POLÍTICA

Compromís: en la pista d'enlairament o d'aterratge?

Ni presidència de la Generalitat ni grup parlamentari propi al Congrés. El passat 28 d’abril Compromís no va assolir els dos objectius estratègics que s’havia marcat en les eleccions autonòmiques i generals. Tanmateix, després de dècades de ser una força minoritària, aquests comicis apunten a la consolidació electoral del valencianisme polític. Hi ha marge per continuar creixent? Cal una política d’aliances per guanyar visibilitat a Madrid? En parlem amb persones del partit.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A les tàpies de moltes ciutats valencianes encara es veuen avui, dos setmanes després de les eleccions autonòmiques, els cartells que mostren la silueta de Mónica Oltra amb el lema, senzill i inequívoc, de «Presidenta». Fer a la fins ara consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives la primera dona presidenta de la Generalitat Valenciana era l’objectiu amb què Compromís concorria a les eleccions. No va poder ser, però. Els valencianistes van obtenir la nit del 28 d’abril un resultat més magre que no es pensaven: 443.640 persones van dipositar la papereta amb el logo del somriure a l’urna autonòmica, és a dir el 16,8% dels i les votants, uns resultats que li aportaven 17 escons, dos menys que la legislatura anterior. Una xifra, a més, que en última instància ha impedit a la formació valencianista presentar batalla als socialistes per encimbellar Oltra fins la presidència. «No són els resultats que esperàvem», va admetre la candidata davant la premsa i la militància. L’endemà, ja amb l’escrutini finalitzat els taronja van comprovar que en el termini de quatre anys havien perdut el suport de 13.000 valencians.

Més profunda és la ferida que han deixat els resultats de les eleccions generals. L’anhelada opció d’aconseguir grup parlamentari propi (és a dir, cinc escons) es va esfumar. Amb 172.000 paperetes aconseguides a les urnes (el 6,5% del total), Compromís s’havia de conformar a enviar un sol diputat a Madrid per la circumscripció de València. Fet i fet, la formació passa de tenir quatre representants a tenir-ne només un, Joan Baldoví, qui com l’any 2011 haurà de bregar en solitari des del grup mixt.

 

Tot plegat, ha instal·lat un cert neguit entre els i les simpatitzants de Compromís, que anhelaven un resultat que fera honor al lema principal de la campanya: “Imparables”. Han sigut dolents els resultats de Compromís? A què es deu l’estancament del vot autonòmic després de la impactant pujada de 2015? En un territori on només el 6,2% de la població es sent més valenciana que espanyola i on un 21% es sent només espanyol, hi ha espai per al creixement electoral d’una força electoral valencianista? O potser cal veure els resultats del 28-A com la consolidació d’un espai que pot continuar creixent? Pot Compromís esdevenir la primera força política del país, com ja ocorre a València ciutat? EL TEMPS ha consultat sis persones vinculades al partit per saber-ne el seu parer.

“És un resultat negatiu si és té en compte les expectatives de què es partien - assegura la politòloga Andrea Kruithof-. L’any passat Compromís es plantejava arrabassar-li la presidència a Ximo Puig i és molt possible que si les eleccions s’hagueren celebrat aleshores hauria estat factible perquè la percepció de Mónica Oltra entre els votants socialistes era molt positiva”. En aquestes eleccions, de fet, Compromís ha perdut uns 13.000 vots respecte de les 2015, quan va protagonitzar una pujada espectacular. Com que, a més a més, la participació va créixer, sobretot per la banda de la dreta, passa d'un percentatge de vot del 18,7% al 16,8%. Tanmateix, aquesta politòloga, que el pròxim 26 de maig concorrerà a les eleccions de Llíber (Marina Alta) encapçalant la candidatura de Compromís, considera que els resultats del passat 28-A evidencien que és “una força molt consolidada”. “Aquest és un projecte que no ha tocat sostre, però que sí que reclama paciència i temps”, assegura

Maria Josep Ortega, Gerard Fullana i Verònica Ruiz. 

De la mateixa opinió és Gerard Fullana, portaveu de Compromís a la Diputació d’Alacant, per qui el resultat aconseguit consolida al seu partit com una força estable front a aquells que en el seu moment vaticinaren que la irrupció de Compromís era flor d’un dia.  “La tendència a la consolidació es certifica a més quan veiem que l’escenari electoral era el menys propici per a nosaltres”. El fet que Ximo Puig avançara les eleccions i fera coincidir ambdues cites electorals ha passat factura als valencianistes, segons Fullana i tota la resta de persones a qui ha consultat EL TEMPS. “El debat en clau valenciana ha quedat anul·lat per la campanya estatal”, lamenta aquest diputat, per qui “l’espiral de vot útil” ha passat factura als valencianistes, que a les Corts han passat de ser la tercera a la quarta força política, en haver estat superats per Ciutadans.

Per a Gonçal Grau, president de la Fundació Nexe, avançar les eleccions autonòmiques fou “una decisió política presa en clau electoral partidista ja que no hi havia raons objectives per a un avançament quan el govern del Botànic havia estat un govern més estable”. “Ximo Puig ha posat en risc el Botànic”, es lamenta Verònica Ruiz, regidora de cultural a l’Ajuntament de Castelló i membre d’Iniciativa.

Per a María Josep Ortega, alcaldessa de Carlet, el fet que les eleccions autonòmiques i municipals no coincidiren també va ser un handicap. “Som una força amb molta tradició municipalista. Allà on governem, hem tret un bon resultat. La gent valora la nostra gestió els darrers quatre anys; se n’han adonat que complim el que prometem i ens esforcem per millora la vida de les persones. Estic convençuda que sense un avançament electoral, les coses ens haurien anat molt millor”, explica Ortega, que ha estat diputada a les Corts la darrera legislatura.

La valoració dels resultats a les autonòmiques és positiva”, afirma taxatiu Vicent Martínez, cap de campanya del Bloc, qui opina, a l’igual que la resta de companys de partit, que aquesta cita electoral ha succeït “en unes circumstàncies extraordinàries". Els 13.000 vots perduts en les autonòmiques, admet, deixen un regust amarg però, afirma, la formació valencianista té raons per l’optimisme. “En unes eleccions autonòmiques que no s’hagueren celebrat amb les generals hauríem estat molt més prop de la presidència”, assegura.

En el laboratori demoscòpic valencianista es miren amb especial interés la ciutat de València, que és, per densitat demogràfica, determinant per decantar qualsevol balança electoral. Les eleccions del passat 28-A va situar Compromís com la força preferida dels qui viuen al Cap-i-casal, una circumstància del tot inimaginable fa només deu anys quan tenien una presència residual i el PP tenia una majoria aclaparadora. El seu creixement ha estat espectacular. El passat 28-A el partit va concentrar el 21,2% del vot, el que els situa un punt per davant dels socialistes. També a les comarques de Castelló, sumen 3.000 vots més que les eleccions passades.

No passa així a les comarques d’Alacant i València. En el primer cas, es deixen uns minsos 900 vots, mentre que en el segon la disminució és més acusada: 14.000 vots, més manco. Així, si bé es consolida com el partit més votat a comarques com la Ribera Alta i Baixa, la Safor o la Vall d’Albaida, en totes ells, excepte en aquesta darrera, ha perdut un xicotet percentatge de vot en les eleccions autonòmiques. En la part més meridional del País Valencià, les comarques al sud de la línia Biar-Busot continuen sent l’assignatura pendent del valencianisme. Els electors els situen en la sisena posició, en diverses comarques fins i tot per darrere de Vox.

“S’ha d’admetre que allà on té més tradició ha tingut uns resultats més bons -explica la politóloga Andrea Kruithof-. Crec que també hi ha un debat sobre què s’entén per valencianisme polític. Perquè el que sembla, mirant el mapa, és que hi ha una part del País Valencià que s’hi sent exclòs i no compra, electoralment parlant, aquest discurs”. No es pot perdre de vista, a aquest respecte, que, segons les enquestes del CIS, al País Valencià el 21% dels seus habitants es senten només espanyols i un 6,2% es senten més espanyols que valencians. Un 60% s’hi senten tan valencians com espanyols. Pot en un context com aquest el valencianisme polític continuar creixent?

“La proposta de Compromís és una proposta clarament identitària, però va més enllà de les pertinences identitàries -argumenta Gerard Fullana-. Hi ha milers de persones que voten Compromís per la seua aposta de defensa dels drets de les persones, drets socials, drets vinculats a les llibertats de la sexualitat,… Compromís és una reformulació del valencianisme encara en construcció”. En una línia molt similar es manifesta Verònica Ruiz, regidora de cultura a Castelló. “El valencianisme polític va i ha d’anar molt més enllà de la defensa de la llengua o dels nostres trets identitaris -assegura Ruiz, membre d’Iniciativa-. El valencianisme consisteix a tindre una veu que defense el millor per a les empreses valencianes, les infraestructures, uns serveis socials dignes i un bon sistema de finançament. És en aquestes qüestions que hi hem d’incidir”.

 

Solitari Madrid

Pel que fa als resultats en les estatals, Compromís torna a la situació de 2011. Aquell any, el valencianisme d’esquerres assolí una fita inaudita des de la transició: situar al Congrés dels Diputats un representant, Joan Baldoví, fins aleshores alcalde de Sueca. Quatre anys després, Compromís hi va concórrer del bracet de Podem, després d’una negociació tortuosa. Aquella UTE electoral es va batejar com “És el moment” i va obtenir uns resultats força reeixits: 673.000 vots, el que equivalia al 25,3% del total. En les generals de 2015, amb Podem en el seu màxim esplendor, només el PP els superà en nombre de vots al País Valencià. Un any després, en la reedició dels comicis per decidir la composició de la cambra baixa, i amb Esquerra Unida també incorporada al vaixell, 660.000 valencians i valencianes els feren costat. Fet i fet, obtingueren nou escons, dels que quatre van correspondre als valencianistes.

És evident que saber quina part del vot corresponia, en les eleccions de 2015 i 2016, a cadascuna de les potes d’aquella entesa és complicat, per no dir impossible. Tot plegat dificulta la comparativa al llarg del temps. És impossible saber quin resultat hauria obtingut Compromís de no haver concorregut al costat de Podem. El que sí que sabem, en canvi, és el suport rebut el passat 28-A, quan Compromís va optar per concórrer en solitari: 173.000 vots, això és el 6,5% del vot, el que el converteix en la sisena força política. Vox pràcticament va duplicar el percentatge de vot i Podem s’endugué el 14,3%. Mentre a Catalunya i el País Basc els i les votants enviaven a Madrid una potent representació política nacionalista, el País Valencià enviava un sol diputat, lluny, llunyíssim, de l’ambició d’aconseguir grup propi (cinc diputats).

El que la comparativa entre les eleccions autonòmiques i estatals indiquen és que una part importantíssima dels votants de Compromís a València, Castelló i Alacant van dipositar a l’urna per al Congrés una opció política d’obediència estatal. “Totes les opcions polítiques d’àmbit estatal van centrar el seu discurs en la idea d’Espanya, la qual cosa ha deixat poc marge a Compromís per remarcar el seu perfil de defensa dels drets socials i dels interessos dels valencians i les valencianes”, lamenta Gonçal Grau, de la Fundació Nexe, qui es queixa de la “instrumentalització” que el PSOE ha fet del vot útil per aturar la dreta.

En aquesta mateixa línia, Vicent Martínez, opina que Compromís ha estat  penalitzat per una campanya que s’ha centrat en la urgència d’evitar l’entrada de l’extrema dreta al govern espanyol. “Les campanyes van sobre les preguntes, no sobre les respostes. En aquest sentit, no és el mateix que la gent vaja a les urnes per donar resposta a la pregunta de “Qui defensa millor els teus interessos?”; que que ho faça per respondre a la pregunta de “com anem a parar a l’extrema dreta?””, explica Martínez, qui lamenta que Ximo Puig adduirà que l’avançament electoral serviria per valencianitzar l’agenda política espanyola. “Això no ha passat, en absolut”, afirma, taxatiu.

Amb tot, però, veus com Andrea Kruithof adverteixen de la necessitat de reflexionar sobre el paper que Compromís ha tingut aquests quatre anys a Madrid. “Crec que el principal problema que ha tingut Compromís amb les eleccions estatals no ha sigut si concorria o no amb Podem, sinó que no ha sabut mostrar-se com una força decisiva a Madrid”, assegura aquesta politòloga, per qui “ha faltat cintura política per negociar més coses en favor del territori que representen, com fan els catalans i bascos”. Li replica Vicent Martínez: “El PP era l’antítesi a nosaltres; i quan va arribar el PSOE pràcticament no vam tenir marge de temps. Dit això, hauríem d’haver estat més gesticuladors? Doncs potser sí. En tot cas, visibilitzar Compromís en un programa estatal és complicat. A més, el precedent no haver-se presentat amb la marca Compromís en les anteriors eleccions ho complicava encara més”.

 

Sols o acompanyats?

És en aquest punt que s’obre una qüestió controvertida a Compromís (ho fou fa quatre anys i sembla que tornarà a ser-ho): convé estudiar la possibilitat de presentar-se als comicis estatals col·ligats amb Podem per obtenir més diputats i que la llei D’Hont no els penalitze, com va succeir el passat 28-A? Verònica Ruiz, membre d’Iniciativa a Castelló ho té clar: “El que l’experiència ens demostra és que quan les forces progressistes s’uneixen, no es perden vots. Cal sumar esforços”.

Les posicions són molt més renuents en el cas dels qui militen en el Bloc, però amb diferent gradació. Gerard Fullana fou dels qui en el passat defensà l’opció d’anar en solitari, tanmateix, assegura, “és moment de reflexionar i estudiar si en determinats contextos cal donar un pas o altre. En un context de polarització i pensant en el curt termini és més difícil l’opció d’un partit en clau valenciana, però també és cert que de vegades el que és determinant a mitjà i llarg termini és mantenir-se fidel als marcs que representes”. Per la seua banda, Maria Josep Ortega és de les qui creuen que concórrer en solitari era l’opció més assenyada, sobretot pensant en el llarg termini. “Més enllà del risc de reduir la nostra representació, el que calia era afermar el valencianisme. Mantenir-nos independents ens permet mostrar i fer valdre un esperit i una identitat. Aquest és un pas més per fer pedagogia política i aconseguir els nostres objectius en el mitjà i llarg termini”, assegura l’alcaldessa de Carlet.

 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.