Narrativa breu

Hitchcock, humor negre, suspens i altres herbes narratives

L’escriptor Pep Calero (Benigànim, la Vall d’Albaida, 2019), fins ara autor de tres poemaris, publica una primera obra narrativa que trasllada al paper l’univers d’Alfred Hitchcock: humor negre, misteri, suspens i ànimes turmentades en onze relats juganers i escrits amb intencionalitat, quasi sempre resolts de manera satisfactòria, que miren de gairó l’univers Quim Monzó. Un volum que li va valdre el Premi de Narrativa Vila de Puçol.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Cada recull de relats té la seua dinàmica pròpia: en trobareu de més solidificats i unitaris i uns altres de més dispersos i desestructurats. Tampoc no és una decisió que afecte a la qualitat intrínseca dels relats, en tant que són unitats independents, però molts autors tendeixen a cercar un pal de paller que unifique d’alguna manera el contingut i justifique la inclusió dels textos en un mateix volum.

Pep Calero, que ja havia fet algunes incursions en la narrativa breu, tot i que el cos de la seua producció publicada és poètica –la qual cosa, diguem-ho ja, té conseqüències saludables sobre l’estil de la seua prosa–, debuta amb un primer llibre de relats en el qual troba l’obra del cineasta britànic Alfred Hitchcock com a eix que unifica d’alguna manera les històries. L’homenatge es fa palès en els títols dels relats (“Trenta-nou grans”), de vegades de manera irònica (“Els ocellets”), però també perquè les històries fan servir alguns dels ingredients bàsics del mestre del suspens: humor negre, misteri i una galeria de personatges turmentats psicològicament.
 
En tot cas, Calero no agafa les pel·lícules de Hitchcock per adaptar alguna de les trames i fer-ne un relat: les històries són autònomes. I el recull, ben mirat, podria prescindir de les apel·lacions a l’obra del britànic i conservaria l’essència, un sentit unitari aconseguit a través del to i les característiques dels contes, quasi tots narrats a través de la primera persona. Fer explícit l’homenatge, tanmateix, proporciona un títol atractiu i un possible ganxo per al lector.

“Trenta nou graons”, el primer dels relats, és una bona carta de presentació: un infartat decideix jugar-se literalment la vida en el seu restaurant preferit enfrontant-se al delerós repte d’engolir els quaranta plats del menú degustació del xef. Trenta-nou graons esdevindran aleshores una metafòrica i sorprenent “ascensió a l’Everest”. “Atrapeu el lladre” és una altra mostra d’humor negre, amb un rapinyaire de passat difícil (genial la mort de la mare per “accident de còmoda”), que afronta un darrer treball “de restitució”. Tot i ser un personatge recurrent, Calero n'extrau substància i completa un relat molt aparent, tot i l'oportunitat perduda d'un final més incisiu i concloent.

Més redó i acabat és el monzonià “La finestra”, un dels relats, a més, d’escriptura més ben arranjada. “Cortina esquinçada” conté moments delirants a propòsit, per posar alguns exemples, d’un gigoló nigerià o d’un alcalde que llegeix novel·les rosa vestit amb roba interior femenina. Un conte coronat amb bona cosa d’humor negre, però no tan imaginatiu i suggeridor com l’irònic “Els ocellets”, un dels inqüestionables plats forts del recull. Altrament, “L’afaneta” fa un bon ús de diversos recursos narratius i és un dels millors relats des del punt de vista de la construcció dels personatges. 

Arribant al tram final, “D’entre els morts” potser no siga el conte més interessant, però té una escriptura ben intencional, quasi sempre ben conduïda: “(...) és l’herència plausible d’un passat llòbrec, ple d’interrogants no satisfets, de rumors ofegats pel penós pas d’un temps parsimoniós que pesa com una llosa”.  

“Frenesí” ens deixa un personatge perjudicat pels tòpics (tampoc l’espia de “Perseguit per la mort” acaba de funcionar), però és un relat que conté una certa deriva cap a la rudesa que li senta bé al recull i que esclata en la mala llet de “Nàufrags”. El to misteriós de “Sospita”, amb un final d’una considerable càrrega de lirisme, és el digne tancament del suggeridor i molt llegidor Hitchcock al sofà.

Una prometedora mostra del potencial de Calero, narrador més o menys tardà que combina un considerable cabdal imaginatiu amb els recursos expressius de la poesia i una sornegueria natural, gens impostada. Valors amb marge de millora en la mesura que, a més de filtrar l'humor i el sentit de l'absurd de Monzó (recordeu que els seus avis paterns eren de Benigànim, com Calero), l'autor valencià siga capaç de despullar i fer més concrets els relats i no tractar d'explicar moltes coses per guiar el lector. Tot, sense prescindir de l'alè líric que enlaira i fa més valuosa la seua proposta.  

Bases sòlides, en tot cas, no tan fàcils de veure en la narrativa breu contemporània al País Valencià.

Hicthccock al sofà
PEP CALERO
Onada Edicions, Benicarló, 2019
Premi de Narrativa Vila de Puçol
Narrativa, 124 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.