Escasses hores després que es fera pública la sentència del Tribunal Suprem contra els líders independentistes catalans jutjats entre el febrer i el juny d’enguany, Pablo Llarena ha reactivat l’euroordre de detenció contra Carles Puigdemont.
Una decisió esperada, atès que tothom donava per fet que el jutge instructor de la causa de l’1 d’octubre tornaria a intentar l’extradició del president a l’exili una vegada hi haguera sentència. No ho va aconseguir al llarg de 2017 i 2018 quan el va acusar de rebel·lió i sedició, delictes que va descartar el tribunal alemany d’Schleswig-Holstein i que no van arribar a rebutjar els jutjats belgues -país on s’exilia Puigdemont- atès que Llarena va retirar l’euroordre davant una previsible negativa. Com que el delicte de rebel·lió no va prosperar als tribunals europeus, ara Llarena ha emès l’euroordre acusant el president a l’exili de malversació i sedició, delictes pels quals han estat condemnats Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa.
Llarena creu en les probabilitats que una sentència en ferm condicione una decisió judicial a Bèlgica favorable als seus interessos, si bé tothom no comparteix aquesta sensació. En reiterades ocasions, un dels advocats del president a l’exili, Gonzalo Boye, ha insistit que la justícia europea es basarà en fets reals, i no en sentències puntuals, a l’hora de prendre la decisió.
De moment, Llarena encara no ha reactivat les euroordres contra la resta d’exiliats: Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig, que també resideixen a Bèlgica; Marta Rovira i Anna Gabriel, residents a Suïssa; i Clara Ponsatí, resident a Escòcia.
El jutge instructor motiva l’euroordre argumentant a través de la interlocutòria que «si la imputació va propiciar la fugida d’alguns dels presumptes responsables, les condemnes recents contra els encausats no evadits propicia un risc de fugida a països que no formen part de la Unió Europea». Al mateix temps, Llarena fa servir com a argument «el principi de confiança en el funcionament dels jutges i tribunals d’altres països -principi lliurement assumit pels Estats membres- que estableix un procediment judicial simplificat i transfronterer que facilita l’entrega dels presumptes delinqüents que s’estableixen en el territori d’un Estat membre distint del qual van cometre el delicte, o distint d’aquell al qual acudeixen per perpetrar les seues accions delictives». Així, Llarena intenta obtenir l’entrega automàtica del president a l’exili. De fet, insisteix en l’argument: «la unitat europea suposa que cada Estat membre assumeix l’autoritat de les institucions comunitàries cridades a resoldre les divergències que puguen sorgir en la col·laboració estatal necessària per culminar els procediments afectats per la mobilitat transfronterera dels encausats o condemnats».
A través de la confiança entre estats i de la sentència d’un procediment judicial legal amb aparença legítima de cara a Europa -en tant que l’ha desenvolupat la màxima autoritat judicial de l’Estat espanyol-, Llarena intenta per tercera vegada obtenir l’entrega del president a l’exili. A favor de la defensa del president i a l'exili hi ha, entre altres coses, la resolució del Tribunal d'Schleswig-Holstein, que va denegar l'extradició de Puigdemont per sedició -delicte pel qual ara el reclama Llarena; i les conclusions del grup de detencions arbitràries de l'ONU, que han exigit l'alliberament immediat dels presos polítics catalans. La decisió dels tribunals belgues serà determinant en l’esdevenir d’aquesta situació.