Política

A la caça del centredreta catalanista moderat

Tant l’entorn de Manuel Valls com part dels membres del PDeCAT crítics amb la via Puigdemont es plantegen crear noves formacions polítiques que aspiren a ocupar un espai que, segons ells, se sent orfe per la deriva independentista (o unilateralista) de l’antiga Convergència. Analitzem quines peces hi ha sobre la taula i les possibilitats d’èxit d’ambdues propostes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’olor de votant orfe aguditza els sentits polítics. Amb l’atomització del sistema de partits, els nínxols d’electors cada cop són més específics. Si bé és complicat plantejar el sorgiment d’un partit de masses, les possibilitats de gratar alguna cosa en espais concrets s’obre de tant en tant. Només cal saber veure on hi ha l’escletxa per on intentar entrar al joc electoral. Ho provaran catalanistes constitucionalistes de l’entorn de Manuel Valls —probablement sense el seu lideratge— i postconvergents crítics amb la direcció de Carles Puigdemont.

Ara per ara, una de les cohorts que potencialment podria sentir-se atreta per aquestes propostes serien els votants de centredreta caracteritzats per emetre vots d’ordre i catalanistes —independentistes o no. Tradicionalment s’havien sentit acollits principalment a les files de CiU, però els esdeveniments polítics els han portat a prendre distància.

Seguint la història recent del Principat, es poden identificar dos moments de cisma que fan que en l’actualitat part d’aquests electors se sentin orfes d’adscripció política i hagin votat, sovint, amb la pinça al nas. 

 

Terratrèmols

La primera fase de tensió arriba el 2012. Artur Mas, empès per les circumstàncies, va fer un cop de timó que acabaria portant l’antiga Convergència i Unió  a l’independentisme. Arran d’això, Unió, després de trencar la històrica coalició, va decidir presentar-se en solitari el 2015. Els resultats i l’alta participació els deixaven fora del Parlament malgrat que Ramon Espadaler va obtenir cent mil vots. Uns resultats que ara alguns agafen com a indicador que hi ha nínxol de mercat. En aquelles eleccions també Ciutadans va treure uns resultats extraordinaris. Segona força, set-cents mil vots i vint-i-cinc regidors, just per darrere d’un Junts pel Sí que, agrupant ERC i Convergència Democràtica de Catalunya, s’enfilava per sobre del milió i mig de vots. Els estudis demoscòpics recollits per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials van assenyalar llavors que el cinc per cent dels electors que van optar per CiU el 2012, el 2015 van triar Ciutadans

La segona fase de tensió es visibilitza amb el zenit del procés independentista i la podria exemplificar a la perfecció la dimissió del conseller Santi Vila hores abans de la fallida declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017. Aquest fet —i les dimissions de consellers que hi havia hagut les darreres setmanes— confirmava que una part de l’antiga Convergència o bé no era independentista o bé no veia amb bons ulls la via unilateral i de confrontació que havia emprès el partit que ja liderava Carles Puigdemont des de la presidència de la Generalitat. Amb la confecció de les llistes per a les eleccions del 21 de desembre de 2017 imposades des de Madrid via l’article 155, la tensió entre les dues ànimes de l’espai postconvergent —aplegat al PDeCAT— ha anat en augment. La fórmula de Junts per Catalunya, prioritzant l’entrada d’independents alineats amb Carles Puigdemont en detriment dels sectors més pragmàtics situats a l’òrbita de Marta Pascal, ha generat incomoditats explícites dins de l’antic espai polític convergent. Tant que, alguns sectors, donant per perduda la batalla interna, es comencen a plantejar si hi ha vida fora del partit.

Artur Mas i Carles Puigdemont / Efe

Atès aquest escenari, sobre la taula hi ha dues possibles vies, la independentista i la constitucionalista que aspira a recuperar l’espai catalanista moderat que se sent abandonat per la postconvergència.

 

Una nova Unió

L’opció que, per ara, sembla més consolidada és la que lidera l’exmembre d’Unió Democràtica de Catalunya Eva Parera, ara regidora de l’Ajuntament de Barcelona com a membre de la candidatura de Manuel Valls —recentment escindida de Ciutadans—. Segons ha transcendit i ha pogut confirmar EL TEMPS, aquesta formació prendria el nom de Lliga Democràtica i es definiria com un partit catalanista de centredreta, però en cap cas independentista. Un espai que, segons els seus càlculs electorals tindria uns tres-cents mil votants potencials i es mouria “sempre dins la llei”. Amb aquests números a la mà, creuen que una hipotètica candidatura podria esgarrapar uns quants escons al bloc independentista i forçar pactes interblocs.

Al darrere d’aquesta iniciativa hi hauria la plataforma Catalunya Segle XXI, amb un grup d’una trentena de persones entre les quals hi ha, per exemple, la politòloga Àstrid Barrio, que a principis de 2017 ja va participar en unes jornades de la Fundació Coll i Alentorn —que cercaven la creació d’un nou partit catalanista democratacristià. Llavors hi anà com a experta convidada, i ara és part del grup impulsor. 

També se’n destaca, entre els noms d’impulsors que s’han filtrat malgrat que s’intenta guardar-los amb zel, el de l’expresident de Societat Civil Catalana, Josep Ramon Bosch, que, abans de dimitir fa pocs dies, havia impulsat un gir moderat dins l’organització. El de Santpedor (Bages), però, va ser també un dels fundadors de Somatemps, un col·lectiu que, partint d’una base historiogràfica, ha donat cabuda a destacats intel·lectuals de l’extrema dreta catalana com ara els seus dos darrers presidents, Josep Alsina i Javier Barraycoa. De fet, el fotoperiodista Jordi Borràs va revelar en una investigació al digital El Món que Bosch gestionava un canal de Youtube on penjava vídeos que feien apologia del nacionalsocialisme

Sumant-hi  Parera, encara ha transcendit un quart nom que podria estar vinculat a l’organització. Es tracta de Mario Romeo, president de la plataforma Portes Obertes del Catalanisme, que es defineix com a catalanista i que cerca un millor “encaix” de Catalunya dins d’Espanya. En declaracions al diari Ara, Romeo explicava que el seu paper havia estat “parlar amb diferents persones del catalanisme moderat, de dretes i esquerres”. 

Una altra de les persones que ha sonat per donar suport al projecte és l’exprimer ministre francès, Manuel Valls. Un cop consumat el seu trencament amb Albert Rivera, se l’ha situat com a futurible per a tots els papers de l’auca, fins i tot de candidat al Parlament. Fonts de la futura formació política expliquen que, malgrat que cerquen un perfil amb projecció per encapçalar la candidatura, Valls no seria la persona cridada a ocupar aquesta responsabilitat, sinó que, a tot estirar, oferiria un suport extern.

Les mateixes fonts assenyalen que un dels altres objectius del projecte —que, si bé no té data de llançament, està força avançat— seria intentar obrir-se a un ventall de persones d’aquest entorn ideològic tan ampli com fos possible. Això implicaria, segurament, aliances amb petits partits controlats per exmembres de l’antiga CiU, als qui diuen estar disposats a acollir. Es tracta, bàsicament, d’Units per Avançar, Lliures i Convergents

De tots tres, Lliures, liderats fins a l’abril per l’ex-CDC Antoni Fernández Teixidó, sembla que és qui podria acostar-se més fàcilment a aquesta formació, en tant que ja es van aliar amb Valls en les anteriors eleccions barcelonines. Val a dir, però, que, en el moment de dimitir com a president, Teixidó va criticar que no se’ls hagués donat prou protagonisme. Més complicat sembla la suma de Convergents, que se segueixen considerant independentistes, o d’Units per Avançar. Aquests darrers, hereus d’Unió, encapçalats per Ramon Espadaler i que conten entre els seus militants Josep Antoni Duran i Lleida, neguen, per ara, qualsevol possibilitat de sumar-se a aquest partit. En posen en dubte el pedigrí catalanista i asseguren que tampoc se’ls ha fet cap proposta formal. A la vegada, es mostren satisfets del pacte que mantenen amb el Partit dels Socialistes de Catalunya que els permet tenir representants al Parlament i en alguns ajuntaments catalans.

Les possibilitats d’èxit d’un espai així són, ara com ara, una incògnita. Més encara si el target que volen aconseguir passa per part dels anomenats “moderats” del PDeCAT, un espai que ara mateix també està en plena ebullició.

 

Un nou PDeCAT?

“Podria ser una opció”, així responia Marta Pascal el passat mes d’abril quan en una entrevista a La Vanguardia se li preguntava per la possibilitat de crear un nou partit al marge de la formació que havia dirigit fins al juliol del 2018. Segons ha pogut saber EL TEMPS, sectors crítics amb la direcció de Carles Puigdemont ja han mantingut reunions per plantejar aquest partit independentista, moderat i de centredreta. Els crítics, però, es veuen lluny del projecte que impulsen Parera, Bosch i Barrio, que són vistos com a perfils “espanyolistes” molt lluny en tant que, malgrat dissentir de la línia de Puigdemont, se segueixen considerant independentistes. Portes enfora, però, tot està en stand-by, a l’espera de saber com es desenvolupen els fets al si del PDeCAT i Junts per Catalunya. Mentre una part dels crítics donen per perduda la batalla interna amb el president a l’exili i preferirien fer via, d’altres creuen que abans cal intentar de nou redreçar el rumb de la formació.

A banda de la insistència en la via unilateral, els quadres tradicionals del partit —entre els quals, a més de Pascal, hi ha la presidenta del port de Barcelona, del Consell Nacional del PDeCAT, expresidenta de la Diputació de Barcelona i exalcaldessa de Sant Cugat del Vallès, Mercè Conesa— o els exdiputats al Congrés Carles Campuzano i Jordi Xuclà, critiquen que Carles Puigdemont hagi fet i desfet a la seva, prioritzant independents de la seva confiança per davant de la militància. Viuen també amb preocupació la dissolució ideològica del PDeCAT ateses les apostes més transversals que representen la Crida Nacional o Junts per Catalunya. Mentrestant, els mals resultats electorals del darrer cicle fan que el president del PDeCAT, David Bonvehí, navegui entre el descrèdit dels dos sectors i els rumors d’un futur congrés extraordinari al juliol que neguen des de la direcció.

CRÍTICS.  L’oposició a Puigdemont dins del PDeCAT arriba per part dels sectors més propers a Marta Pascal qui, en una entrevista, no va descartar la creació d’un nou partit / Efe

En el desenvolupament de tot plegat hi pot jugar un paper clau el retorn d’Artur Mas a la primera línia política, més tenint en compte que el 2020 s’acaba el seu període d’inhabilitació i podria tornar a ser candidat. Fonts alineades amb la direcció assenyalen que no seria una bona opció, per allò de no tenir dos galls en un mateix galliner, i prefereixen fer pinya al voltant de la figura de Puigdemont. En el paper de candidat a la Generalitat en unes futuribles eleccions hi veuen més altres membres destacats, entre els quals han sonat els del conseller d’Interior Miquel Buch, el de Territori Damià Calvet, la diputada al Congrés Laura Borràs o la regidora a Barcelona Elsa Artadi, ara debilitada pels mals resultats obtinguts a l’Ajuntament del cap i casal. Al seu torn, els sectors moderats fa dies que fan circular els noms de la consellera d’Empresa Àngels Chacón i l’alcalde d’Igualada i fins ara president de la Diputació de Barcelona, Marc Castells

Aquests darrers confien en la possibilitat que Mas pugui fer un cert contrapès a Carles Puigdemont i exercir un lideratge a l’interior de Catalunya que permeti reagrupar el partit mentre el president a l’exili fa la seva funció de projecció internacional del conflicte. 

De moment, Mas i Puigdemont es van reunir el passat dimecres 19 de juny a Waterloo per pactar el full de ruta que ha de dur al PDeCAT a integrar-se del tot dins de Junts per Catalunya. Fonts de la direcció pròximes a Puigdemont asseguren que seria el més lògic després d’haver-se presentat ja a totes les eleccions amb aquesta marca. Una de les voluntats sorgides de la trobada a Bèlgica és consolidar una estructura orgànica única que substitueixi l’òrgan de gestió que regeix de forma provisional Junts per Catalunya i que eviti duplicitats tal com passa ara amb la direcció del PDeCAT.  La voluntat de Mas és intentar que aquesta nova refundació de l’espai postconvergent serveixi per recompondre l’espai postconvergent que, en paraules del seu president, David Bonvehí, a La Vanguardia, viu en un procés “d’autodestrucció”

L’expresident de la Generalitat, que no descarta tornar a ser candidat, sembla disposat a intentar redreçar les coses per evitar que els rumors d’escissió que arriben des dels sectors pascalistes s’acabin materialitzant. 

En qüestió de mesos podria ser que l’espai del centredreta catalanista veiés aparèixer dues noves formacions, només una, o cap. El més calent és a l’aigüera.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.