Eleccions UE

Quan Borrell demanava la ingerència europea en els afers interns d’Espanya

Josep Borrell ha negat com a ministre espanyol que la UE pugui involucrar-se en un conflicte dins d’un Estat Europeu -el procés català i les seves derivades-, però quan presidia el Parlament Europeu, l'actual cap de llista del PSOE a les Eleccions Europees va permetre -i va impulsar- una resolució de l'Eurocambra «sobre el procés de pau a Espanya» (en el moment de les negociacions amb ETA).

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Josep Borrell ha fet servir una doble vara de mesurar a l’hora de jutjar si el Parlament Europeu es pot «involucrar» en «qüestions internes» dels estats membres. Com a ministre d’Afers Exteriors s’ha oposat pública i reiteradament a que el Parlament Europeu es pronunciï sobre el cas català (1 d’octubre, declaració d’independència, presos polítics), però com a president del Parlament Europeu va fer exactament el contrari quan es tractava de donar suport al «procés de pau» iniciat pel president Rodríguez Zapatero amb ETA.

En aquella ocasió, Josep Borrell no només va permetre la votació sobre el procés -com a president del Parlament- sinó que la va impulsar i així queda reflectit a la resolució finalment aprovada -on surt explícitament el seu nom.

La negociació amb ETA, impulsada per Rodríguez Zapatero després de la treva declarada pel grup armat el 22 de març del 2006, despertava força tensions a l’Estat. El PP utilitzava «el procés de pau» com a excusa per a desgastar l’Executiu socialista. Les acusacions de negociar amb una «banda d’assassins» -tal com la qualificava el PP- era el pa de cada dia.

Els més durs del PP, com Jaime Mayor Oreja, fins i tot pressionaven per no negociar cap reforma d’Estatut autonòmic (el català s’havia aprovat en referèndum el 18 de juny d’aquell 2006) perquè els semblava l’avantsala a dialogar amb ETA l’estatus del País Basc.

Per això, el PSOE esperava aconseguir el suport del Parlament Europeu al procés de pau i que això li donés oxigen suficient per insuflar a l’enrarit ambient polític espanyol.

En aquell context, l’estratègia del PP va ser semblant a la que el PSOE ha fet servir per a rebutjar la possibilitat de debatre al Parlament Europeu sobre el procés català: que la UE quedi totalment al marge del debat. El Partit Popular Europeu va optar per presentar una resolució alternativa a la que donava suport al «procés de pau», una resolució que proposava que el Parlament Europeu declarava que «davant del paper protagonista que organitzacions terroristes juguen en el procés obert a Espanya, es fa necessari recordar la indignitat moral i política que suposa qualsevol classe de concessió política a les esmentades organitzacions».

Acte seguit, el PP intentava que el Parlament declarés que l’afer era intern d’un Estat membre, sobretot perquè «el procés» podia afectar la «integritat» de l’Estat: «La Unió Europea -deia el punt 2 de la resolució- no pot aprovar processos que posen en risc els principis de democràcia i Estat de Dret, per la qual cosa rebutja categòricament qualsevol pretensió d’alterar la integritat territorial d’un Estat membre».

Per entendre qui es va alinear amb el PP, cal recordar els arguments demagògics que va utilitzar en Koenraad Dillen, el representant del Vlaams Belang, partit flamenc d’extrema dreta: «He votat en contra de la proposta de resolució conjunta sobre l’anomenat procés de pau a Espanya, inspirada pels socialistes. Jo era tan ingenu que creia que els Tractats havien introduït el principi de subsidiarietat, però no, Europa vol interferir enafers espanyols purament interns».

Uns arguments que ara no sonen tan diferents als del Borrell que es nega a que Europa parli de la qüestió catalana. Però en aquell moment els socialistes hi van votar en contra, és clar.

En aquell moment elmés important era tenir el vist-i-plau del Parlament Europeu al procés de pau i Josep Borrell s’hi va implicar personalment. Fins al punt que la resolució presentada pels socialistes i aprovada finalment esmenta la implicació del mateix Borrell: «[El Parlament] dona suport a la comunicació del President del Parlament Europeu, Josep Borrell, de 22 de març de 2006 segons la qual ‘és una bona notícia per a la societat espanyola i per a tota Europa, que demostra que es pot combatre el terrorisme des de la força de la democràcia...’»

Primer es va votar la resolució presentada pel PP, que va ser derrotada per 302 vots a favor, 322 en contra i 31 abstencions, i després la resolució que presentaven plegats els socialistes, liberals, verds i esquerra unitària. La votació encara va ser més tensa i ajustada, fins al punt que es va haver de votar dos cops perquè Borrell va imposar una modalitat de vot que no havia consensuat, i diversos canvis en el text que no tots els diputats tenien.

Fins i tot una de les portaveus del Partit Popular Europeu, la irlandesa Avril Doyle va dubtar de la seva bona fe en aquests canvis sobtats: «Senyor President -va dir a Borrell-, tenint en compte el seu notable passat com a socialista espanyol, ¿no és possible que tingui vostè un conflicte d’interessos en continuar a la Presidència, just en aquest punt?».

Finalment es va tornar a votar i la sessió va acabar amb una victòria pels pèls de la resolució socialista amb 321 vots a favor, 311 en contra i 24 abstencions.

Si aquell debat no era prou il·lustratiu de les contradiccions de Borrell i de les voltes que fa la història, cal recordar que un dels europarlamentaris que va defensar la resolució dels socialistes en aquell moment va ser Raül Romeva -ara empresonat a Soto del Real pel judici de l’1 d’octubre-, que li va respondre així: «Senyor President, com els meus predecessors en l’ús de la paraula, vull felicitar el Parlament Europeu per haver construït un nou graó de l’escala de la pau al País Basc. No estat una tasca senzilla; ho hem vist i ho hem patit, però en cap procés de pau les coses son senzilles Aquests dies hem vist certs gestos i determinades actituds que no ajuden res a resoldre el conflicte basc, però això no ens ha de fer desistir de la nostra obstinació per trobar una sortida raonable, que permeti encarrilar la complexitat de la situació cap a un marc de discussió política en el qual no hi càpiga la violència en cap de les seves formes».

La conclusió de Romeva era igualment pacifista: «Perquè, en definitiva, això és el que hem votat i aprovat avui: la denúncia de la violència, la solidaritat amb totes les víctimes i el suport a la pau. És trist constatar que no tots hi estan a favor, però som suficients com per a confiar que estem realment davant del començament de la fi. Espero que aquells que avui no ens han donat suport en aquesta Resolució entenguin que, finalment, aquest és el bon camí».

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.