Món

La boxa per escapar de la pobresa a l’Àfrica

D’un barri pobre a Accra, la capital de Ghana, han sortit més campions del món de boxa que de qualsevol altre lloc d’Àfrica. Aquest esport ofereix una de les poques oportunitats d’escapar de la pobresa.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Cada matí a les cinc, quan a fora encara és fosc i l’única cosa que se sent és el murmur del vent, Henry Malm, de divuit anys, s’aixeca d’un catre de fusta a sota d’una teulada de xapa subjectada per quatre pals. Salta per sobre de dos gossos adormits, arrossega els peus fins a un cobert tort i treu un parell de sabatilles esportives desgastades.

Llavors, l’home musculat arrenca a córrer pels carrers de Bukom —un barri pobre a Accra, la capital de Ghana— vestit amb un xandall fi, amb la panxa buida i els ulls cansats. Passa per davant de barraques, de parades de menjar buides i dels murs gruixuts de l’antiga fortalesa d’esclaus de James Fort, i continua fins al far i cap avall fins a la platja de la costa Atlàntica. Allà comença a picar-li la gola a causa del fum de la carn fumada que surt de la granja de cabres del costat.

Durant una hora, Malm corre per la platja: fa quinze voltes, cadascuna de 300 metres de longitud. Després es lliga una corda al voltant dels malucs, a l’extrem de la qual hi ha un pneumàtic. L’arrossega per la platja en silenci durant vint minuts. El pneumàtic es va omplint de sorra amb cada pas i el pes fa que li cremin les cuixes. Uns quants peixos, que malviuen entre muntanyes de plàstic sota barques tombades, en són els únics espectadors. A Malm, li recorden cada dia perquè s’esforça tant. Diu: «No vull viure així».

Bukom és un dels barris més antics d’Accra i pertany a la zona d’Ussher Town, una antiga base de colonitzadors holandesos. Al barri de barraques s’atapeïxen més o menys 20.000 persones, no hi ha aigua corrent i de vegades falla l’electricitat durant dies. Molts habitants no saben ni llegir ni escriure, l’atur al barri és alt, els qui s’avorreixen s’arrepapen sense ganes en cadires de plàstic, més d’un ja ha desistit.

Els habitants diuen que qui creix a Bukom té dues possibilitats: fer-se pescador o fer-se boxejador i escarrassar-se en un dels vint gimnasos. Allà viu l’esperança de portar-lo com a professional a la fama i a la riquesa. No hi ha res que inspiri més la gent.

Henry Malm boxeja des de fa cinc anys com a aficionat a pes lleuger, una categoria de fins a 60 quilos. Ha guanyat la majoria dels seus més de dotze combats. Una vegada va guanyar contra un noi d’Accra a qui va abatre amb un fort ganxo. Els 300 espectadors a Kingsway, una plaça de mercat a Bukom, van cridar: «Assassin, assassin». Assassí, assassí. Els seus amics li van posar el sobrenom per aquesta temuda combinació de cops. Se’l va escriure amb un retolador a l’avantbraç. Diu que desitjava que els traços fossin un tatuatge.

Bukom és una llegenda a Ghana. De cap poble a Àfrica no han sortit tants boxejadors de primera categoria en un espai tan reduït. Dels deu campions del món ghanesos gairebé tots són d’aquest barri. També Azumah Nelson, Ike Quartey, Alfred Kotey i al febrer Richard Commey van coronar la seva carrera amb el cinturó de campió del món i es van convertir en herois nacionals. El seu èxit va fer que tota una nació se sentís orgullosa i es tornés boja per la boxa.

Una mica abans de les sis, el sol apareix a l’horitzó. Henry Malm seu descalç a la platja i treu sorra de les sabatilles esportives. En aquest moment, el somni d’una carrera com a boxejador no podria ser més lluny. Odia llevar-se d’hora, odia anar a córrer, «però sense constància no arribes a ser res», diu. I més tard fa massa calor per a córrer. «Això només ho fan els principiants».

Malm va aprendre aviat que a Bukom regna la llei del més fort. Qui pot pegar més fort és qui té la paraula i els dèbils s’han de sotmetre. Diu que, quan era adolescent, es va barallar amb un company de classe per una barreta de xocolata. Va perdre un clau, «però vaig aconseguir la barreta». Després d’això, ningú no es va barallar més amb ell. Així es va adonar del poder que tenien els seus punys i va decidir fer-lo servir.

Una tarda, així ho explica ell, va reunir el coratge i va anar a una escola de boxa al final del seu carrer. A sobre de la porta d’entrada hi havia un grafiti amb lletres grosses que deia «Discipline Boxing Academy». Henry va pensar que sonava impressionant. Li va preguntar a l’entrenador si podia participar, que era un bon lluitador. Ell va riure i el va enviar al ring amb un dels seus millors alumnes. Henry es va posar guants de boxa per primera vegada i, boig d’alegria, va començar amb ganes, sense tàctica ni pla. Simplement donava cops de puny tan fort com podia fins que el seu oponent es va quedar esbufegant contra les cordes. L’endemà Henry va poder participar a l’entrenament. «A partir d’aquell moment ja no volia fer res més», diu.

Des del segle XV Bukom ha estat la ciutat natal dels gameis. Per als homes d’aquesta ètnia, la lluita amb els punys ha estat des de ja fa molt temps una demostració de la força i dels mitjans d’autodefensa. Cada setmana es reunien a la platja i un d’ells alçava el puny al cel i cridava: «Odododiodioo!», deixeu-nos lluitar!

Brètol contra brètol, home contra home, les dones i els nens miraven. No van haver-hi regles fixes fins que els britànics no van colonitzar la Costa d’Or. Així, aquest esport va començar a formar part de la identitat dels gameis.

Actualment hi ha a Bukom aproximadament 400 boxejadors aficionats i 100 professionals. Els habitants del barri diuen que respiren, senten i viuen la boxa. Henry Malm diu: «La boxa és tot el que tinc».

Després de córrer, a dos quarts de vuit, Malm truca a la porta de fusta de l’escola de boxa. Vol treballar la tècnica dels cops amb el segon entrenador, però la porta està tancada i no ve ningú.

Amb l’ànim decaigut, Malm torna a poc a poc cap a casa i de camí es compra un petit tub de sabó líquid d’un venedor. Després, es treu la jaqueta del xandall, agafa aigua d’un bidó d’aigua de pluja amb una galleda i se l’aboca a sobre al mig del carrer, per damunt del cap, dels peus, de les xancletes falses de Gucci. Ha sentit dir que és una marca bona.

Malm renta la roba en una font després de cada entrenament. Només té unes poques peces de roba, el seu més gran tresor és una cadena de plata amagada dins una bossa per a la roba. Quan vol saber quina hora és, entra al quiosc de la cantonada, tenen un rellotge de paret darrere la caixa registradora.

Malm no parla molt, el seu rostre angulós està fixat en una expressió de frustració. Bukom l’ha forçat a fer-se gran ràpid. Els seus pensaments giren al voltant de dues coses: com em faré millor boxejador i on puc aconseguir diners? Els professionals guanyen entre 30 i 150 cedis per setmana (entre 5 i 25 euros). Els aficionats com Malm s’han d’alegrar si reben 25 cedis (4 euros) del promotor per un combat. Malm de vegades es pot permetre una taronja, explica, «la meva recompensa».

Realment Ghana és un país ric. És un dels explotadors d’or més importants del món, els jaciments petrolífers de la costa són grans i el mercat de diamants prospera. Però, com molts països africans, Ghana pateix la maledicció dels recursos minerals. L’elit és corrupta, es reparteixen els guanys entre ells i així roben al seu propi poble. Un quart de la població viu per sota del llindar de la pobresa i més d’un milió de nens estan desnodrits.

La fam turmenta Malm cada dia i de vegades és tan gran que no té forces per a res. Poder comprar arròs i mongetes per a esmorzar o només avena depèn de quants cedis tingui a la butxaca del pantaló. De vegades no en troba cap i llavors ha de preguntar als pescadors si pot treballar per a ells. Pesca tonyina, la neteja i la talla a trossos amb un ganivet llarg.

Malm menysprea aquesta feina, li dóna poc i li deixa els dits pudents. «No sóc pescador», diu. «Sóc boxejador». Però la necessitat l’obliga a empassar-se l’orgull.

Al pescador que de tant en tant li dóna alguna cosa a fer, li diu «Papa». No és el seu pare biològic. Va morir quan Malm tenia tres anys. Diu que li agradaria tenir un pare de veritat. Algú a qui pogués demanar consell.

La seva mare té poc temps. Ven paraigües en una cruïlla al centre d’Accra, el seu pla de jubilació són els seus sis fills. Henry és la seva esperança més gran. Diu: «És un noi fort. Serà el pròxim campió del món de Ghana».

Una de les estrelles de la boxa de Bukom, Joshua Clottey, va ser campió de la Federació Internacional de Boxa al 2008 en la categoria de pes wèlter. Abans havia d’entrenar-se amb unes sabates que eren massa petites, ara és un home ric. Després que Clottey hagués vençut el nord-americà Calvin Green a Texas anys abans, milers de persones van sortir al carrer quan va tornar per victorejar-lo. Avui dia encara s’entrena a l’escola de boxa on va començar. I amb ell s’entrenen els qui volen ser com ell.

La majoria de boxejadors professionals a Bukom a penes poden viure de l’esport. Surten a pescar, carreguen sacs de sorra per a les fàbriques de rajoles o maten cabres. Gran part desapareixen en la insignificança, es fan entrenadors de boxa o potser policies o soldats. Alguna cosa, almenys.

L’home que fa un negoci dels somnis dels nens i dels pares es diu Alex Ntiamoah-Boakye. És promotor i seu en un despatx fosc al carrer principal de Bukom sota un aire condicionat que brunzeix. Al davant, damunt l’escriptori té tres telèfons, un dels quals sona cada tres minuts. Ntiamoah-Boakye ha guanyat els seus diners amb bens immobles i n’inverteix molts en la boxa. «Sovint no en trec ni per a les despeses», diu.

No hi ha diners a Ghana per a la boxa. Les cadenes de televisió estatals no van pagar per les transmissions, diu Ntiamoah-Boakye, perquè ningú no paga el cànon televisiu. «Els preus de les entrades fan riure», opina el promotor. Una final nacional a la Boxing Arena d’Accra costa vint cedis, a penes tres euros i mig. «Però els qui s’ho poden permetre em truquen i em demanen entrades gratuïtes. Una completa bogeria».

Ntiamoah-Boakye odia tot aquest embolic, però canviar-lo és impossible. «A Ghana tothom coneix tothom, perquè els agrada demanar favors», diu. Precisament per això la boxa no avança. «Tenim persones amb un talent increïble, però no tenim els mitjans per a portar-los al cim del món. Sense diners no hi ha contrincants de primera categoria ni finals internacionals».

De fet, fins i tot un combat d’aficionats és un repte logístic, diu Ntiamoah-Boakye, i fa clic en un vídeo al seu mòbil. Mostra un ring de boxa al vespre envoltat de persones que criden amb goig i construït al mig d’una cruïlla a Bukom. A sobre hi ha una corda per a estendre roba amb dues bombetes que fan una llum tan blanca que tots dos nois a la foscor poden veure on donen els cops.

La boxa és un negoci brut, ple de criminals, fanfarrons i galls de carrer, ho ha estat sempre. Sembla que aquest és el motiu pel qual el govern de Ghana prefereix promoure el futbol. «En els seus ulls practiquem l’esport dels pobres», diu Peter Zwennes, president de l’organització nacional de boxa. La boxa uneix la societat. Cap altre esport no ha regalat al país tants campions del món. Tres de les quatre medalles olímpiques que ha aconseguit Ghana són de boxa. «El futbol ens ha donat res que sigui més gran?», pregunta Zwennes. «És trist».

A la tarda Henry Malm dóna cops de puny a un sac de sorra amb pedaços. És el primer en arribar a la Discipline Boxing Academy. Nota els rajos de sol intensos sobre el cap: no hi ha teulada i, quan plou, se suspèn l’entrenament. L’escola de boxa és tan gran com una aula i està delimitada per quatre parets marrons rases atapeïdes entre les barraques. El ring mesura quatre per quatre metres només, les cordes estan esquinçades, el terra és de formigó. «Aquí, quan algú tomba el contrincant, el tomba ben tombat», diu Suleyman Korley.

Korley és entrenador de boxa des de fa 21 anys, un home d’aparença ombrívola que diu molts insults. Tot el que sap sobre la boxa ho ha après als llibres. Guanya diners fent lliçons de boxa per a la classe alta d’Accra. Cada matí entrena el germà de l’expresident John Mahama. A la tarda va a tota velocitat amb la seva moto cap a Bukom, a l’escola de boxa. No ha de motivar els alumnes, diu. «La seva motivació és que no tenen elecció».

Per a escalfar, l’entrenador fa que els nou nois caminen a la gatzoneta i que facin 500 salts amb la corda. Després, envia Malm i un company d’entrenament que facin sparring.

Durant sis rondes de tres minuts els punys volen, acompanyats per la remor dels espectadors habituals del carrer. Korley dóna cops amb un pal als guants de qui passa massa temps sense atacar, com un domador d’animals salvatges. «Què busques allà a les cordes?», mussita al contrincant de Malm. «Vinga! Defensa’t». Després de cada ronda, els llença aigua potable de bosses de plàstic a la cara. Les ampolles d’aigua són un luxe.

«Henry té una cosa que no s’adquireix entrenant-se», diu Korley. «L’absència de por. Li ho veus als ulls». Mai no l’ha vist retrocedir davant un contrincant. Una vegada va fer un cop de cap a un jove boxejador de l’equip nacional durant un combat amistós perquè no parava d’ajupir-se. «De vegades encara és massa impetuós». Deixant això de banda, Malm té els millors requisits per a la categoria de pes lleuger de boxa. «Pot arribar a ser campió si es manté sa», diu Korley.

Korley compra guants de boxa i cascs nous. S’assegura que els aficionats de l’equip participen en suficients combats i que els professionals s’enfrontin a contrincants respectables. Opina que la boxa és important, però que no ho és tot. Quan s’assabenta que algú no va a l’escola, li explica la història de l’ídol de boxa Azumah Nelson, de com mai no va aprendre a llegir ni a escriure quan era petit i de com més tard el seu propi management li va robar molts diners. Llavors Korley pregunta als qui fan campana. «Vols ser capaç de llegir contractes o vols quedar-te amb les mans buides com Nelson

Després de tres hores amb el sac i al ring, després de 200 flexions i 300 flexions de tronc, Henry Malm s’asseu a terra a la gatzoneta fet pols, la suor li regalla per la part superior del cos i se li acumula als abdominals. Al vespre se suposava que hi hauria un combat d’entrenament contra un altre club de boxa, però ho van cancel·lar inesperadament. «Ens tenen por», xafardeja Malm i es dóna un cop al pit amb el puny.

Vol ascendir al negoci dels professionals el més ràpid possible, guanyar més diners, diu. Per a això necessita un mànager, algú que el vegi com una inversió de futur. No té ni idea d’on se suposa que el trobarà i no té cap altre pla. El seu pla és convertir-se en un heroi.

Malm explica que a la nit en somnis vola sobre l’Atlàntic, lluny de Bokum, lluny dels peixos, fins als Estats Units, fins a Las Vegas, la meca de la boxa. Als seus somnis és tan bo com el nord-americà Floyd Mayweather Jr., excampió del món de boxa i l’esportista més ben pagat del món, el seu ídol.

«Encara no he aconseguit res», diu Henry Malm i mira fixament el cel vermell del capvespre. Ser només un boxejador amb talent que cada dia es manté firme contra la misèria: això al seu món no té valor.

Traducció de Jasmí Pérez Montava

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.