El primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta, serà el primer català que ocuparà la presidència del Senat quan es faci efectiu el seu càrrec de senador i comenci la nova legislatura. Iceta no és encara senador però ho serà a proposta de la cambra catalana en funció dels resultats obtinguts pel seu partit en les passades eleccions generals. Iceta substituirà l’expresident de la Generalitat José Montilla com a senador del PSC designat pel Parlament.
La presidència del senat mai ha correspost a un representant catalanoparlant, a diferència del Congrés, que va estar presidit durant tres legislatures pel mallorquí Fèlix Pons (Palma, 1942-2010), qui, de fet, ha estat qui més anys ha ostentat aquest càrrec a la cambra baixa.
A pesar del nomenament -proposat pel líder del PSOE, Pedro Sánchez- Miquel Iceta ha anunciat que mantindrà el seu escó al Parlament de Catalunya, una pràctica -la de compaginar Parlament i Senat- que ja han pogut realitzar abans diputats com Alícia Sánchez-Camacho o Xavier García Albiol.
Sobre la seva continuïtat al capdavant del PSC, el Diario.es assegura que Iceta no deixaria el càrrec de Primer Secretari i compaginaria els dos càrrecs de representació amb el lideratge del partit.
Iceta va aconseguir la primera secretaria del seu partit el 2015 quan va ser l’únic candidat a presentar-se a aquest càrrec, tot i l’ebullició interna del partit. L’anterior primer secretari, Pere Navarro, va deixar el lideratge després dels mals resultats obtinguts per la formació a les eleccions europees de fa cinc anys, el 2014. Navarro s’havia enfrontat aquell mateix any a les últimes cuades de l’ànima catalanista del PSC per mantenir-se al partit (Ernest Maragall ja havia marxat dos anys abans). Tot i que havia incorporat a la seva executiva els altres candidats a primer secretari -Joan Ignasi Elena i Àngel Ros-, el gener de 2014 es produiria la rebel·lió dels catalanistes en una votació per a presentar al Congrés dels Diputats una sol·licitud de referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Marina Geli, Núria Ventura i Rocío Martínez-Sempere van trencar la disciplina de vot i Àngel Ros va deixar l’escó per a nedar entre dues aigües. Elena i Geli acabarien fora del PSC i Ros, novament, acceptaria un càrrec -president- al PSC d’Iceta. Després Ros, alcalde de Lleida, pactaria amb Ciutadans a la Paeria.
Iceta, un dels oradors més hàbils del Parlament de Catalunya, és un home de consens en un PSC que va viure dècades jugant subtilment amb una ànima catalanista i una altra d’espanyolista. No li agrada el terme unionista -«No m’agrada que em diguen unionista com als independentistes no els agrada que els anomenen secessionistes», va dir a EL TEMPS-; va ser un dels primers polítics en reconèixer la seva homosexualitat i s’han fet virals les seves demostracions de desinhibició en els mítings socialistes (el ball del «Don’t stop me now»; el crit de «Pedro, lliura’ns de Rajoy» o les seves alertes contra Vox en l’última campanya electoral -«No vull tornar a l’armari»-...).
A Catalunya, Iceta ha jugat un paper contrari a l’independentisme però partidari de la relaxació en el diàleg amb els independentistes: va anar a visitar-los a la presó, s’ha manifestat a favor d’un indult per als acusats i ha criticat la presó preventiva. En sentit contrari, va donar suport a l’aplicació del 155 i va sortir a la manifestació unitària contra l’independentisme, al costat de Ciutadans, PP i alguns representants de l’extrema dreta.
Al Senat, molt probablement, haurà d’enfrontar-se a la pressió de la dreta en bloc per aplicar un nou article 155 a Catalunya, cosa que el PSOE ha de poder frenar sense problemes ja que disposa de majoria absoluta. D’altres reptes als quals s’haurà d’encarar Iceta serà el d’aconseguir qualsevol avenç en la transformació de la cambra alta -ara considerada un cementiri d’elefants amb escassa rellevància- en una veritable cambra territorial, una mesura que necessitaria un consens molt més gran i improbable-; o si s’admeten les llengües cooficials sense problemes.