Un vespre càlid d’estiu, poc després de les massacres d’El Paso i Dayton, uns quants centenars de manifestants s’han aplegat a Fairfax, un barri dels afores de Washington, en una carretera de sortida i han encès espelmes. Darrere seu s’alça un bloc blau de vidre i ciment que es veu des de l’autopista que surt de la ciutat. A dalt de tot cinc paraules resplendeixen de vermell encès: National Rifle Association of America (l’Associació Nacional del Rifle dels Estats Units).
A l’edifici sembla que ningú s’interessa pels manifestants. En alguns despatxos encara hi ha llum, però a part d’això tot està en silenci. Els treballadors de l’NRA, el lobby armamentístic més poderós del món, ja saben com va: es formen marxes de protesta quan algú torna a disparar contra un grup de persones. Després de les dues massacres del cap de setmana passat, va aparèixer una nota breu a la pàgina web de l’associació: deia que acompanyaven en el sentiment les famílies de les víctimes, però que continuaven defensant el dret dels nord-americans a portar armes. Sis línies per 31 morts, amb això n’hi va haver prou.
A baix, al carrer, un dona entona “No serem moguts”, una cançó del moviment pels drets civils als EUA, i la melodia s’enfila per la façana de vidre. Després el reverend David Miller, un home cepat amb camisa grisa i collet, puja a un petit podi improvisat. El sacerdot vocifera que no poden permetre que se’ls treguin de sobre una vegada més amb les mateixes frases de sempre: “S’ha acabat el temps de quedar-nos de braços plegats i de resar. Ara, finalment, ha arribat l’hora d’actuar!”.
“Amén!”, respon la multitud. “Amén, amén!”. El reverend es deixa contagiar per la passió que l’envolta aquest vespre. Han vingut escolars, universitaris, una diputada dels demòcrates al congrés. Porten cartells que diuen “La nostra sang, les vostres mans”, i sostenen fotos de les víctimes de la matança d’El Paso.
Evidentment, diu el reverend, ja hi ha hagut massa massacres. Després de l’atemptat a l’escola Sandy Hook de Connecticut l’any 2012, en què van morir 26 persones –entre elles vint nens–, el reverend va pensar que finalment canviaria alguna cosa. I el mateix va pensar després de la massacre en un institut a Parkland, Florida, l’any 2018, amb disset morts. Ni tan sols les protestes dels alumnes supervivents de Parkland van aconseguir cap modificació de la legislació sobre les armes. Però ara, diu el sacerdot, sí que s’ha arribat a un límit. “Ara es comencen a moure les coses”. El reverend reflexiona uns segons i mira cap al cel vespertí: “O això espero, si més no”.
Aquests dies són freqüents els recordatoris dient que cal aturar aquesta situació, que s’ha d’entrar en raó en vista de la violència i l’odi als EUA. Només el 2019 han estat assassinades en tirotejos massius 250 persones.
La paraula amok –un atac impulsiu indiscriminat– no s’adiu amb el crim de Patrick Wood Crusius a El Paso, com tampoc amb la majoria de tirotejos massius; el presumpte autor estava enrabiat, però no va triar les seves víctimes indiscriminadament. Va conduir durant deu hores, des d’un barri residencial de Dallas fins a El Paso, arran de la frontera mexicana, on la proporció de latinos és especialment alta. Per a la matança va escollir un supermercat Walmart, el negoci del qual es basa en l’intens trànsit fronterer.
Crusius no tan sols volia assassinar, sinó que volia enviar un missatge polític. En tenia un exemple: l’autor de l’atemptat de Christchurch, que va abatre 51 persones en dues mesquites a Nova Zelanda, i que al seu torn es remetia a l’extremista de dreta Anders Breivik, que el 2011 a Oslo, a l’illa d’Utøya, va matar 77 persones.
L’acció de Crusius havia de ser un acte terrorista, manifestament volia causar por i desconcert en aquells que no són blancs per difondre la seva ideologia racista, la seva por per l’automatització dels llocs de treball i la superpoblació. “Defenso el meu país d’un canvi cultural i ètnic causat per una invasió”, escriu Crusius en un pamflet de quatre pàgines que es podia trobar a internet poc abans dels fets. En el text reprèn la teoria de la conspiració de l’extrema dreta segons la qual la població dels EUA serà “substituïda”.
Després dels atemptats islamistes de l’11 de setembre del 2001, l’aleshores president nord-americà, George W. Bush, va iniciar dues guerres que van costar la vida de milers de soldats. Va crear un nou Departament de Seguretat Nacional, on treballen 240.000 persones i al qual es destinen cada any pel cap baix 40.000 milions de dòlars. El departament havia de protegir el país sobretot de terroristes estrangers. Però cada cop és més clar que va creixent una amenaça més gran on pràcticament ningú s’imaginava: en barris residencials tranquils i plens d’arbres com Allen, a Texas, on vivia i es va radicalitzar Crusius abans de ficar-se al cotxe amb un fusell d’assalt i dirigir-se a la frontera mexicana.
Holger Esser no se’n sabia avenir quan va sentir les notícies sobre El Paso. Aquest enginyer del software oriünd de la ciutat alemanya de Düren viu als EUA des de fa més de vint anys. Coneixia Crusius superficialment, vivien al mateix carrer i se saludaven quan als matins Esser sortia a passejar la seva gossa Millie. Esser no s’havia fixat mai gaire en Crusius, un noi taciturn i que no destacava, de poc més de vint anys, que anava al Collin College, prop d’aquella zona. Aparcava el seu Honda Civic davant la porta de casa dels seus avis, on vivia la major part del temps.
“Jo, com tothom, vaig quedar parat quan vaig assabentar-me de la massacre. Conec els avis, són gent amable i simpàtica”, diu Esser. Larry i Cynthia Brown, que segons Esser van a missa regularment, viuen a set cases d’Esser. Van acollir el seu net Patrick fa uns dos anys, després d’acabar l’institut. En l’anuari de l’institut hi diu que Crusius troba interessant el “món de la criminologia”. Antics companys de classe el descriuen com un noi solitari i taciturn a qui la majoria evitaven i de qui alguns es burlaven.
Evidentment, Esser ha llegit el pamflet de Crusius. Volia entendre què li passava per dins al seu veí. “Com pot ser que algú que viu aquí es preocupi perquè els mexicans li treuen la feina?”, es pregunta Esser. Les cases del barri poden arribar a costar un milió de dòlars. La gent que viu aquí s’ha acostat força al somni americà. Garatges dobles davant els quals s’aparca un tercer vehicle i jardins perfectament cuidats. Però en la imaginació de Crusius és clarament un món que està a punt de desintegrar-se: “Els EUA s’estan podrint per dintre, i sembla que no hi ha maneres pacífiques d’aturar-ho”.
El terrorisme dels blancs contra minories acompanya els Estats Units des dels seus inicis. El 1787 el país va donar-se la primera constitució democràtica de l’època moderna. Però el document només va rebre l’aprovació dels tretze estats fundadors perquè, a causa de la pressió del sud, es va permetre conservar el sistema brutal de l’esclavitud. No va ser fins a l’any 1865, amb la victòria del nord a la guerra civil, que es va abolir. Dissabte passat uns policies a cavall van passejar per la ciutat un sospitós negre amb una corda lligada al coll a la ciutat texana de Galveston. Exactament com si no s’hagués abolit l’esclavitud. Les imatges van provocar fortes protestes.
Als EUA el terrorisme de dreta té una llarga història. Fins als atacs al World Trade Center del 2001, el lúgubre rècord de l’atemptat més sagnant de la història dels EUA el tenia Timothy McVeigh. El 1995 McVeigh, àvid consumidor de teories de la conspiració de dreta, va fer volar pels aires un edifici institucional a Oklahoma City i va matar 168 persones. L’ONG Lliga Antidifamació (ADL, en anglès) ha calculat que els últims deu anys tres quartes parts dels assassinats amb motivacions extremistes als EUA han estat responsabilitat de l’extrema dreta.
Fins a quin punt aquest perill és apressant es va demostrar l’agost del 2017 quan un grup de racistes va recórrer els carrers de la ciutat de Charlottesville, a Virgínia, mentre cridaven: “Els jueus no ens faran fora!”. Una dona va morir quan un admirador de Hitler va atropellar a tota velocitat un grup de manifestants contraris. A Donald Trump, però, no li va passar pel cap posar nom als culpables. Es va limitar a fer el comentari que hi havia “molt bona gent en tots dos bàndols”.
Nazis bons? Com a mínim des de Charlottesville és evident que Trump busca la proximitat amb els marges polítics de l’extrema dreta als EUA; no hi ha res que el molesti tant com que es critiqui gent que l’elogia. I molts racistes blancs veuen en Trump un aliat.
El president –això se li ha de reconèixer– com a mínim en un discurs llegit ha condemnat l’assassinat massiu d’El Paso com el que és: “La nostra nació ha de condemnar el racisme, el fanatisme i la ideologia del supremacisme blanc”, va dir Trump dilluns quan finalment, unes 48 hores després dels fets, va comparèixer davant les càmeres.
Però pot ser que Trump, l’existència política del qual es basa a dividir del país, faci de reconciliador? Si es prengués seriosament el dol per les víctimes, podria instar els republicans del congrés a endurir la legislació sobre les armes.
Hi ha poques raons per creure que el president pensa canviar de política. Barack Obama va tenir un dels grans moments de la seva presidència quan l’estiu del 2015, en el discurs de condol pels morts de la massacre en una església de Charleston, a Carolina del Sud, va entonar la cançó “Amazing Grace” i després va llegir el nom de totes les víctimes negres.
Dimecres, quan Trump va desplaçar-se a Dayton i El Paso per visitar els ferits dels atacs i els equips de salvament, va aprofitar una pausa entre dos compromisos per burlar-se del seu possible rival demòcrata Joe Biden: “Mira l’adormit de Joe, quin discurs més avorrit! Amb aquest paio la quota de pantalla i els clics es desplomaran”. Allò va ser tan respectuós com fer un rot en un enterrament. Abans va dir: “Em penso que la meva retòrica uneix la gent”.
No hi ha res tan sagrat en l’era Trump: el president ha mentit tan sovint i ha intoxicat tant el país amb malícia i burles que el discurs polític seriós està extingit. Els fets i la valoració serena són cada cop més infreqüents. El que compta és fer declaracions estrafolàries, crear l’efecte adequat, captar l’atenció. També es pot ben dir que el presumpte assassí d’El Paso és fill de l’era Trump.
Ja abans d’actuar, Crusius havia pensat en la repercussió mediàtica que tindrien els seus assassinats. Es va formar la seva opinió molt abans de Trump, escriu Crusius. “Sé que els mitjans probablement diran que soc un racista blanc i criticaran la retòrica del president. Els mitjans són tristament coneguts per escampar notícies inventades i les seves reaccions als meus atacs segurament no faran més que confirmar-ho”.
Res no s’allunya més de la veritat que considerar Crusius com un criminal aïllat amb problemes mentals, com fa Trump. No, Crusius va planificar amb exactitud el seu crim. I també el missatge que volia difondre. A causa de l’alta taxa de natalitat dels latinos, escriu Crusius, aviat els EUA es convertiran en un “Estat amb un sol partit”. Aquí hi veu una conspiració.
Com a pare intel·lectual del manifest de Crusius podríem esmentar l’autor francès Renaud Camus, un home que temps enrere va provar sort amb la literatura homoeròtica. Si bé Camus s’ha distanciat repetidament dels atacs violents que s’han perpetrat en nom de les seves idees, no dubta pas que les seves tesis siguin correctes. El llibre de Camus Le Grand Remplacement (‘La gran substitució’) arriba a l’absurda conclusió que “els pobles autòctons europeus” seran substituïts intencionadament per “immigrants de fora d’Europa”.
El terrorista de Christchurch va titular el seu manifest en relació amb “la gran substitució” de Camus. Comença amb les paraules: “Són les taxes de natalitat! Són les taxes de natalitat! Són les taxes de natalitat”. Crusius escriu: “No m’havia fixat en els latinos fins que no vaig llegir Le Grand Remplacement”.
L’autor Renaud Camus reprèn una idea de la nova dreta: de sobte molta gent de dretes ja no parla de la “superioritat” de la raça blanca. La justificació de les pròpies accions es basa en una mena de defensa urgent contra la invasió del país per part d’immigrants. Crusius escriu que vol que es divideixin els EUA perquè cada raça tingui el seu propi territori.
Alguns candidats presidencials demòcrates només van poder-se aguantar fins a l’endemà dels actes terroristes per donar les culpes dels fets a Trump. Encara no s’havia confirmat l’autenticitat del pamflet, però Cory Booker, senador per Nova Jersey, va afirmar: “Donald Trump n’és el responsable”.
Quan algú abandona totes les inhibicions civilitzadores i obre foc contra famílies que al final de les vacances han de proveir-se de material escolar, aleshores no hi ha cap explicació simple i amb una sola causa. Sí que és cert, però, que Trump ha creat un clima d’odi i ràbia. Trump ha utilitzat constantment la paraula “invasió” per referir-se a la immigració, cosa que ara apareix en el manifest de Crusius. Trump va començar la seva carrera política amb la teoria de la conspiració que Obama no havia nascut als EUA.
Que Trump sigui un racista convençut o no, al capdavall és pràcticament igual. Però ha pres la decisió d’estar al servei dels instints més vils de la seva base. Un dels punts més baixos de la història recent dels EUA es va viure quan Trump en un acte de campanya a mitjan juliol a Carolina del Nord va quedar callat mentre mirava com la multitud cridava “Repatria-la!”. Es referien a la congressista nord-americana Ilhan Omar, nascuda a Somàlia i arribada als EUA de petita. Trump havia instat tres altres diputades no blanques del congrés a anar-se’n als seus països d’origen, tot i que són nord-americanes.
Per tant, Trump difícilment pot ser l’home que combati aquell terrorisme blanc del qual ja alerta l’FBI. Probablement ni tan sols ho vol fer, ja que això desbarataria l’estratègia de la seva campanya electoral, que es basa a atiar el ressentiment.
Trump sap també que són sobretot els nord-americans blancs els que lluiten pel dret a portar armes. Si a Washington hi hagués un govern assenyat, s’hauria trobat ràpidament una via per frenar l’epidèmia de violència. Gairebé qualsevol persona impulsada per pensaments lúgubres pot anar a la botiga d’armes més propera i iniciar la seva guerra civil personal.
“Si als EUA s’haguessin assassinat amb armes tants blancs com negres, es faria alguna cosa de seguida”, diu Hemenway. Pràcticament ningú coneix tan bé la bogeria armamentística dels nord-americans com ell. Hemenway té 74 anys i és catedràtic de la Harvard School of Public Health. Des de fa trenta anys investiga la relació dels seus compatriotes amb les armes. El dret a posseir una arma es va ratificar fa més de 200 anys, el 15 de desembre del 1791, en la segona esmena de la constitució. Per a molta gent és una cosa sagrada. Hemenway no reclama que es prohibeixin les armes de foc, sinó que es regulin amb seny: això ja seria un gran pas per als EUA.
Per a Hemenway cal prohibir els carregadors grossos, com també van exigir els alumnes de Parkland després de l’atemptat a la seva escola. En tots dos atacs del cap de setmana passat, els autors van fer servir armes que estaven dissenyades originalment per a l’exèrcit. L’assassí de Dayton tenia un fusell amb un carregador de fins a cent cartutxos. “Ningú necessita aquestes armes per a l’autodefensa”, diu Hemenway. “El seu únic objectiu és matar de pressa molta gent”. Trump va dir dimecres que no veu “voluntat política” al congrés per prohibir els fusells d’assalt o els carregadors grossos. Com si el president no tingués al seu abast convèncer els republicans perquè s’aprovin lleis més dures.
A Trump també li costarà regular les plataformes d’internet on es radicalitzen els assassins com Crusius. El fòrum tristament cèlebre 8chan, on Crusiusi abans altres persones van difondre els seus pamflets, ja no està operatiu. Però només perquè el proveïdor de serveis d’internet ha retirat la pàgina del seu servidor. En grups tancats de Telegram es continua alabant Crusius. “El dia d’avui passarà a la història com un punt d’inflexió per a la consciència de la raça blanca”, va publicar un usuari després de la massacre d’El Paso.
“Hem de reconèixer que internet obre el camí de la radicalització a esperits pertorbats”, va dir Trump dilluns. Per a ell la culpa d’aquestes matances massives la tenen persones amb malalties psíquiques, no la legislació sobre les armes i uns criminals d’extrema dreta.
A més, l’assassí de Dayton, Connor Betts, segons va dir Trump dimecres, a diferència de Cursius, era “seguidor d’Elizabeth Warren i Bernie Sanders”, és a dir, una persona d’esquerres. Si bé és cert que Betts havia escrit tuits en aquest sentit, segons l’FBI sembla que simpatitzava sobretot amb diverses ideologies violentes, i a més els investigadors estan verificant si tenia connexions amb els anomenats incels, misògins radicals. A diferència de Crusius, Betts no va justificar políticament la seva acció, i encara ara els seus motius no estan clars. Entre les nou víctimes hi havia la seva germana.
Després dels fets d’El Paso molts membres de minories tenen por, no se senten protegits pel seu president, ja que perceben que els deixa a mercè dels trets. Trump dona prou motius per pensar que es veu sobretot com el president dels blancs, com el president d’aquell 30% que el vol votar l’any que ve de totes totes.
Això planteja preguntes sobre les eleccions presidencials de l’any vinent: pot guanyar Trump apostant només pels votants blancs? I apostant només pel ressentiment? Els blancs representen tan sols uns dos terços de la població nord-americana, i a molts els repugna Trump. El 18% són latinos i el 13% negres. La victòria a les eleccions del 2016 es va deure sobretot a les particularitats del sistema electoral nord-americà, segons el qual els estats de l’Oest Mitjà, on hi ha un nombre desproporcionadament alt de blancs, van ser decisius. Trump va poder guanyar malgrat que Hillary Clinton va aconseguir gairebé tres milions més de vots.
Però el mapa polític dels EUA va canviant. No pas a causa d’una conspiració, sinó pel canvi demogràfic. Enlloc es pot analitzar amb més precisió que a Texas, l’estat on vivia Crusius. Els últims decennis Texas havia estat un bastió dels republicans i de l’NRA, pàtria de rednecks en botes de cowboy, aquest és com a mínim el clixé. Però això cada cop s’adiu menys amb la realitat. Actualment, el 41,5% dels texans són blancs sense arrels llatinoamericanes, però els latinos se’ls estan acostant de pressa, ja representen un 39,6% de la població, i el percentatge creix.
En les eleccions al congrés del 2018 un 64% dels hispans texans van donar suport al candidat demòcrata Beto O’Rourke, originari d’El Paso, que va perdre per poc. També van contribuir al fet que els republicans perdessin la majoria a la Cambra de Representants. Perdre el bastió de Texas tindria conseqüències catastròfiques per als republicans. Texas, amb 38 electors, és un dels estats més determinants a l’hora de triar el president. Si caigués en mans demòcrates, a aquests els seria molt més fàcil conquerir el Despatx Oval. El mateix es pot dir d’estats com Arizona o Geòrgia, que es van tornant més demòcrates, mentre que estats del nord tradicionalment demòcrates amb molts obrers es tornen més republicans. La pregunta és si aquest canvi serà prou ràpid per tenir repercussions el 2020.
Raul Arenas, a la seva casa d’El Paso, fa que no amb el cap. Que no, que de cap manera no votarà Trump. És un hater, un odiador, i un ximple, creu Arenas: “La cosa més amable que es pot dir del nostre president és que és infantil”. Arenas és ciutadà dels EUA des de fa uns trenta anys. Als dinou va arribar als EUA il·legalment procedent de la localitat mexicana de Ciudad Juárez, que es pot veure des de l’aparcament del Walmart d’El Paso.
Va comprar una targeta de residència falsificada, va trobar feina i al cap de cinc anys va presentar una sol·licitud per obtenir la nacionalitat. Té tres fills, que van néixer en territori dels EUA i, per tant, són nord-americans. Tots treuen molt bones notes i estudien allà. Actualment, Arenas és propietari d’una empresa de construcció de sostres i té la vida arreglada. La seva invasió personal ha fet bé als EUA.
“Els veritables invasors de Texas”, diu Arenas rient, són els blancs, si és que hi ha invasors. Ells van arribar a Texas al segle XIX i van expulsar-ne els mexicans. Però Arenas no vol fer bromes mesquines. Això s’estima més deixa-ho per al president.