i Miquel Torres, per part del Bloc, van redactar ara fa quatre anys l’esbós del que havia de ser la federació Compromís, amb una majoria reforçada del 70% per a l’aprovació de mesures al consell general, cosa que, de facto, obligava alguns militants d’Iniciativa a votar-hi a favor. Tanmateix, aquells papers dormen en un calaix.

Micó: “Nosaltres som molt oberts i assemblearis, estaríem encantats d’esdevenir un sol partit, però provenim de cultures diferents: el PCE i EUPV eren més jeràrquics”

Així doncs, l’intent primigeni de Morera va tenir continuïtat. Amb motiu de la tensa negociació de les primàries europees de 2014, la direcció encapçalada per ell va arrencar el compromís d’Iniciativa de consensuar una federació que la militància hauria de ratificar un semestre més tard, amb motiu de les primàries de les Corts previstes per 2015. “Més enllà de facilitar les coses a cada elecció, la federació ajudaria a generar més confiança entre nosaltres, fent que cada negociació no provoque tant de desassossec”, corrobora l’actual coordinadora nacional del Bloc, Àgueda Micó. “Tothom, adherits inclosos, ha de dir-hi la seua al consell general, els consells comarcals... Fa temps que nosaltres, com a Bloc, vam fer el trànsit d’una coalició de partits a una sola estructura, perquè calia que tots tinguérem els mateixos drets”, recorda Micó.

Segons ella, les prevencions a l’hora de normalitzar la situació rau en la “por” pel fet que els adherits a Compromís “desbordaren els partits”. “Nosaltres som molt oberts i assemblearis, estaríem encantats d’esdevenir un sol partit, però provenim de cultures polítiques diferents: tant el PCE com EUPV eren més jeràrquics”, matisa en referència a les arrels de bona part de la militància d’Iniciativa, escindida d’EUPV a través del corrent Esquerra i País, que liderava el mateix Pasqual Mollà. Com a esquer en la seua defensa de Compromís com a partit unificat en el futur, Micó planteja “majories qualificades” que superen amb escreix el 51% quan s’hagen de votar “decisions transcendentals”.

Joan Ribó, entre Mónica Oltra, Àgueda Micó i Natxo Bellido, agraeix els aplaudiments de l’executiva l’endemà de les eleccions del 26 de maig que van confirmar-lo com a alcalde de València. / EFE

“No és normal que el consell general no es reunisca mai, però si dos dels tres partits es neguen a convocar-lo, no hi podem fer res”, censura amb un punt de resignació Fran Ferri, síndic de Compromís adscrit al Bloc. Ferri recorda una reunió del consell institucional de Compromís (CIC), que aplega els principals càrrecs públics, en què algú va posar damunt la taula la possibilitat de convocar un consell general i la resposta va ser taxativa: “D’aquest tema, no se’n parla, o s’acaba la reunió”.

Ferri: “Si no avancem en l’estructura de Compromís, el Bloc haurà de fer el seu camí i ampliar l’espectre”

“Qui més pateix la manca d’unes estructures de resposta ràpida és Mónica Oltra i la resta de consellers”, enuncia Ferri, que també troba a faltar “estratègies a llarg termini”. “Si no avancem en l’estructura de Compromís, el Bloc haurà de fer el seu camí i ampliar l’espectre”, assevera en sintonia amb l’opinió expressada per Marzà i Micó, el trident que comanda el partit nacionalista.

El verd Juan Ponce, diputat a les Corts valencianes des de 2011, s’inclina pel model federatiu que “done veu als qui estan afiliats a Compromís directament” i que proporcione “més estabilitat”. Per contra, no enyora gens el consell general, un “òrgan fallit” que veu “incompatible” amb la posició de govern actual.

Nomdedéu: “No estaria malament que els adherits participaren al congrés del Bloc com si es tractara d’una assemblea oberta”

“No es pot escamotejar el debat, és l’òrgan on totes les sensibilitats són representades”, contradiu Enric Nomdedéu, secretari autonòmic d’Ocupació i veu influent a les comarques del nord. “No pot ser que la minoria impose les seues tesis a la majoria”, afegeix sobre la negativa d’Iniciativa i Verds a convocar el consell general. “No estaria malament que els adherits que així ho desitjaren pogueren participar al congrés del Bloc com si es tractara d’una assemblea oberta”, suggereix Nomdedéu, que no era un entusiasta de la fórmula Compromís i ha quedat més que persuadit de la seua utilitat.

Des del sector crític dels nacionalistes, Bloc i País, la síndica adjunta a les Corts, Mònica Àlvaro, també ha reclamat que Gent de Compromís —l’agrupació que fins ara reunia a dos-cents del miler d’adherits— foren escoltats com calia. “A Compromís, el valencianisme es va desdibuixant i als adherits se’ls ha estafat”, etziba. Ella va manifestar-se amb Gent de Compromís a la porta de la seu exigint més democràcia interna.

L’angoixa dels adherits

Víctor Arroyo, que ha pronosticat la mort de Compromís així que els resultats no siguen tan positius —“el Bloc prendrà consciència que ha sigut massa condescendent i Mollà se’n durà Iniciativa a un altre lloc”, augura—, ha estat el coordinador de Gent de Compromís des de 2017, quan va substituir Marian Campello, que era diputada a les Corts i ja estava farta del menysteniment dels partits als inscrits directament a Compromís. Aquest estiu Campello ha demanat l’alta al Bloc —com també ha fet Isa Lozano, regidora a València— amb l’esperança que l’estructura partidària resulte més útil.

Mentre el Bloc Jove es redefinia com a Joves PV per tal de ser la branca juvenil de tot Compromís, Joves amb Iniciativa no s’hi va afegir

Arroyo remunta els problemes de Gent de Compromís —aplega uns 200 dels 900 adherits— a l’any 2015, quan Joan Ribó, que hi exercia com a referent, va negar-se a defensar les primàries obertes i sense quotes que reclamava aquest col·lectiu. En una assemblea celebrada a Guardamar de la Safor, Ribó va dir que no representava Gent de Compromís com a grup, sinó allò que considerava més escaient per a Compromís en el seu conjunt. “Aquell dia vam veure que defensava els interessos d’Iniciativa i punt”, apunta Arroyo. “Nosaltres no aspiràvem a esdevenir un partit, sinó a ser el nexe d’unió de Compromís, però des d’Iniciativa ens han repetit que, si volem influir tant, ens conformem com a partit”, amplia, que va mantenir negociacions amb Miquel Real perquè Gent de Compromís fora reconegut com un actor de tu a tu. “La música sona bé, però cal posar-hi lletra”, li va dir Real. Es tractava d’enviar una carta en nom de Compromís per conèixer quants adherits tenien la intenció d’organitzar-se, però aquelles cartes mai no van existir. Les converses no van tenir continuïtat.

Graciela Ferrer, diputada des de 2015 per la quota dels adherits, pensa que “cal avançar cap a espais comuns de reflexió, buscar un espai més eclèctic on es generen visions compartides”. No s’inclina per cap fórmula organitzativa concreta —“no tinc la vareta màgica”— però alerta que, si tot continua igual, “el projecte podria mostrar signes d’esgotament”. 

Campello, que ja ha completat el trajecte de l’adhesió a la militància estricta, ha notat de primera mà les temences d’Iniciativa a estrènyer la relació. Mentre el Bloc Jove es redefinia com a Joves PV per tal de ser la branca juvenil de tot Compromís, Joves amb Iniciativa no s’hi va sumar al congrés constituent. “Els ho van prohibir a última hora, i a alguns dels qui han explicitat la intenció d’afegir-se a Joves PV, els han amenaçat de fer-los fora”, diu Campello.

Ella confia que el procés seguit per la branca juvenil siga imitat per la formació adulta i que el Bloc esdevinga la casa de tothom que forma part de Compromís i no se’n sent partícep. Sens dubte, qualsevol pas que estalvie burocràcia serà benvingut pel Tribunal de Comptes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.