A vegades encara s’ho passen d’allò més bé, els amics de la paranoia, quasi com en els vells temps. Per què en els últims mesos, per exemple, Angela Merkel ha patit sospitosament tremolors en actes institucionals? I precisament dos cops en què sonava l’himne nacional?
Un petit vídeo del canal de YouTube NWOFakten desfà l’enigma: els reptilians de l’univers han tingut problemes a l’hora de manejar la cancellera.
Merkel, com saben de fa temps els iniciats, està posseïda per un d’aquests reptilians extraterrestres. A causa de l’encanteri, diuen, fa política contra la humanitat. No és cap sorpresa, doncs, que el dimoni que posseeix Merkel es posi tan nerviós quan sona l’himne nacional alemany: no suporta la seva “freqüència” patriòtica.
Aquesta lògica de la conspiració avui dia gairebé ens provoca una rialla, però sobre el complot còsmic dels reptilians hi ha escrits llibres gruixuts. Segueix el patró típic: es veuen fantasmes on no n’hi ha, però en comparació amb altres casos sembla una idea inofensiva que durant molt temps ningú s’ha pres seriosament.
Ara, però, sembla que la gent que creu en teories de la conspiració comença a canviar el món segons les seves idees. I, si cal, amb violència.
El dissabte 3 d’agost va passar a l’acció el segon assassí en massa d’aquest any, que tenia la intenció d’oposar-se a un pla suposadament obscur. Un home fortament armat va entrar a un supermercat Walmart a la ciutat texana d’El Paso, a quatre quilòmetres de la frontera amb Mèxic, va agafar el fusell semiautomàtic que portava i va massacrar 22 persones en pocs minuts.
Poc abans dels fets, a internet havia aparegut un manifest redactat per l’autor de la massacre. Deia que hi havia una “invasió hispana” a Texas, que els blancs suposadament serien “substituïts”.
Això sembla un eco de l’atac terrorista de Christchurch, ocorregut el 15 de març. Un australià va assaltar dues mesquites en aquella ciutat neozelandesa i va matar 51 persones. A internet es va trobar un manifest seu que portava per títol “La gran substitució”.
Aquesta és una paraula clau que també galvanitza l’extrema dreta a Alemanya. Es tracta d’un gran complot: una “oligarquia financera” mundial, diuen, vol substituir tota la població ancestral. El seu lloc serà ocupat per musulmans i persones amb un altre color de pell. Per això es fan entrar refugiats sistemàticament a Europa: són una “arma migratòria” vivent.
A vegades fins i tot es parla d’extinció i de genocidi. És tan sorprenent, doncs, que hi hagi assassins que, moguts per aquesta xerrameca apocalíptica, se sentin cridats a “oposar-s’hi” recorrent a les armes?
Setmanes abans de l’atac d’El Paso, l’FBI havia alertat internament d’aquesta connexió: les teories de la conspiració podien instar a cometre actes violents.
En el fantasma del complot els seguidors sempre hi troben un bon motiu per passar a l’acció; encara que el complot el liderin uns rèptils dirigits des de fora de la Terra. Si Angela Merkel realment du a terme una “gihad demogràfica”, tant se val qui la dirigeixi. Qualsevol bogeria pot infondre als que se la creuen un sentiment de màxima urgència.
Pel que sembla, el temor d’una “substitució poblacional” ja està molt estès. El 20% dels alemanys creuen que hi ha un pla secret. El 35% opina que el govern com a mínim oculta el nombre real d’immigrants que viuen al país. Aquestes xifres les van obtenir l’any passat els investigadors de l’empresa demoscòpica britànica YouGov.
A unes conclusions semblants va arribar l’estudi Mitte, de la Fundació Friedrich Ebert. Segons l’estudi, un 46% dels enquestats creuen que existeixen organitzacions secretes que tenen una gran influència en les decisions polítiques. Prop d’un terç considera que els polítics són titelles d’altres poders.
Les conspiracions funcionen d’allò més bé escampant el pànic, dibuixant la pitjor situació possible: avions que espargeixen productes químics per l’aire per ordre de governs, fet identificable pels llargs rastres dels avions (chemtrails)! Grans farmacèutiques, que per obtenir beneficis destrossen la salut de la població, encobertes pels nivells polítics més elevats! O conspiracions com la de l’orde secret dels illuminati, que prepara la Tercera Guerra Mundial per esclavitzar tota la humanitat!
Aquesta mena d’escenaris també ofereixen una cobertura moral per a possibles criminals: una acció comesa per motius molt miserables es pot justificar com un acte de resistència.
En temps de calma això tan sols és una opció més. Que s’aprofiti o no l’oportunitat, al capdavall depèn de la situació política, dels ànims del país, de les perspectives de mobilitzar seguidors. I ara que els temps són convulsos, que les persones sovint senten inseguretat, sembla que alguna cosa es posa en marxa, també fora del nucli de l’extrema dreta.
Els límits entre una extravagància inofensiva i l’odi a altres persones es dilueixen. Sovint és difícil determinar on s’acaba la confusió mental i comença la disposició a cometre actes violents. En el cas de molts “ciutadans de l’imperi” o Reichsbürger, per exemple, es barreja l’esoterisme miraculós amb la maldat antisemita i l’anhel de posseir armes.
Els Reichsbürger no reconeixen l’Estat alemany, el consideren una construcció derivada d’una conspiració de la postguerra. Per això els agrada proclamar la sobirania sobre alguns territoris allà on la policia no para atenció. Ocasionalment, els curiosos separatistes redacten fins i tot textos pomposos que envien a ambaixades estrangeres i demanen ser reconeguts pel dret internacional. Com va sortir a la llum fa poc, a Dresden dos membres del moviment havien obert una “autoritat de transport” que concedia matrícules i documents propis per a vehicles.
Alguns d’aquests fanàtics tenen contacte amb àngels, d’altres temen ser enverinats d’amagat per la medicina tradicional. Un dels seus representants més famosos és el diligent autor Jo Conrad; al portal de vídeos bewusst.tv sovint conversa amb persones d’opinions semblants. Aquest “presentador televisiu dels Reichsbürger” (taz) també és presa de la creença en els reptilians extraterrestres: així es tanquen els cercles de les bajanades.
Aquesta gent extravagant s’ha tornat un perill real. L’oficina per a la protecció de la constitució d’Alemanya calcula que són uns 19.000, majoritàriament individus solitaris que actuen pel seu compte. Centenars acumulen fusells i pistoles. Fa uns tres anys, a la població bavaresa de Georgensgmünd un Reichsbürger va abatre un dels quatre policies que volia requisar-li la seva col·lecció d’armes.
Va ser un dels primers assassinats recents derivats de creences conspiratives.
El poder enorme d’internet
La seu central de la paranoia és la xarxa. El públic interessat hi troba un bon nombre de rumors i al·lucinacions més o menys agosarats i se’n pot servir a plaer. Els que hi accedeixen, al seu torn, hi aporten les seves idees d’una manera més fàcil que mai; i de seguida aprenen la millor manera de fer circular la informació.
Últimament es fa servir cada vegada més un mitja especialment pèrfid. Es podria anomenar el foc de fustigació de les teories de la conspiració. Sempre es tracta d’esdeveniments que enfervoreixen l’opinió pública. De seguida apareixen a la xarxa setciències que fan observacions malicioses. L’assassinat del president del districte de Kassel, Walter Lübcke, de la CDU? Probablement va ser un suïcidi encobert. L’acció de salvament marítim de la capitana Rackete? Probablement tan sols una posada en escena per a la tele, maquinada pels alts poders. El suïcidi de l’assessor financer Jeffrey Epstein a la seva cel·la de la presó de Nova York? Devien ser els Clinton. En general és qüestió d’hores fins que els escampadors de rumors conspiratius comencen la seva campanya. Atribueixen falsament tripijocs infames, però no es dediquen gaire a aportar proves o indicis. En tenen prou d’assignar culpables i de sembrar el dubte; si pot ser, mentre tot el món encara es pregunta què està passant. El més important és que es difongui de pressa i que la gent cliqui.
Abans els ideadors de les paranoies cridaven l’atenció pel seu esforç enorme. Alguns escrivien tractats amb moltes notes a peu de pàgina, d’altres muntaven llargs documentals. Només l’atac al World Trade Center va fer aparèixer una infinitat d’investigadors aficionats. Meticulosament intentaven demostrar que el mateix govern nord-americà havia fet volar les Torres Bessones com a pretext per a la guerra de l’Iraq.
D’aquesta tradició de l’afany de convèncer, també en surt el paio que a partir del tremolor d’Angela Merkel va deduir que l’himne alemany era una arma acústica contra els reptilians. Que les nostres “elits” serveixen en secret reptilians extraterrestres és gairebé un clàssic. El britànic David Icke, exporter de futbol, va ser qui va inventar aquesta conspiració.
Els rèptils, explica Icke, poden adoptar qualsevol forma. S’alimenten de l’energia negativa de les nostres pors. Aquests invasors governen el curs del món des de l’univers en connivència amb un bon nombre de còmplices terrestres. Al costat dels “sionistes rotschildians” els assassinats secrets dels illuminati també formen part de les conspiracions que, segons l’antiga tradició, no poden faltar en pràcticament cap complot.
Al llarg dels anys Icke ha bastit un edifici format per idees esbojarrades. Ni tan sols l’arquitecte d’aquesta construcció podria visualitzar qui conspira i amb què en aquesta acumulació d’idees boges. Retrospectivament, però, aquesta cultura de crear ficcions plenes de detall potser pot semblar gairebé agradable, com un estil Biedermeier de la paranoia.
Als nous teòrics de la conspiració els importa l’eficiència, el tempo i els clics per fer penetrar missatges senzills que desacreditin l’odiat sistema. Amb cada accident, amb cada atrocitat hi fan rimar sempre la mateixa tornada: han sigut ells! Es refereixen a la “premsa manipuladora”, als “partits del sistema” o simplement a “els de dalt”.
Després de la massacre d’El Paso també es va posar en marxa de seguida el joc habitual. Tots els morts i els ferits, es deia a internet, només eren actors (crisis actors) que després del rodatge s’havien netejat la sang falsa i se n’havien anat cap a casa amb una paga.
Els temps en què un comentari ofensiu com aquest era impensable no són gaire llunyans. Després de la matança de l’institut de Columbine, per exemple, l’abril del 1999, aquestes estrambòtiques atribucions inventades no se sentien. Encara no existien YouTube ni Facebook. Avui dia en poques hores qualsevol persona pot penjar un petit vídeo provocatiu a la xarxa i veure com es difon. Com més extrema sigui l’acusació inventada, més fàcilment encendrà els ànims del públic.
I aquest és, al cap i a la fi, l’objectiu de les accions: els teòrics de la conspiració volen aconseguir tanta ressonància com puguin. Les explicacions circumstancials només són obstacles. L’objectiu és enfervorir aquells que comparteixen la seva mateixa opinió. Si això, a més, fa enfadar el bàndol oposat, doncs encara millor! Això reforça l’autoconfiança del grup, que amb aquestes intervencions pertorbadores també exhibeix la seva agressivitat.
Això és pot veure molt bé en el cas del president nord-americà, Donald Trump, que pràcticament de manera continuada actua en mode conspiratiu. Trump parla gairebé indiscriminadament de fosques maquinacions i de notícies inventades. No fa gaire va tornar a afirmar que les eleccions presidencials del 2016 havien estat manipulades: a Califòrnia, va dir, immigrants il·legals havien pogut votar diverses vegades, “no tan sols dos cops, sinó repetidament”.
Trump també va explicar al seu públic com es podia fer una cosa com aquella: els immigrants senzillament tornaven a l’urna electoral amb un barret diferent al cap i amb una altra camisa; “i en molts casos ni tan sols canviats de roba”.
Com pot ser que Trump sobrevisqui políticament després de dir aquestes pallassades? Els seus seguidors l’aclamen quan torna a exhibir la mentida de l’estafa electoral. En això la ciència hi troba un significat social: quan m’entusiasmo amb mentides descarades de tan evidents com són, renuncio públicament a la meva autoestima en favor del grup. Amb aquest sacrifici demostro que es pot comptar amb mi.
Si això ho fa molta gent, la causa comuna hi guanya. Com més esbojarrada sigui l’afirmació conspirativa, més potent serà el missatge. Com més ressò tingui, més es difondrà i més poder s’assignarà al moviment. Les acusacions sense proves són el seu autodiagnòstic permanent.
Milers de seguidors estan disposats a anar molt lluny per la causa. Això ho posa de manifest una nova teoria de la conspiració que té un caràcter misteriós sense precedents. Es va fer coneguda amb el nom de QAnon. L’abreviatura es refereix suposadament a una persona del govern dels EUA que publica constantment novetats a internet. Són informacions sobre banquers jueus –que tindrien controlats els mitjans i l’Estat–, sobre figures liberals i d’esquerres que aviat serien executades i sobre una conspiració mundial d’abusos infantils (precisament Trump, diuen, ha estat enviat per desarticular-la).
Encara no hi ha hagut pràcticament ningú que s’hagi pres la molèstia de justificar totes aquestes afirmacions confuses. El missatge per al bàndol oposat és prou clar: tant si hi ha proves com si no, us atribuïm a vosaltres totes aquestes atrocitats.
Pot ser que hi hagi gent que efectivament es pot deixar arrossegar per la creença en teories tan estrafolàries. Però al final no depèn d’això. El que és decisiu és la voluntat que s’expressa en creure en conspiracions, tant se val si és paranoide o calculat: flirtejar amb l’estat d’emergència.
La invenció de la substitució poblacional
Moltes d’aquestes teories presenten la imatge d’un apocalipsi amenaçador. D’amagat, afirmen, passen coses terribles. S’ataca la salut o la supervivència de la gran majoria. Fantasmagòricament, els conspiradors –una petita minoria– no es mostren mai en públic i disposen d’enormes mitjans per manipular.
A Europa actualment la invenció de la substitució poblacional és un element destacat, pràcticament ha penetrat en tot l’espectre de l’extrema dreta. El precursor d’aquesta conspiració és l’escriptor francès Renaud Camus, un senyor gran que viu en un petit castell a la Gascunya. Camus lamenta que el seu país s’ompli de persones que no li semblen del tot autòctones.
En l’assaig “La gran substitució o la dissolució dels pobles”, Camus va explicar el que li repugna: “A França els ancians tendeixen a ser ‘francesos de soca-rel’”, escriu Camus, “mentre que els nadons són àrabs o negres, majoritàriament de famílies musulmanes”.
Que no hi hagi cap estadística que demostri aquesta majoria no suposa cap problema per a l’autor. Ell en té prou amb la imatge que té observant els carrers: massa gent de pell més fosca que blanca; i que, a sobre, es permeten el luxe de tenir fills.
A Camus li sembla perjudicial que en un país hi visquin persones amb diversos tons de pell. Ell calcula que, si es barregen, al final s’extingiran els blancs purs. Aquesta és la terrible imatge de la gran substitució.
Camus afirma que ell només és un purista en qüestions ètniques. Són els seus adeptes els que reblen el racisme del mestre. Per exemple: per què “les elits” duen a terme un “projecte de transformació demogràfica”? Una de les respostes: perquè als “mestissos”, com que són més ximples, se’ls pot convertir més fàcilment en una “raça d’esclaus” dòcils a favor dels de dalt.
Aquest argument no és pas nou. En La meva lluita ja es podien llegir coses semblants: “Els jueus van ser i són –va escriure Adolf Hitler– els que porten els negres fins al Rin”. Però fins als últims anys aquest relat maliciós no ha tingut un públic ampli. Ara s’ha convertit en una ideologia transversal: gairebé tots els àmbits que cultiven l’odi als refugiats hi poden estar d’acord.
Karl-Heinz Panteleit, un vell extremista de dreta berlinès, per exemple, critica durament “l’empobriment i la final extinció del nostre poble”, posada en marxa a través d’una “invasió d’ocupants civils”. Així s’expressa en el seu pamflet sobre els “enemics del poble i de la constitució”; i entre aquests enemics també hi compta Walter Lübcke, president del districte de Kassel que va morir assassinat.
Qui vulgui pot entendre una teoria de la conspiració com una llicència per cometre actes violents. Es pinta la imatge d’un domini tan aclaparador que qualsevol mitjà de defensa estaria justificat per contrarestar-lo.
Evidentment, no es fa mai la pregunta inversa: si en el món polític hi podria haver interessos ocults. Però qui cregui que els polítics es balancegen indefensos penjats de les cordes dels titellaires és que s’ha perdut en un thriller distòpic.
En la realitat cap grup de conspiradors seria capaç de dirigir la ingènua població durant decennis per dur a terme uns plans sinistres. I el que seria totalment impossible seria mantenir aquests projectes en secret en tot moment.
L’americanista de TübingenMichael Butter no fa gaire va escriure un llibre extens sobre aquest tema. En l’obra compara complots reals amb altres d’inventats, i la troballa és inequívoca: “Mai una teoria de la conspiració ha resultat ser veritat”.
Però perquè una teoria de la conspiració convenci n’hi ha prou que sembli coherent. En cas de dubte, els fets pertanyen al món dels experts, dels quals cal desconfiar profundament. El grup de creients s’estima més basar-se en indicis, en moments de sospita; i en darrer terme en el sentiment popular que alguna cosa deu passar. En l’estudi Mitte, de la Fundació Friedrich Ebert, la meitat dels enquestats van indicar que confiaven més en les sensacions pròpies que en el judici d’experts.
La psicologia dels que creuen en conspiracions
Pel que fa a la coherència, les teories de la conspiració tenen un avantatge enorme: per naturalesa, els humans ens hi mostrem receptius. Al llarg de l’evolució ens hem convertit en detectius nats que busquen patrons de traïció: busquem automàticament connexions entre esdeveniments, significats ocults.
Però sobretot ens tenalla una por derivada de ser el més social dels mamífers: els altres membres de la manada es podrien girar contra nosaltres i atacar-nos per l’esquena. Alguns investigadors suposen fins i tot que l’evolució ha provocat un veritable sentit de la conspiració, un olfacte per detectar especialment tripijocs ocults. Entre els caçadors-recol·lectors presumiblement passava que un líder impopular era apartat per un grup de conspiradors. En la seva situació, les sospites sanes potser eren un avantatge.
En qualsevol cas, avui dia entregar-se a un sentiment de conspiració encara fa contenta molta gent. Moltes persones que creuen en conspiracions afirmen que un dia es van “despertar”: ahir encara eren “ovelles adormides” com tots els altres i anaven tirant enmig de la manada amb ignorància; ara, de cop i volta, se senten elegits, separats per sempre de la massa apàtica.
No és sorprenent que aquesta perspectiva no atregui igual tots els caràcters. Els dossiers, pamflets i vídeos decisius de l’escena provenen “gairebé exclusivament d’homes”, diu l’expert de Tübingen.
Una raó que hi veu Butter rau en el motiu principal del qual s’alimenta el fet de creure en conspiracions: “La sensació d’impotència o la por d’estar-ho aviat”. Als homes amb models tradicionals de masculinitat els afecten especialment les conspiracions. Els privilegis habituals corren el perill de desaparèixer, el món es torna més complex; i vet aquí que una teoria de la conspiració els va com l’anell al dit. Transforma la sensació de marginalitat en una cosa gloriosa: l’adepte pot posar-se en el paper de l’heroi rebel. A partir d’aleshores pertany al petit grup dels bons que expliquen a les ovelles adormides com funcionen realment les coses.
Qui vol explicar seriosament el món sovint ho té difícil. Senzillament moltes coses són complicades. Per contra, l’especialista en teories conspiratives pot demostrar la seva superioritat d’una manera molt diferent: amb un vil complot dels dolents contra la població indefensa; només uns quants outsiders valents descobreixen la veritat, i comença la lluita final. Una trama que seria un èxit de taquilla.
Potser per això el gènere s’ha tornat tan atractiu per als rapers. Des de sempre els ha agradat presentar-se com a figures marginals ultramasculines que desafien el sistema. I troben cada cop més gust en les teories extremes. Una gran part de les figures més famoses de l’escena a Alemanya –entre ells, Fler i Kollegah, Haftbefehl i Olexesh– flirtegen amb l’actitud que posa en dubte el coneixement mainstream. Fler, per exemple, considera que la forma esfèrica de la Terra no és de cap manera un fet definitiu. Kollegah fa córrer el rumor d’una conspiració mundial d’illuminati i altres forces obscures. I Olexesh fins i tot sap treure suc de la saga dels reptilians.
Jugar amb la gran conspiració permet adoptar l’actitud pseudocrítica del que entén les coses, que fa tremolar els fonaments dels coneixements erronis. O com ho va expressar Fler en una entrevista: “Només se’n foten de nosaltres”.
La manera com els que creuen en conspiracions entenen el món la va sintetitzar el politòleg nord-americà Michael Barkun en tres frases: res no passa per casualitat; res no és el que sembla; tot està relacionat.
Això sembla un tràiler per a la pròxima sèrie de misteri de Netflix. Però l’esoterisme murmurador conté, comptat i debatut, el programa d’una radicalització basada en l’odi contra altres persones.
Tot plegat comença amb la casualitat. En efecte, evidentment mitja vida consisteix en casualitats, a petita escala però sobretot a gran escala. Però això no convenç els conspiracionistes: en tot el que passa hi veuen la intenció d’algú feta realitat. Conceben el món com una màquina en què els engranatges, les bieles i els cigonyals estan engranats fèrriament. I si a la vida topen amb un algun infortuni, creuen que a l’altra banda de la màquina hi ha un conspirador que els espia, que amb un somriure diabòlic als llavis acaba de tocar un interruptor.
En això no és difícil identificar-hi el reflex distorsionat de la religió. Ara no és el Totpoderós qui governa el món segons els seus designis de salvació, sinó que al darrere de tot hi ha una diabòlica banda de conspiradors.
La religió de l’odi que professen els que creuen en la conspiració, per la seva naturalesa, no ofereix cap salvació. Per contra, però, els adeptes poden procurar-se un alleujament a la Terra: maltractant els suposats culpables.
Els culpables estan determinats des del començament, explica l’investigador Michael Butter. Per als creients és evident qui mou els fils en cada cas: sempre aquells que presumptament es beneficien dels danys que senten els creients. Poden ser els refugiats, els jueus o –quan es tracta de malalties– les grans farmacèutiques, perquè amb la gent sana no es poden fer diners.
Trobar culpables és el nucli essencial de la teoria de la conspiració. La majoria fantasieja posant-se en el paper de víctima. Després pot imputar el seu infortuni a una minoria superior.
En el fons, la teoria –més o menys elaborada– s’afegeix posteriorment. Embolcalla el ressentiment previ amb un relat victimista bastant coherent: com pot ser que aquells brivalls facin una cosa com aquesta? Qui treballa a favor seu? On hi ha indicis que sostinguin una invenció tan esplèndida?
Molts teòrics diuen que han dut a terme àmplies investigacions. Però això pràcticament mai no es correspon amb una recerca de debò. Sense investigar res, també és possible tirar endavant, com diu la segona màxima de la conspiració: res no és el que sembla. Dit d’una manera menys elegant: els fets no importen.
Si no, per exemple, no s’explicaria que l’eterna reputació dels illuminati com a conspiradors hagi durat tant. Aquest orde secret d’il·lustrats idealistes, fundat el 1776 a la ciutat bavaresa d’Ingolstadt, va ser prohibit quan no havien passat ni deu anys de la seva creació. Els illuminati es van dissoldre, és a dir, des d’aleshores ja no existeixen. D’allò fa uns dos segles i mig. I, tot i així, aquella gent encara trama complots constantment?
Per als que creuen en conspiracions això és inqüestionable. ¿No es veuen contínuament persones famoses que formen una piràmide amb les mans (la cantant Beyoncé!) o un rombe (Angela Merkel!), és a dir, els signes amb què –com tothom sap– els illuminati es donen a conèixer als seus companys de conspiració? I que, a part d’això, no hi hagi rastre de les seves accions no té importància des del punt de vista de la paranoia. Al contrari: que poderosos que deuen ser aquests personatges foscos per poder-ho ocultar tot!
Ras i curt: el fet que no n’hi hagi proves ja n’és la prova.
Precisament això és el que fa que una teoria de la conspiració sigui perillosa: desvincula els seus adeptes de la realitat. Allunyats dels fets, poden creure i fer el que vulguin segons els capricis de la seva vida emocional.
La realitat –els diu a cau d’orella la teoria– sovint només és un invent de l’altre bàndol.
En els últims anys l’interès de la ciència per les idees conspiratives ha augmentat considerablement. Diversos estudis responen a la pregunta de quina mena de gent és propensa a seguir aquestes tendències. Però de característiques ben definides no se n’han trobat gaires: tan sols nivells baixos en el pensament analític i també una tendència a expressar-se confusament.
Això últim ho va demostrar el psicòleg canadenc Gordon Pennycook. Va presentar als seus subjectes d’estudi frases sense cap sentit (“Som enmig d’una flor d’afecte d’alta freqüència que ens donarà accés a la sopa quàntica”). I va descobrir el següent: a moltes persones que creuen en conspiracions els semblava que aquella xerrameca pomposa –Pennycook en diu “pallassades pseudoprofundes”– tenia tot el sentit del món.
En congruència amb això, el psicòleg de Mainz Roland Imhoff va descobrir una clara necessitat de singularitzar-se. “Aquestes persones troben atractiva una teoria quan només la defensa una minoria”, diu Imhoff. “Sembla que el que els importa és envoltar-se d’una aura de coneixement exclusiu”.
Imhoff ja fa temps que investiga aquest tipus de persones. L’any passat, amb la seva col·lega Pia Lamberty, va descobrir una singularitat que sobresortia més que cap altra: “Els que creuen en teories conspiratives”, diu l’investigador, “en general també segueixen la medicina alternativa”.
Darrere d’això hi ha probablement la por que el propi cos sigui entregat a unes forces obscures; sobretot a la indústria farmacèutica. Gràcies a estudis anteriors, Imhoff sap que aquestes empreses “són percebudes com una força especialment poderosa”.
La gent atribueix a les grans companyies un poder de manipulació llegendari. Les grans farmacèutiques fan que la gent estigui malalta a propòsit –diuen aquest tipus de persones– per poder-los endossar pastilles cares tota la vida. Aquesta convicció es pot radicalitzar políticament en totes direccions: comença, per exemple, amb un escepticisme mitjanament racional envers les vacunes, continua amb l’aversió a ser “tutelats” per part de l’Estat i acaba amb el quadre complet de la por conspirativa: l’“elit”, els jueus o el “sistema satànic” ens vol fer posar malalts.
L’activista berlinesa Giulia Silberberger observa com l’escena va canviant: la seva petita organització Der goldene Aluhut identifica cada any idees conspiratives especialment esbojarrades. Actualment, diu Silberberger, està augmentat la “medicina germànica”.
Els adeptes d’aquesta teoria retornen a les ensenyances del metge Ryke Geerd Hamer, mort fa dos anys. Hamer rebutjava l’aplicació de la quimioteràpia per al càncer. Als pacients, deia ell, se’ls implanten secretament uns xips amb compartiments tòxics: un complot d’oncòlegs sionistes.
Temps enrere la delirant medicina de Hamer no tenia cap importància a la xarxa. “Però avui dia aquesta gent té un grup tancat de Facebook amb més de 10.000 membres”, diu Silberberger. L’activista també ha trobat alguns professionals mèdics als grups d’autoajuda per a malalts a internet que treballen a les missions.
Per a l’activista és evident que aquest grup cada cop està més polititzat. Actualment, la vacunació, per exemple, està sota sospita, diuen que converteix les persones en antenes vivents que es podran localitzar en tot moment: “Segons ells, ens introdueixen sota la pell nanocàpsules amb xips”.
La dreta dura troba en aquests cercles un públic interessat. “El petit partit de dreta Deutsche Mitte ja es posiciona al costat dels contraris a la vacunació”, diu Silberberger, “i ells accepten aquesta ajuda amb agraïment”. I qui hi ha al final (sempre) darrere la conspiració mundial?
Els amics de la interpretació paranoide del món avui dia es troben amb molta més facilitat. Això es deu sobretot a internet. Abans les teories de la conspiració eren una passió solitària de persones introvertides que se submergien en la seva ficció particular; i la qüestió normalment no transcendia. Aquella gent rareta no descobria que hi hagués persones semblants en altres llocs; i, si ho arribaven a fer, més aviat era per casualitat.
Avui dia aquesta gent troba informació fàcilment sobre tota mena de temes, des dels rastres tòxics dels avions al cel fins a la tecnologia mòbil 5G –que ens estovarà com un microones gegant a l’aire lliure–, i també probablement sobre la llegenda dels homes de les SS, que amb l’ajuda de “plats voladors imperials” supersònics es van escapar a la regió antàrtica de Nova Suàbia.
Qui busca a YouTube teories d’aquesta mena rep les recomanacions d’altres de semblants. Així el neòfit se submergeix en un remolí d’interpretacions conspiratives del món.
Cada teoria concreta es pot entrellaçar sense problemes amb altres, encaixen com components estandarditzats. Per això amb el temps sorgeixen estructures cada cop més grans seguint el model de la monstruosa conspiració QAnon. L’expert de Tübingen Michael Butter parla de “superteories de la conspiració”.
De tota manera, els adeptes no són exigents. La ciència ho sap: qui ja creu en una conspiració també en troba plausibles altres. El que diguin les teories individualment sembla que gairebé no té cap importància. No és cap gran problema que es contradiguin entre elles. Segons un estudi britànic, hi ha gent que creu que Lady Di només va simular la seva mort, però també els sembla obvi que va ser assassinada.
L’activista berlinesa Silberberger rarament troba persones que només creguin en una o dues teories: “La tendència va clarament cap la barreja múltiple”, diu l’activista. Els Reichsbürger d’extrema dreta, per exemple, també tenen por dels avions que suposadament deixen anar verí a l’atmosfera. I com que es pensen que la medicina tradicional està en mans jueves, acudeixen a curanderos, diu Silberberger; “o es prenen bentonita i zeolita per eliminar totes les substàncies tòxiques”.
A l’entorn dels Reichsbürger trobem, per exemple, l’autoproclamat monarca Peter Fitzek, que a Wittenberg ha instituït un “Regne d’Alemanya”. Fitzek, cuiner de professió i professor de karate, temps enrere tenia una botiga d’esoterisme. Creu en els àngels i es presenta com un “ésser diví”, immodestament com un successor de Jesús.
Fitzek tampoc no és un boig inofensiu. En la seva cançoneta inventada s’hi amaga una obsessió antisemita. Fitzek lluita contra tota mena de conspiracions que ell atribueix injustificadament al “sistema satànic”. Darrere de tot plegat s’hi amaga, segons ell, l’economia bancària mundial, dirigida per la família Rothschild.
En aquest sentit, totes les teories de la conspiració s’assemblen, com ha analitzat el politòleg berlinès Samuel Salzborn: “Hi ha un grup que mou els fils des d’un segona pla i que disposa d’un poder abstracte enorme”. “Al final tot va a parar sempre als jueus”.
En realitat, no es coneix cap conspiració inventada encapçalada pels islamistes, els xinesos o la FIFA. “Només els jueus apareixen alhora com a figures poderoses i sense poder”, diu l’investigador. Aquesta idea antisemita no té res a veure amb la realitat, i precisament per això és aplicable a tot arreu.
Per explicar la gran conspiració, els seus creadors sovint fan servir la idea de la piràmide: a sota hi ha les masses populars manipulades; a un nivell mitjà hi ha tota mena de còmplices i encobridors polítics; i, a dalt de tot, els líders reals, per exemple les “elits mundials”, que –estranyament– en general no són figures concretes.
Per això l’actitud rebel de les teories de la conspiració sovint només és una impostura. A la pràctica, no s’actua contra “els de dalt”, sinó contra els seus suposats agents, sempre que siguin accessibles. I això vol dir anar contra minories i víctimes fàcils de tot tipus: contra el propietari jueu d’un restaurant, contra els migrants que el gran inversor jueu George Soros suposadament vol portar al país, o contra un polític innocent de la CDU que s’està a la terrassa de casa seva.
En canvi, el nivell superior de la piràmide conspirativa és un espai buit. No cal omplir-lo forçosament, però, si sorgeix la necessitat, es recorre una vegada i una altra a la idea antisemita del Weltjudentum (‘els jueus del món’). Algunes teories amaguen aquesta rerefons en expressions com el “càrtel financer mundial”, en la imatge dels “pops” que envolten la Terra amb els seus tentacles, o simplement amb cognoms com Rothschild. A final de juny, al programa de tertúlia Kölner Treff, de la WDR, la humorista Lisa Fitz va dir –sense que ningú li portés la contrària– que “els bancs centrals de 130 països” ja formaven part de la “banca Rothschild”.
Fins i tot en el cas dels rastres tòxics dels avions s’hi han propagat les interpretacions antisemites. No és cap casualitat que això dels rastres, suposadament tòxics, dels avions s’assembli a la terrible història del final de la baixa edat mitjana de l’enverinament de fonts.
L’expert en religions Michael Blume compara la història de l’antisemitisme amb un torrent fosc que al llarg dels mil·lennis ha anat formant un congost. “Quan brollen nous mites de conspiracions”, escriu Blume, “gairebé sempre baixen riu avall i acaben desembocant en l’ample riu de l’antisemitisme”.
La concepció del món de l’extrema dreta sempre s’ha construït al voltant d’aquest riu. Quan parlen de conspiració sempre es refereixen als jueus. Necessiten l’adversari espectral més gran possible, ja que el seu negoci polític consisteix gairebé exclusivament a atiar la histèria.
El que volen la majoria de seguidors de les teories de la conspiració és “crear tensió, por i dependència”, afirma l’historiador d’Hamburg Volker Weiß. “La reacció agressiva permanent pretén fer tornar neuròtica la societat perquè accepti dòcilment les ofertes de salvació autoritàries”.
Les representacions fantasmals han resultat ser tan efectives que tot l’espectre de l’extrema dreta hi recorre. Els diversos grupuscles, que solien estar aïllats i barallats, hi troben un comú denominador ideològic.
“Es mantenen units gràcies a temes de campanya comuns”, diu l’investigador sobre l’antisemitisme Samuel Salzborn. “Fa un temps anaven contra la globalització, però ara té lloc una veritable campanya conspirativa”.
El seu nucli central és l’apocalipsi de la “gran substitució”. Aquest fet cal evitar-lo per tots els mitjans; si cal, fins i tot amb una guerra civil.
Michael Butter: Nichts ist, wie es scheint [Res no és el que sembla]. Editorial Suhrkamp, 271 p., 18 euros.
Traducció d'Arnau Figueras