EMPRESA

«Les ‘start-ups’ generen rics però no riquesa»

Parlem amb Javier López Menacho, autor de "La farsa de las startups. La cara oculta del mito emprendedor" on qüestiona el discurs triomfalista envers un model de negoci darrere del qual s'amaga molta precarietat i molts "pelotazos"

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—El seu primer llibre fou Yo, precario; ara publica La farsa de las startups. Fa la impressió que mostra les diferents cares d’un mateix prisma: el del neoliberalisme.

Yo precario es va publicar en el moment més profund de la crisi, amb unes dades d’atur molt altes. Aleshores vaig dir que no escriuria una segona part de Yo precario perquè m’havia esgotat un poc de mi mateix. Van passar els anys i em vaig posar en el tema de les start-ups. Jo tenia dubtes sobre si tindria èxit o no, perquè aquest és un món molt endogàmic, molt hostil a qualsevol crítica que qüestione el model.

—Hi ha una idea que sura al llarg de l’obra: com a través del discurs de l’emprenedoria el sistema s’espolsa les seues responsabilitats.

—Una de les coses que jo explique en el llibre és que no pots fer de l’excepció la regla , perquè altrament els actors públics acaben perpetuant el model. Ajuntaments, acceleradores, incubadores... et duen a la idea que el model start-up és el model d’aprenentatge ideal. Però el model start-up el que en realitat fa és concentrar la riquesa en poques mans. Una de les premisses de les start-ups és que ha de ser escalable, que arribe a molta gent però ha de produir prou diners perquè es multiplique de forma exponencial i aconseguisca que els seus inversors traguen molts diners. Això és totalment legítim, però entenc que els actors públics han de promoure models econòmics sostenibles i que generen riquesa compartida. Aquest és un model que acaba concentrant els diners en molt poques mans; genera rics però no genera riquesa. En el llibre explique l’exemple de Sindelantal. No havien venut una empresa sostenible, sinó una idea d’empresa que podia pegar un pelotazo en el futur. Estem posant el focus, amb la participació activa de bancs que van ser rescatats amb diners públics i institucions, en models d’èxit basats en l’especulació i el benefici per a uns quants.

—Quin paper han fet els mitjans de comunicació en la creació d’aquesta mena de bombolla?

—He parlat amb molts periodistes que fan temes de tecnologia i admeten que van embellir les històries d’èxit i van amagar les fracassades. En el període de crisi posar el focus sobre els casos d’èxit o de suposat èxit fou una manera de combatre el pessimisme generalitzat amb relats guanyadors. Ens cal un periodisme que conte les coses bones però que també pose en evidència les errades, perquè altrament estan legitimant i perpetuant un model que genera moltíssima precarietat.

—Quina rebuda ha tingut el llibre?

—Jo tenia molta por perquè el títol és molt contundent. Pensava que seria rebut amb molta hostilitat, però va ser al contrari: molts emprenedors van sentir que el llibre reflectia la seua història vital i professional. Ha passat que el relat dominant els ha dut a creure unes coses que no s’ajustaven a la realitat. En canvi, als business angels o als venture capitals, no els ha agradat gens perquè al capdavall el que fa el llibre és qüestionar un model on els grans beneficiats són els inversors i les grans tecnològiques que aconsegueixen un planter gratuïta, alhora que als bancs i les institucions els fa una campanya de branding estupenda.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.