Universitat Catalana d'Estiu

«Sempre ha estat un únic partit que ha liderat els processos independentistes arreu»

Jordi Casassas i Ymbert (Barcelona, 1948) és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona i, des de fa quatre edicions, president de l’equip rector de la Universitat Catalana d’Estiu, que se celebra del 17 al 24 d’agost i que enguany fa la 51a edició. Parlem amb ell de l’actualitat de la UCE, del seu paper en la construcció del país i també de l’actualitat política que, inevitablement, també ha trobat el seu espai en aquest esdeveniment celebrat a Prada de Conflent.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La Universitat Catalana d'Estiu també és l'escenari de multitud de xerrades polítiques. El principal reclam ha estat la intervenció del president català Quim Torra, qui des de Prada de Conflent desitjava que la propera diada esdevinga el "tret de sortida de la fase final del procés" i feia una crida a la confrontació amb l'Estat a través de la unitat de partits, a assumir que el camí és el de "la ruptura democràtica" i també a reconèixer que "el realisme polític exclou una solució dialogada amb l'Estat".

L’any passat ens deia que hi havia fets que li preocupaven de cara a edicions vinents de la Universitat Catalana d’Estiu. Continua tenint aquesta sensació?

No sé si és un tema d’ara o endèmic de la Universitat Catalana d’Estiu, però tenim una manca estructural de recursos. I això ho fa difícil. No la realització, perquè hi ha un gran voluntarisme, però sobretot la planificació és realment complicada. Hi ha un altre aspecte, que és que la direcció de l’Institut Renouvier, allà on se celebra la UCE, ens limita. No sé de quina naturalesa és el problema, però el resultat és que ens tanquen pavellons i, per tant, no podem tenir l’expansió que realment tindríem. I això incomoda la realització de la UCE en cada edició. Aquests temes preocupen.

Aquestes limitacions que vostè indica tenen un origen tècnic o polític?

S’impedeix que creixi el nombre d’assistents. Això depèn del director de l’institut, que posa pegues i limitacions. No crec que sigui un tema polític, encara que no ho descarto. Abans que la UCE, al juliol, es fa el festival Pau Casals i també els hi posen pegues. Per tant, no sabria dir si és un tema polític o no.

Pel que fa a l’edició actual de la Universitat Catalana d'estiu, una de les homenatjades ha estat Aina Moll, que va morir aquest febrer. Quina ha estat, segons vostè, la seua contribució al país?

Ha sigut una contribució cabdal. Va ser la primera directora general de Política Lingüística, la persona que va dissenyar o posar les bases de la Llei de Normalització Lingüística. Les persones que ho comencen tot sempre tenen un paper destacadíssim. És com anar en bicicleta: les primeres pedalades són les que costen i sense les quals la bicicleta no va recta. Aina Moll va fer aquesta funció. I després, desenganyem-nos: quan una persona arrenca un tema tan cabdal com aquest, la seva empremta, d’una manera o d’altra, condiciona les decisions futures. I la línia d’Aina Moll va ser un dels pilars fonamentals de l’autonomia d’aquell moment. La política lingüística no pararà, perquè és un tema que, amb independència o sense, contribueix a la cohesió social.

Una de les taules rodones que se celebren és sobre la Catalunya Nord i el procés. Com acull la localitat de Prada de Conflent la Universitat Catalana d’Estiu? S’ha normalitzat, després de 51 edicions?

Aquest tema s’hauria d’analitzar a través d’un treball universitari de recerca. Hi ha una minoria quantitativa, no qualitativa, que hi està compromesa. Després, em dona la impressió que trencar un índex determinat de sensibilitat pel tema dels Països Catalans és complicat. Però hi ha gent que fa una feinada enorme des de l’Escola Arrels i des del món municipal. Ja es va veure amb la mobilització per anomenar País Català a aquesta part de la regió, que no va tenir èxit però que va ser una mobilització important amb alcaldes, etc. I a l’escola Bressola, una de les moltes iniciatives culturals i educatives, polítiques fins un cert punt, que continuen. Però a mi em dona la impressió, tot i que això s’hauria de preguntar a la gent de la Catalunya Nord, que trencar un nivell determinat els hi costa un gran esforç.

Què vol dir amb això?

Que l’extensió social és limitada. La comunitat gitana de Perpinyà, per exemple, hi està molt implicada. Però fer prediccions sobre aquest tema és molt complicat, perquè a vegades hi ha un gir i passa alguna cosa que canvia la situació.

Per exemple, quan van reaccionar molts alcaldes de la Catalunya Nord a contra la repressió al Principat.

Sí, coses d’aquestes que són històricament inesperades. Això vol dir que per sota hi ha una sensibilitat que no troba un canal d’expressió? Potser sí. I això és difícil de detectar si no estàs aquí. Nosaltres, a la UCE, estem rebent la gent ja convençuda.

Un altre dels grans protagonistes de l’edició actual de la UCE és Quim Torra, que ha parlat de la resposta a la sentència i de la situació política en general. Com pensa que serà la propera tardor a Catalunya?

Una tardor de tensió social i política. Si em demana per la resposta a la sentència del Tribunal Suprem, jo, per l’experiència que tinc, sé que la ciutadania sempre ha reaccionat. I per tant, davant d’un fet com aquest, penso que la ciutadania reaccionarà. A mi em dona la impressió que hi haurà una bona resposta, perquè la gent té ganes de respondre. Però la no-unitat dels partits, la no-unitat d’acció, és un tema que, d’entrada, a molta gent l’ha refredat una mica.

Una de les coses que s’ha tractat també en aquesta edició de la UCE és, precisament, el moment de divisió entre els partits polítics. Hi va participar, per exemple, el corrent 1 d’Octubre d’Esquerra Republicana, crític amb la direcció del partit. Com està vivint vostè aquestes divisions? Tenen remei?

Jo diria que, a la política catalana, hi ha molts elements extrapolítics que acaben jugant papers determinants. Em dona la impressió que aquests elements tenen moltes vegades més força que una anàlisi freda sobre el que convindria fer. I això es barreja o s’intenta disfressar d’una confrontació tàctica. És la meva impressió com a ciutadà. Potser hi ha un caràcter mediterrani de prevencions individuals, tal com vaig insinuar al meu discurs d’inauguració, que no s’expliquen objectivament però que funcionen. Penso que cap procés independentista s’ha fet mai ni ha triomfat mai amb l’independentisme barallat. Sempre ha estat un únic partit qui ha liderat els processos independentistes a tot arreu. Una vegada assolida la independència, sempre hi ha més opcions. Però amb els independentistes barallats, és impossible l’èxit d’un procés.

Enguany, l’edició de la UCE té per títol ‘Un alè d’esperança a Europa’. Catalunya dona esperança a Europa o Europa en dona més, d'esperança, a Catalunya?

Quan vaig triar aquest argument va ser per un camí d’anada i tornada. I és perquè hem d’interpel·lar a Europa i hem d’esperar que Europa vagi entenent, primerament, el procés català com una realitat a solucionar, no com un problema generat per una gent que molesta. L’altra dimensió en què penso és el cas de Catalunya com a àrea important d’Europa, els Països Catalans com a motor econòmic interdependent. Si des d’aquí es planteja un plet que no només és nacional, sinó també de renovació democràtica, podrem fer que això generi un benefici per una Europa dissenyada pels Estats i pels grans interessos.

La UCE va ser fundada per construir una eina al servei dels Països Catalans. Els darrers anys, l’actualitat se centra en el procés independentista, i tothom se n’ha contagiat. Té la sensació que el tractament del procés està marginant la resta del país?

Des de la Universitat Catalana d’Estiu, no. La perspectiva de Països Catalans és fonamental i central a la UCE. Si es miren els temaris, aquests contemplen aquesta dimensió nacional. És evident que el procés és una realitat històricament nova que està aquí. Però la dimensió de Països Catalans a la UCE és un dels puntals i se’n parla constantment.

Entre els patrocinadors d’aquesta edició de la Universitat Catalana d’Estiu no hi ha cap de valencià, exceptuant la Càtedra Antoni Miró de la Universitat d’Alacant. Per què pensa que existeix aquest distanciament de les institucions valencianes cap a la UCE?

A mi em sembla que és un tema històric. Nosaltres hem fet els contactes i les aproximacions. Quan hem anat al País Valencià hem detectat una certa prevenció o una certa prudència. A porta tancada, hi ha tota la simpatia. Però no volen generar titulars periodístics, no volen donar arguments a la dreta espanyolista, i això limita una mica aquesta qüestió. Però no hi ha mala voluntat per part de les persones implicades. Després, a les Illes Balears, algunes institucions sí que han donat el pas. Penso, en tot cas, que el problema és més de prudència política, perquè l’hegemonia de certs sectors polítics i periodístics encara és ben recent.

Per últim, quin balanç fa del que duem d’aquesta 51a edició de la UCE?

Encara és una mica aviat, però jo he vist començar molt bé aquesta edició i no tinc perquè pensar que els propers dies serà distint.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.