Aviat farà un any de l’aturada de país que es va fer per rebre el Consell de Ministres que el PSOE va convocar a Barcelona, com una operació de no se sap ben bé què. Era una operació de maquillatge o de ganes de pintar una mona per fer l’enèsima maniobra de distracció? Aquell 21 de desembre del 2018 una de les mesures de conciliació amb Catalunya que Pedro Sánchez va anunciar unilateralment —com convé, perquè se sàpiga qui mana i qui té ganes de fer-se l’indulgent— va ser la de batejar l’aeroport del Prat amb el nom Josep Tarradellas. És per això que, a falta de saber la finalitat de la decisió —no sembla que servís per esborrar els conflictes i cancel·lacions de cada estiu a l’aeroport—, té especial gràcia que la primera gran resposta ciutadana a la desproporció de la sentència contra els dirigents independentistes hagi estat la de bloquejar aquesta infraestructura clau. I generar una imatge que podia recordar la que s’havia viscut recentment a l’aeroport de Hong-Kong.
El bloqueig de l’aeroport va ser un primer cop d’efecte de Tsunami Democràtic, la plataforma de lideratge invisible creada per tirar endavant la mobilització ciutadana arran de la sentència. I segurament és una de les sorpreses d’aquesta setmana de protestes que han tingut una part de tsunami, sí, però un tsunami d’onades molt diferents, engegades en direccions dispars: s’ha passat de la ràbia inicial per la sentència i les orelles sordes del Govern de Madrid i de la resta de partits del 155 a l’esperança pel moviment ciutadà que s’encetava; de la indignació per la repressió policial al desencant pels aldarulls al carrer; de l’energia positiva de les marxes per la llibertat al desencís per la gestió política de la situació en el Govern català. Un pèndol de moviments sincopats i a vegades contradictoris, bellugat també, i molt, per la incertesa i l’ombra d’una campanya electoral de la qual no s’escapa ningú. Ni un PSOE en funcions al Govern espanyol que fa l’efecte d’estudiar detingudament la presa suculenta que és el panorama postsentència per escatir si troba el manat de vots de la majoria, ni la competició sense treva entre els partits de l’arc de l’extrema dreta. Tampoc n’escapa un Govern català que fa aigües i demostra no tenir, ni abans ni ara, un pla traçat —unitari o esfilagarsat, però pla, al capdavall— sobre què fer i què explicar d’ara endavant. Ho hem tornat a veure: així és el sistema de partits i així és com l’esvoranc amb la ciutadania, en setmanes com aquesta, es fa una mica més gran. La diferència d’ombres electorals és qui té més paelles pel mànec (o més mànecs per triar) i no hi ha color. A Madrid, fa dies que dura la subhasta d’aplicacions del 155, de la llei de seguretat nacional o l’estat d’excepció per sotmetre l’autonomia —i la ciutadania— catalana.
La sentència marca un canvi d’època i la penalització de la protesta de manera arbitrària. A banda, és clar, de voler deixar el moviment independentista escarmentat i d’acabar convertint el problema entre Catalunya i Espanya en molt més enquistat encara (detall, aquest darrer, que sí que han remarcat els editorials d’alguns grans diaris de referència, com Le Monde o Wall Street Journal). Perquè així ho percep la ciutadania —independentistes i no només, diria, sobretot pel que s’observa en les primeres hores i dies de la mobilització— i l’encesa de la ràbia és immediata. Com altres vegades, el revés dels poders estatals fa d’efecte aglutinador. Quant durarà aquest efecte aglutinador és una altra cosa. Però en qualsevol cas, i a diferència d’altres vegades, l’onada d’indignació s’allarga dies —i qui sap quant s’allargarà, amb una gran manifestació convocada pel 26 d’octubre— i agafa formes diferents, de la germanor a la fúria.
Al mateix temps, no s’ha d’oblidar un detall que no és intranscendent: malgrat l’avís per a manifestants que significa la sentència, malgrat la remor que s’ha anat covant d’una espiral repressiva (les presons preventives, les detencions de CDR acusats de terrorisme, les altres causes judicials en marxa, l’ampli desplegament policial evident ja abans de la sentència, els advertiments de les forces de l’Estat...), la indignació ha donat lloc a una protesta desbordant. De cap a cap, des del primer dia a l’aeroport fins al colofó aquest divendres del final de les Marxes per la Llibertat a Barcelona i la vaga general, que va col·lapsar la ciutat.
Dilluns, la primera sortida al carrer a Barcelona es va traslladar a l’aeroport, a través de la intervenció quirúrgica del Tsunami Democràtic i el seu canal de Telegram. Amb aquestes eines, sembla perfilar una nova versió de protesta del segle XXI. Un nou salt digital aplicat, ara, a l’autoorganització ciutadana per a la protesta, sense un lideratge visible, cert, però que va aconseguir sortejar els obstacles que s’intenten posar a l’arribada de manifestants a l’aeroport (com ara els talls sobtats de les línies de tren i metro).
La gentada marxant a peu cap a l’aeroport és una de les icones més esperançadores de l’onada de reaccions. Això i el moviment estudiantil i juvenil que es posa al capdavant de les protestes durant el dia, com si reclamés un nou protagonisme, com si airegés el seu fart de manca d’horitzó en un sentit ampli i de mesos immobilisme.
El mateix dilluns comencen les càrregues policials a l’aeroport, de Policia Nacional i Mossos d’Esquadra, i es comença a ensumar la que serà una de les esquerdes del govern independentista: com relligar el discurs d’atiar la protesta amb les càrregues que —tampoc es podia esperar cap altra cosa— faria també la policia autonòmica, en alguns casos exhibint unes evidents ganes de fer-les; en d’altres, obrint dubtes plausibles sobre la coordinació dels cossos policials i el perquè de certes decisions. D’entre el munt de vídeos que han circulat de l’actuació policial, hi ha el d’un policia autonòmic, al Prat, pegant a l’escriptor i exdirector de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, qui, en un article a Vilaweb, ja alertava que aquelles primeres càrregues dels Mossos del dilluns només es podien entendre en un sentit de provocació; o bé el vídeo d’una furgoneta dels Mossos amb un megàfon i cridant, en to foteta, “Som gent de pau”. O, encara, l’apunt que feia la corresponsal de la BBC, Jean Mackenzie, arran dels disturbis de dimarts (els que es donen un cop feta i acabada la concentració i encesa d’espelmes convocada per l’ANC i Òmnium), en què assenyalava que els trets amb pilotes de goma de la policia, quan tot estava encara tranquil, havien generat el caos.
Després encara vindria una segona esquerda en el Govern, arran dels aldarulls cada vegada més exacerbats als carrers de Barcelona i algunes altres ciutats catalanes i el confús missatge institucional de les primeres hores amb què reprovar-los. La dificultat, tan arrelada en la tradició política catalana de distingir entre activisme i sentit institucional. La cirereta de tot plegat és la tercera nit d’aldarulls a Barcelona, en què un grup de nazis va campar al seu aire i va apallissar un jove antifeixista. Tot això, amb una part de mitjans espanyols tractant en tot moment el grup ultra de simples constitucionalistes. Així estem.
Que el Tsunami Democràtic va burlar amb l’acció al Prat el desplegament policial ho va demostrar la sortida en tromba del ministre de l’Interior Fernando Grande-Marlaska, advertint que trobarien qui hi havia darrere del Tsunami (i com a mínim mig país va pensar, per dins, que l’operació es devia assemblar a l’intent fallit i encara mal paït de trobar les urnes de l’1-O). Després el Tsunami ha posat en marxa una aplicació pròpia per aconseguir moure amb més sigil les protestes ciutadanes (expliquen, els que hi entenen, que té de bo que és una xarxa de control propi i que té d’arriscat que aquest control està centralitzat). En tot cas, els plantejaments del Tsunami suposen un nou salt en aquesta batalla invisible en l’espai digital, però que hi és de fa anys, com es va comprovar amb els atacs a servidors l’1-O.
En els següents dies, les convocatòries de concentracions a la capital catalana i a diverses ciutats i talls a carreteres han aconseguit mantenir el nivell de la protesta i tensió. Llevat de la concentració amb espelmes de dimarts —d’Òmnium i l’ANC—, la majoria de vespres el lideratge va ser dels CDR. Algunes, amb noves sortides sorprenents, com el fet de llançar rotlles de paper de vàter o de fer una mena d’Olimpíada popular. Però un cop passada l’acció de protesta oficial, cada nit hi ha hagut disturbis i cada vegada més virulents (crema de contenidors i cotxes, impressió de descontrol...). I aquí s’ha estès un altre debat dins l’independentisme i un grapat d’interrogants. El Govern espanyol té situada la pilota al terrat que ja coneix: mirar-se un moviment de protesta ciutadana com un simple problema d’ordre públic. I com a tal, cada dia ha ensenyat imatges de la reunió del comitè de coordinació de la situació a Catalunya i ha reclamat a Torra que “condemni la violència” —reclamar-ho cada dia, fins i tot quan ja ho havia fet (no us sona la cantarella, de quan al País Basc hi havia una banda terrorista?). A la Generalitat i en el si del moviment independentista les mirades sobre qui i què provocava aquests aldarulls han estat divergents: des de missatges de condemna i de crida a aïllar-los, alguns de comprensió —que no exactament de suport— fins a notícies que parlaven d’infiltrats —divendres Público assegurava que n’hi havia hagut en la protesta del dimarts davant de la Delegació del Govern a la qual feia referència la corresponsal de la BBC. O, de nou, les clàssiques notícies que mai passen de moda sobre la vinguda a Barcelona d’anarquistes estrangers. Sigui com sigui, observant les imatges, sí que es veia en aquests joves protagonistes dels aldarulls una estètica de la protesta juvenil del segle XXI, que recordava les que hi ha hagut a Londres o París. I probablement hi ha un fastigueig social que s’hauria de mirar als ulls i intentar radiografiar. Diria que ja ha caigut la mirada cofoista de l’època del pujolisme que aquí som més pacífics que la mitjana de la població mundial, i segurament estem, també en aquest sentit, en un canvi de paradigma.
Les Marxes per la Llibertat, impulsades per Òmnium i l’ANC, han estat una altra estampa icònica d’aquesta setmana. Pel caràcter calmós i festiu, per la força no-violenta que transmetia, perquè ha travessat un munt de ciutats i pobles del país sense generar cap problema i perquè també ha estat un acte quasi pedagògic, de retrobament de l’independentisme. De desbordament absolut, inaudit i sense parangó en la història d’aquest país. Totes han desembocat a Barcelona i a la gran aturada de país d’aquest divendres, que pel que s’ensumava les primeres hores, arran dels talls de carretera generalitzats, havien aconseguit generar una sensació d’aturada. Algunes imatges que resumeixen això que dic en la que baixava de Vic i va passar pel tram del Vallès Oriental: la reacció dels marxants d’aplaudir un senyor gran que comença a cantar “Que Viva España” assegut en un banc; o les botzinades inesperades i alegres del conductor d’un tren de Rodalies que passa al costat de la carretera per on desfilen els marxants (després de tants anys —i els que vindran— de precarietat de l’R3, tothom va aplaudir simpàticament content!)
De tot plegat, i enmig del maremàgnum d’impactes, hi ha una cosa que no deixa de cridar l’atenció: la naturalitat amb què s’està sortint al carrer, el nivell de mobilització tranquil·la i, fins i tot, encara que costi, festiva. Sortint a caminar d’un poble a un altre, durant dues o tres o quatre hores, com si fos la cosa més normal del món. La força ciutadana de l’1-O no ha marxat. Es continua buscant qui la gestioni políticament.