Passem a un altre cas ben diferent, molt breu, de l’any 1654. En tenim uns documents despenjats, és a dir, separats d’un procés. Es tracta de la còpia d’una delació contra un sacerdot ja mort, i l’informe d’un qualificador sobre els fets denunciats. El primer document, sense data ni noms per guardar el secret de confessió, reprodueix un fragment de la consulta que fa a la Inquisició un sacerdot, al qual han acudit tres dones, que en confessió li han explicat com un cert religiós ja mort las havía conducido a una unión espiritual y a unos abraços azia el pecho, hablando junto con esso cossas de Dios y actos de amor suyo, previniéndolas que aquello lo quería con toda limpieza.
Mentre els premia la mà i feia aquestes abraçades, el sacerdot delatat las preguntava si padecían tentaciones impuras, y si les inçitava a actos torpes y deshonestos, y que ellas le respondían que no padecían allí, pero que después los padecían. Ben sospitós, certament, d’alumbradismo, càrrec herètic molt més greu que l’aparent de sol·licitació o ús sexual de la confessió. Segueix l’informe de fra Jeroni Vives, en què fa la qualificació teològica d’allò denunciat, datat al convent del Pilar de València, el 10 de juny del 1654. D’entrada afirma que dichas mugeres son vehementemente sospechosas de alumbramiento, és a dir, herètiques. No n’està segur del tot, però pensa que sí, diría yo que son alumbradas. Fa després unes atrotinades referències a sant Tomàs, sant Joan Crisòstom i fins i tot Aristòtil per a fer palès que la luxuria es passión propria de las mugeres, luxúria que fra Jeroni relaciona, sense més explicacions, amb els alumbrados.
També considera sospitós aquest terrible monjo el sacerdot que ha fet la consulta a la Inquisició, per la seua tebiesa: en la misma delación se haze sospechoso de defensor del reo y las mugeres. Opina en acabar que el confessor no ha d’absoldre aquestes dones, sinó intimar-les a denunciar aquell sacerdot a la Inquisició, i fins i tot han de pedir ellas misericordia de su delito. No ens hem de sorprendre que fra Jeroni anime a denunciar el sospitós sacerdot ja mort: la justícia del Sant Ofici no s’atura per la defunció de l’acusat, sinó que procedeix, en cas de ser condemnat, contra la seua memòria, els seus béns i descendents fins a la tercera generació, i fins i tot contra el seu cadàver, com fou el cas de la mare de Lluís Vives, les despulles de la qual foren desenterrades i cremades. La justificació jurídica d’aquesta atrocitat és que els delictes contra la fe constitueixen faltes de lesa majestat contra Déu, alta traïció, i per tant a la màxima culpa correspon la màxima pena, la qual s’aplica per raons exemplaritzants fins i tot sobre ninots —efigies— en el cas dels fugats o sobre cadàvers.
Expliquem ací també això dels alumbrados. Tinguem present el claustrofòbic i ferri control de les idees a què la Inquisició sotmet els regnes hispànics, per tal d’evitar la introducció del virus de l’heretgia protestant; un control que s’exerceix, però, sobre unes societats que viuen un ambient d’efervescència espiritual, de promoció de la devoció interior, del misticisme; és la inquietud religiosa del Barroc, al capdavall. I, malgrat la vigilància del Sant Ofici, el segle XVI —i en menor mesura el segle XVII— coneix l’eclosió de diferents brots més o menys herètics, sovint més relacionats amb la influència erasmista —una religió més personal i lliure— que amb el protestantisme, i en especial el sorgiment dels il·luministes o alumbrados.
Aquests prediquen el quietisme, és a dir, l’abandonament absolut de l’ànima a la divinitat, amb la qual cosa tot allò que fa la persona deixa de ser pecat, fins i tot els actes sexuals. És una religió individual, sense institucions, sagraments ni litúrgia. Abolició del pecat i de tota cerimònia i obediència, de tot mitjancer entre Déu i l’ànima, que ens porta a un cristianisme realment revolucionari, al costat de la fossilitzada doctrina de la corrupta i burocràtica Església catòlica. Els alumbrados s’agrupen en cercles —conventículos—, freqüentats per religiosos i sovint dirigits per dones carismàtiques, visionàries, que hi exerceixen un domini absolut, grups en què es practica una promiscuïtat sexual absolutament escandalosa per aquells temps.
Aquests moviments van sorgir a Castella, Extremadura i Andalusia a finals del segle XV, conegueren un gran èxit, s’escamparen i foren perseguits i exterminats —físicament— per la Inquisició, que sense gaire trellat els considerava luterans a erradicar. Però renaixien contínuament; el darrer focus important es va desenvolupar a Sevilla el 1630. Malgrat el seu caràcter minoritari i clandestí, l’alumbradismo sembla que va influir sobre l’esplendor immediatament posterior de la mística castellana.
A València, segons les investigacions de Haliczer, el tribunal de la Inquisició troba l’any 1668 —catorze anys després del cas que acabem de veure— un únic grup d’il·luminats, que elabora una singular mística sexual, al voltant d’una jove, Gertrudis Toscà, amb poders espirituals, la qual manté relacions sexuals almenys amb tres sacerdots del seu cercle; un d’ells afirma que cada volta que fa l’amor amb Gertrudis treu un ànima del purgatori.
Dels directors espirituals acusats de propagar l’alumbradismo n’hi ha dos tipus, diu Sarrión: els que declaren que empraven aquestes idees per a convèncer les seues penitentes que el sexe —amb ells— no és pecat, i els que admeten i promouen visions i arravataments místics —les il·luses—. Potser més que de dos tipus d’alumbrados, podríem argumentar que es tracta de dos tipus de respostes davant l’encalç inquisitorial: els que al·leguen el motiu sexual per escapar del rigorós tracte reservat als heretges, i els que mantenen les seues conviccions, passaport directe a la foguera o, amb sort, la presó perpètua.
El 1574, la sentència del Sant Ofici contra els alumbrados de Llerena, una de les comunitats més destacades, explica la sexualització de la mística: algunes beates il·luminades, en orar, ...les parece que Christo en quien están contemplando les aparece en figura de hombre y con él vienen a tener grandes tentaciones de carne y realmente les parece que pasan con él tocamientos deshonestos hasta tener poluciones... les parece que ven que el mismo crucifixo las convida a deshonestidades lebantando sus bergüenzas por debaxo del paño.
D’altres, diu la sentència, confonen devoció i sensualitat sota el nom d’encendimiento: se vienen a llegar una muger con otra, desnudas en la cama en tanta manera que se abraçan y besan y meten la lengua en la boca, y juntando las partes vergonçosas, vienen a tener pollución.
Pol·lucions vol dir, en el cas de l’home, l’ejaculació i, per a la dona, l’emissió del flux vaginal, que el pensament mèdic de l’època equiparava al semen masculí, dins del paradigma galènic de la simetria dels dos sexes. Uns anys més tard, el 1623, la sentència dels alumbrados de Sevilla i Cadis torna a enumerar els “errors” en què incorren; después de aver comulgado a las hijas de confessión, las bahean con la boca en las suyas dellas, diziendo que reciban el amor de Dios. També diuen que los tocamientos y movimientos desonestos que tienen con mugeres los obra Dios, i que sovint als conventicles se juntan hombres y mugeres en casas particulares, y allí comen y cenan, y en acabando se juntan carnalmente, y dizen que en aquello no pecan, porque no lo buscan ellos.
En un manual jurídic de la Inquisició de València, probablement procedent de Sevilla, de finals del segle XVII, es dedica un capítol sencer als alumbrados, que semblen, s’hi diu, una gente como illusa, però en realitat es tracta de falsaris, hypócritas que fingiendo ser santos... procuran elebarse y arrobarse y con revelaçiones y aun parece que dan reglas para enseñarlo, que por ser cosa tan perjudiçial... convendría castigarlos con rigor.
La seua doctrina la defineix aquest manual com enderezada a sensualidad, con capa de mortificación, como algunos que deçían que los tocamientos deshonestos y dormir un hombre con una muger no era pecado, antes era meritorio, pues pudiendo pasar más adelante no lo haçían. Els il·luminats ensenyen que no són pecat tocamientos y otros actos torpes de sensualidad; altres, encara, que las polluciones no eran pecado, y que avían tenido revelaçión de ello en çiertos casos. Otros que se han de seguir los movimientos internos para hacer o dejar de hacer alguna cosa.
Un d’aquests, s’hi diu, haçía que su hija de confesión se pusiese en carnes, arrimadas las espaldas a una pared, y puesta en cruz, llegaba con sus pies a los de la muger, y la deçía que no entrando intravas no era pecado, sino meritorio. Intra-vas significa dins de la vagina, és clar. Un altre religiós, llegim en aquest manual, ...enseñaba a sus hijas de confesión que era meritorio desnudarse en su presençia y azotarse, y consentir que él las azotase por detrás y por delante, y tocarles sus partes vergonzosas, y ellas a él, y vesarse, y dormir en una cama, y ponerse a dormir encima de ellas, haçiéndolas creer que como el miembro no entrase dentro, no era pecado, y aunque entrara, como ellas no lo hiçieran sino por obedeçer, sin consentir de su parte... y las meaba en la natura —la vagina— y en la boca, y repelaba de sus partes vergonzosas, y les metía el dedo dentro de la natura y el sieso —el cul—, y hacía otros actos semejantes, diçiendo que era para mortificarlas y hacerlas vencer las tentaçiones de la carne.
Més tard, des de finals del segle XVII, l’heretgia dels alumbrados es reconverteix en el molinisme; de fet, a partir d’ara es titllarà de molinista o molinosista qualsevol desviació quietista del cristianisme. Són els seguidors de Molinos, autor de la condemnada Guía espiritual (1675), processat per la Inquisició romana, acusat de difondre el quietisme, de defensar la licitud dels actes carnals i d’induir al menyspreu de crucifixos i altres símbols; ell només accepta la segona acusació.
En el seu llibre trobem reflexions d’una gran subtilesa mística: ...no pensar en ninguna cosa, ni aun en Dios, porque es imperfección el tener formas, imágenes y especies, por sutiles que sean... porque todas estas especies e imágenes, aunque parezcan deiformes, no son ellas Dios, el cual no admite imagen ni forma alguna. Molinos morirà com a màrtir per les seues idees a Roma, el 1696, després d’onze anys de captiveri a les presons del Sant Ofici.