La inquisició serà sempre nostra

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Segurament, poca gent és conscient de l’al·legoria que representa que el famós tribunal de la inquisició, que tots coneixem pels llibres d’història, nasqués a la  nostra veïna regió del Llenguadoc a la fi del segle XII, amb el precís propòsit d’exterminar tots els occitans –i catalans– considerats càtars. Si la Croada albigesa em sembla un dels períodes més foscos i alhora més fonamentals per comprendre l’Europa i l’Espanya d’avui, el tribunal de botxins que la va seguir, creat a fi de rematar la feina i acabar de sembrar el terror entre els dissidents cristians, em confirma que occitans i catalans portem impregnat en el nostre adn cultural un model de societat basat en la llibertat, la tolerància i el talent d’individus, col·lectius i governs locals acostumats a treballar en xarxa, un model que no té cabuda en una Europa dominada per Estats-armaris, temerosos de perdre llurs corts i privilegis. 

El que va passar a casa nostra –sí, Tolosa i Carcassona era i és casa nostra– fa vuit segles devia ésser tan bèstia que encara avui se sent l’olor de socarrim. De fet, no seria agosarat d’afirmar que probablement és el període més macabre de la història interna europea fins al desastrós segle XX. Per aquest motiu, tot i que avui, òbviament, no quedi ni un càtar a Occitània, és meravellós de constatar com en el conjunt de la societat occitana roman, discretament però inconfusible, un pòsit de consciència de poble conquerit que arrossega una ferida encara ben oberta. Que vuit-cents anys després, ni França, ni Espanya, ni l’Església, ni cap altra institució implicada, no hagin pas estat capaços de demanar perdó pels fets esdevinguts en el que es podria ben considerar el primer genocidi cultural i religiós del continent, és la prova inequívoca de com d’enceses encara són les brases. 

La metàfora de tot plegat agafa encara més sentit quan hi sumem un element que no és pas menyspreable: si al segle XII la cooperació entre occitans i catalans podia esdevenir un autèntic problema per a francesos i castellans, per a l’Església era inadmissible el bastiment d’una societat en què no només es toleraven les pràctiques religioses no oficials, sinó que, a més, es fomentava un model moral pecaminós a través d’una literatura, la dels trobadors, on l’amant se n’anava al llit amb germanes casades que volien sexe adúlter del més dur. Algú s’ho imagina? En ple segle XII, un país on tothom era lliure de creure en el Déu que volia, que s’hi podien fer negocis i intercanvis comercials amb total llibertat, que els nouvinguts hi eren benvinguts, que els poetes cantaven les delícies de l’amor carnal més bèstia, que el comte, rei o duc no podia fer i desfer sense l’aprovació del poble. Naturalment, això s’havia d’eradicar com fos immediatament. 

Darrere de tot plegat, esclar, hi ha la por, que no és altra cosa que la pura gelosia de veure que l’altre és millor i et pot fotre el lloc. Sempre que el poder se sent amenaçat de debò, actua com un marit–o muller– gelós. Evidentment, és un comportament del tot irracional i ben poc calculat perquè, ironies del destí, així com el marit gelós amb la seva actitud incita encara més la dona a ésser-li veritablement infidel, les accions censuradores del poder poruc generen encara més rebel·lia i oposició. 

Imagino que per tot això, durant els segles XIII i XIV, els trobadors occitans i catalans es van dedicar a combatre tant com van poder la gelosia a través de les cançons. Em ve al cap, per exemple, el Castia gilós, una obra cabdal entre d’altres raons perquè dóna nom al tòpic literari del castia gilós, és a dir, el marit gelós castigat per la seva pròpia gelosia. La història del Castia gilós és, evidentment, un entretingut conte de triangle amorós: els lausangièrs –maldients– d’Alfons de Barbastre parlen amb ell per convèncer-lo que la seva dona té un amant, que és en Bascol de Cotanda, el millor cavaller d’Alfons de Barbastre. Alfons, aconsellat per aquests lausangièrs, decideix de fer creure a la seva muller que se’n va a la guerra, i torna d’amagat durant la nit per comprovar ell mateix si la dona li és fidel o no. De nit, Alfons tusta la porta d’Elvira fent veure que és Bascol, el seu amant. Ella, que ensumava que el seu marit li havia parat un parany, el deixa passar també fent veure que es creu que és Bascol. Enmig de la foscor, li fot garrotada i li diu que ella és una dama casada i que demanarà que el jutgin per haver volgut aprofitar-se d’ella. Aleshores tanca el marit a la cambra i se’n va a trobar el veritable Bascol de Cotanda, que efectivament sentia un profund enamorament per ella, de sempre. Elvira, per venjar-se del seu marit, decideix passar la nit amb Bascol, mentre el marit roman clausurat a la cambra. L’endemà l’embolic s'esclareix però Alfons, ben penedit, no s’assabentarà mai del que realment la seva muller va fer aquella nit. 

Tradicionalment, l’autoria del Castia gilós s’atribueix al català Ramon Vidal de Besalú. En realitat, però, és quelcom que resta prou incert. Com en el Flamenca, el Mirall del fotre o el Curial e Güelfa, després de la Croada escriure i cantar segons quines coses era jugar-se-la massa. Per això abunden els textos anònims d’aquella època. Com han canviat les coses, oi, vuit-cents anys després?   

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.